(També) és quan tresco que hi veig clar

L'Ajuntament de Navàs, el poble del Bages que fa frontera amb el Berguedà i el nucli on vaig créixer, va ser el primer de l'Estat, l'any 2015, que va encarregar la manufactura de stolpersteine (en alemany, pedra que fa ensopegar): unes llambordes en record de les cinc víctimes navassenques als camps d'extermini nazis. La intervenció consisteix a encaixar les peces, ideades per l'artista Günter Demnig, entre les llambordes de les voreres per on passem els vianants, i ha de servir per 'recordar' —segons Sòcrates, donar coneixement— mentre hom va caminant, els dies de cada dia. Així, el fil que no hem de perdre per conservar i interpretar la memòria històrica es teixeix d'una manera orgànica, no tan forçada com si es treballa a partir de visites en centres d'interpretació i museus. El 2018, l'Ajuntament de Palma va encarregar plaques memorialistes com aquestes per a les 14 víctimes del feixisme palmesanes. Avui, s'està configurant una nova aplicació del projecte, 'Stolpersteine per escoltar', que afegirà els testimonis sonors dels supervivents a aquest mapa geogràfic de l'horror.

De caminar i d'aprendre, en parla Lluís Calvo a l'assaig L'infiltrat (Arcàdia, 2019). Reprenent reflexions com les de Henry David Thoreau, planteja l'activitat senzilla —i també molt socràtica— de vagarejar per l'entorn 'amagat', tot observant i escoltant, per sentir-nos més bé amb nosaltres i amb el tros de món/temps que ocupem. "Els llocs ens esperen des de la seva indiferència aparent, esmolada a còpia d'allunyaments i de rebuigs. (...) Anem als marges. Explorem-los", ens anima Calvo. Aquests 'marges' inclouen les zones menystingudes, oblidades o silenciades, i que no es troben ni dins l'espai humanitzat ni en el natural pròpiament.

L'Ajuntament de Navàs, esperonat per la situació de pandèmia, ha impulsat la senyalització de camins semirurals (o semiurbans) i l'edició d'una petita guia, per tal que els seus empadronats els transitin. Els llonguets podem imitar-los al territori propi, gràcies a la publicació d'un llibre nou: Els camins de Palma (Lleonard Muntaner, Ed., 2020), un compendi de senders i viaranys que recorren els afores de Ciutat, l'àrea periurbana de la capital balear. Els autors, Bartomeu Carrió i Joan Carles Palos, descriuen l'aparença dels paisatges amb rigor i ritme, i alhora desembasten la cronologia de fets que els han anat formant i metamorfosant: des de l'explotació agrícola fins al sobredimensionament de l'aeroport, passant pels búnquers de guerra.

Gràcies a l'aproximació transversal que proposen, recorrerem aquests camins —que estem acostumats a veure passar rere els vidres d'un vehicle— parant esment al paisatge visual i sonor que, tal com assegurava Thoreau, ens transportarà "al país més estrany que mai s'hagi pogut imaginar". Per exemple: si seguim l'itinerari del Carnatge – es Pil·larí, que voreja el tros que queda de la zona humida de ses Fontanelles (l'aiguamoll on arrela la vegetació endèmica del Pla de Sant Jordi), ens hi acompanyaran les flaires del Limonium barceloi. O bé, vagarejant per la ruta de ses Cadenes – es Pil·larí i la del torrent dels Jueus, se'ns desfermarà la follia amb les geometries resultants de l'explotació de les maresseres que, d'altra banda, expliquen diversos capítols de la història de la resistència i l'activisme republicà i obrerista dels trencadors. O, encara, fluirem com l'aigua pel camí de Son Binissalom, si ens fixem en l'enginyeria dels aljubs, les cisternes, els cocons, els abeuradors i les basses.

Els camins de Palma (Volum primer) engresca amb ganes de no acabar-se'ls, perquè desmarcar-se de les rutes habituals eixampla els horitzons i —tal com plantegen Calvo i Debord—  "fa del caminar urbà un experiment més conscient". I és que, sabent que som l'únic animal que s'entrebanca dos cops amb la mateixa pedra, què té més sentit que caminar ben atents i, així, provar d'estalviar-nos una altra ignominiosa patacada?