El turisme: regeneració o decadència?

Què passa quan una destinació turística arriba a la maduresa?

L'any 1980, el geògraf Richard Butler va publicar a The Canadian Geographer un treball sobre l'evolució de les destinacions turístiques. Descrivia com neixen, creixen, es consoliden i arriben a la maduresa. A partir d'aquí poden regenerar-se o entrar en decadència. Han passat més de 40 anys i em deman si no hauríem de rellegir Butler abans de continuar alabant cada nou rècord turístic.

No crec que ningú pugui discutir seriosament la prosperitat que el turisme ha aportat a les Balears. Durant dècades, cada nova inversió obria oportunitats que anaven més enllà de l'empresa que la feia. Connexions millors, més serveis, nous mercats i feina per a molta gent. Però em deman si les condicions que varen fer possible aquella prosperitat continuen essent les mateixes.

Chao, Hazari i Sgro varen estudiar a Research in International Business and Finance (2004) com el creixement turístic podia acabar perjudicant el benestar dels residents a causa de les externalitats socials i els efectes sobre els preus. Tchetchik i altres investigadors mostraren a European Review of Agricultural Economics (2012), en estudiar el turisme rural, que una destinació podia arribar a tenir més allotjaments dels que convenien al conjunt de la societat, encara que continuassin essent rendibles per als propietaris. Més recentment, Calveras i Sákovics, a SERIEs (2026), han estudiat els efectes de la congestió turística i com una taxa ben dissenyada podria millorar el benestar dels residents sense perjudicar necessàriament els beneficis empresarials. És a dir, podem continuar fent bons negocis amb el turisme quan ja hem superat el nivell d'activitat que més ens convé com a societat.

Des de l'economia del benestar sabem com plantejar aquest càlcul. Hauríem de valorar què aporta una activitat turística addicional i què ens costa realment, incloent-hi el que no apareix a cap factura. No és un estudi senzill, però tampoc no partim de zero. I potser descobriríem que amb menys turisme, i fins i tot amb un PIB més baix, viuríem millor. Em sorprèn que, amb tot el que ens hi jugam, aquest exercici encara no ocupi un lloc central en el debat sobre el futur turístic de les Balears.

Pens en l'aigua. Fa 50 anys, construir un xalet amb piscina podia semblar una decisió sense gaire transcendència. Després en vàrem construir centenars, milers, i ara gairebé sembla que una casa sense piscina sigui una casa inacabada. Si pot ser grossa, millor. El problema és que els aqüífers no han crescut al mateix ritme. Una piscina més ja no té les mateixes conseqüències que fa 50 anys. La piscina no ha canviat; ha canviat l'escassetat de l'aigua.

I amb el sòl passa una cosa semblant. Cada nova inversió ha de competir per un espai que també necessitam per a altres coses. Podem continuar encarint el metre quadrat tant com vulguem. El que no aconseguirem és que les illes tinguin més metres quadrats. Per això pens que recursos com el sòl o l'aigua no poden quedar sotmesos únicament a qui ofereix més doblers. Primer hauríem de garantir les necessitats bàsiques dels residents. I si després hi ha recursos per satisfer altres demandes, incloses les del turisme, que en pagui el cost real qui els consumeixi. No hauríem de continuar pagant-lo entre tots. Només faltaria.

En economia hi ha un punt d'inflexió a partir del qual una activitat addicional pot costar a la societat més del que li aporta. I aquest punt no coincideix necessàriament amb el moment en què deixa de ser rendible per a les empreses. Aquesta diferència és important. Podem continuar inaugurant hotels i fent bons negocis molt després d'haver superat el nivell d'activitat que més ens convé.

Pens que Mallorca i les Pitiüses fa anys que han deixat enrere aquest punt. I no per poc. Basta mirar què passa amb l'habitatge, amb el que ens costa omplir la senalla i amb coses que abans fèiem sense haver-hi de pensar gaire: anar tranquil·lament a una platja, visitar uns amics d'un altre poble o pujar a Lluc sense trobar una caravana de bicicletes. Mentrestant, continuam alegrant-nos dels rècords. Menorca encara pot evitar alguns d'aquests errors, però també avança pel mateix camí.

Ara bé, hi ha una qüestió que em preocupa especialment. Què passa quan ja hem anat massa enfora i una bona part de l'economia depèn precisament de mantenir aquest volum d'activitat? Els negocis funcionen, les inversions encara són rendibles i els governs poden presentar bones xifres. Qui té interès a reconèixer que potser ens convendria tenir menys activitat turística?

Aquí és on la maduresa es converteix en un problema mal de governar. El que ens va ajudar a prosperar fa 50 anys no té per què ser bo encara avui. Recuperar un nivell d'activitat que beneficiï el conjunt dels residents pot exigir renunciar a inversions que encara donarien molts doblers. I no ens enganem: n’hi haurà que no hi voldran renunciar. Sobretot si els beneficis són seus i les conseqüències les hem de suportar els altres.

Per això trob que la discussió pendent no és quants de turistes més podem rebre. És quina quantitat de turisme ens convé realment. I si ja l'hem superada, com tornam a un nivell que ens permeti viure millor. No serà senzill, però tampoc no veig per què hauríem de continuar facilitant activitats que ens poden acabar empobrint com a societat.

Butler no deia que la maduresa hagués d'acabar necessàriament en decadència. Però tampoc no assegurava que una destinació es regeneràs tota sola. Podem tenir hotels plens, més visitants que mai i una economia turística que continuï facturant milions mentre la vida dels residents es fa cada vegada més difícil. I arribarà un moment en què haurem de decidir si volem corregir aquest camí o continuar com fins ara.

Podem augmentar les inversions, els hotels, les piscines i els visitants. Però hi ha una cosa que no podem augmentar: les Illes Balears.

Serem capaços de regenerar el nostre model turístic perquè torni a contribuir al benestar de la gent de les nostres illes, o deixarem que la suma dels interessos particulars ens meni, a poc a poc, cap a la decadència?