L’aigua troba el seu camí i Leonardo ja ho sabia

Al Còdex Leicester, Leonardo da Vinci va dirigir el seu talent per entendre el món a estudiar l’aigua. N’observava els remolins, els corrents i la capacitat d’erosionar la terra per comprendre com una mateixa força podia crear la vida, modelar el paisatge i provocar catàstrofes. I aquí és on vull anar, a les catàstrofes. Perquè cinc segles després, davant la darrera dana que ha afectat les Balears i ha despertat torrents oblidats ens podem preguntar què estam fent per adaptar-nos a una situació climàtica que ja no és cap sorpresa. I vull dir què estam fent a més de netejar embornals, retirar fulles i arreglar torrents per prevenir inundacions. Per cert, de la diferència entre netejar torrents i deixar-los morts se'n podria escriure un altre Còdex. Però anem per parts.

La borrasca Adam ha deixat centenars d’incidències i imatges encara poc habituals a l’Arxipèlag –carreteres tallades, cases inundades, cascades als penya-segats de Formentera i platges desaparegudes– i ha batut rècords de precipitació d’un mes d’octubre a les Pitiüses, amb el volum més elevat registrat en 75 anys. Les imatges que m'han semblat més significatives són aquelles de torrents desbordats que han arrasat platges, s’han enduit gandules, passarel·les de passejos costaners i torres de vigilància per davant. Platges senceres han perdut l’arena. Aquestes imatges són les que em donen la mesura de l'enorme distància que hi ha entre allò que avui sabem sobre el canvi climàtic i la manera com hi responem. I ho són perquè sé perfectament que, quan tota l'aigua s'hagi filtrat a les capes freàtiques o hagi arribat al mar, quan torni la calma, cometrem els mateixos errors de sempre; reconstruirem passejos, fins i tot en construirem de nous, i continuarem pensant que podem continuar vivint com si res passàs.

Leonardo no es conformava a contemplar l’aigua, sinó que volia entendre’n el moviment i sabia que els obstacles modificaven els corrents i que les formes del llit i de les voreres condicionaven l’erosió. Un torrent no és un accident geogràfic que puguem ignorar perquè durant mesos, anys o dècades no hi ha circulat aigua. És una part del sistema natural que recull i condueix l’escorrentia cap a la mar i quan hi arriba una precipitació extraordinària, l’aigua recupera el seu espai i troba el camí a la mar. Tant si t’agrada com si no. I si, per netejar-lo, al torrent li arrencam tota la vegetació que alentiria la velocitat de l'aigua, ja ho estam fent malament. Però n'hi ha més, perquè sovint en aquests torrents o antics cursos hídrics hi hem construït i hi hem instal·lat coses. El que sigui. Coses. I l’aigua no reconeix llicències urbanístiques ni concessions. 

Quina part de les conseqüències d’Adam depèn del mateix fenomen meteorològic i quina part, de la manera com hem transformat el territori?

Hem impermeabilitzat sòls, ocupat planes inundables, multiplicat infraestructures i sobresaturat la costa en nom del turisme. Tot sense assumir les conseqüències hidrològiques d’aquestes accions. I el més preocupant és que seguirem el mateix camí imprudent perquè els lobbies de pressió de les Illes no deixaran que s'aturi la maquinària, encara que ens destrueixi a tots.

Els models climàtics ens adverteixen que la Mediterrània és especialment vulnerable a l’escalfament global. Una atmosfera més càlida pot contenir més vapor d’aigua i afavorir precipitacions més intenses quan es donen les condicions adequades. Combustible. Això no significa que cada dana sigui atribuïble exclusivament al canvi climàtic, ni que la ciència pugui anticipar amb exactitud els detalls de cada episodi; significa que hem de fer el possible, per una banda, per reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle i potenciar els embornals de carboni naturals protegint els ecosistemes i, per altra banda, adaptar-nos als efectes que ja no podem evitar, com els temporals catastròfics. Hem de renaturalitzar les costes, per començar, i entendre que, sigui per l'onatge d'un temporal, la pujada del mar o l'aigua dels torrents, les instal·lacions litorals tenen els dies comptats.

Però ni reducció ni mitigació. No feim ni una cosa ni l’altra. Mentre els científics ens assenyalen el meteorit, les Illes augmenten les connexions aèries, el nombre de passatgers, els vols privats, la construcció, la pressió sobre els recursos… Encara més, per si tot això no fos suficient, ara construirem habitatges amb els diners de l'ecotaxa. És a dir, uns diners que s'haurien de destinar a reparar les destrosses que provoca el turisme els invertirem a continuar construint en unes illes on sobra el ciment i falta cultura mediambiental. “Más madera”, que diria en Groucho Marx.

No ens adaptarem a un clima canviant si ens obstinam a mantenir intacte el model de creixement que multiplica la nostra vulnerabilitat.