Els perills de la IN

PalmaNo som cap experta en intel·ligència artificial, però l’he incorporat al meu dia a dia per a tasques com cercar lleis i notícies relacionades amb el que faig a l’hemeroteca. Estalviar temps en aquestes tasques em permet tenir més espai per pensar, analitzar, observar i parlar amb gent, que és precisament la part més satisfactòria de la meva feina.

Dit això, he de confessar que la IA m’avorreix bastant, i encara més parlar d’IA. Venc del segle XX, vaig conèixer un món completament analògic i, encara que no l’enyor, aquest vessant fa que em relacioni amb la tecnologia digital sense gaire entusiasme. Sé que ajuda, però no em provoca cap apassionament.

Les preocupacions entorn de l’IAsón moltes, i més amb les advertències que han fet públiques els mateixos impulsors. Personalment, la meva por és del tot irracional (ha sorgit, jo no he decidit tenir aquesta por): no em vull tornar més beneita del que ja som. És absurda? Sí. Però és la meva por i no en puc renegar.

Fa un mes que a França es va produir un escàndol al voltant de la novel·la C’était ça ou mourir, de Thélyson Orélien. Aquest llibre era tot un èxit i aspirava a guanyar el premi Goncourt fins que es varen fer dues acusacions: el text havia estat escrit amb IA (ell ho nega) i hi havia plagis d’altres autors. Em deman en aquest punt si em faria ganes llegir un llibre escrit amb IA, i la resposta és que no. Ni m’ho planteig. No em dona la gana llegir un llibre que no hagi escrit una persona. Ara bé, que ho facin els altres no m’encén les alarmes de la censura. Que cadascú faci el que vulgui, pugui i trobi. Aquí no hi ha normes.

Però la meva relació amb la literatura va més enllà de passar l’estona, que també. El que m’agrada és enfrontar-me als perills de la intel·ligència natural: els desitjos, les inseguretats, la felicitat, la tristor, la bogeria, la pau, el pensament... Si no són humans no m’interessen, per molt que la història estigui ben construïda i sigui entretinguda.

Quan llegesc també cerc comunicació amb l’autor, que sigui ell que em conti una història, i només ell. Que m’ajudi a entendre millor el món on visc, que em faci preguntes que no m’havia plantejat abans. I no em val que ho faci una màquina. És un prejudici? Sí. És un altre dels perills de la intel·ligència natural, que no destaca per la seva objectivitat ni neutralitat. Potser m’estic fent vella i ja no tenc el cap per a segons quines coses.