Seguretat humana com a prioritat

L'establishment polític en general, però, especialment, l'occidental, mai no ha semblat tenir gaire interès a aprofundir en un assumpte tan transcendent per a la humanitat com és la construcció de la pau des de la perspectiva de la no-violència. Per contra, ha sigut —i encara és— evident que ha tingut un interès superb per lligar seguretat amb violència. És cert que en l'àmbit de la intel·lectualitat i de l'activisme hi ha hagut notables excepcions —des de, posem pel cas, Hannah Arendt a Mahatma Gandhi— a aquesta hegemonia de la política bel·licista. El pacifisme i l'antimilitarisme se sustenten en bona part en aquesta intel·lectualitat i activisme social per imaginar una convivència regulada per mitjans no violents ni guerrers.

Per intentar mediar entre aquestes dues visions antitètiques, Nacions Unides —a través de l'agència del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD)— va llançar la proposta de Seguretat Humana. La va presentar en l'informe de desenvolupament humà del 1994. Aquesta proposta té un enfocament dirigit a protegir les persones en totes les seves necessitats i capacitats, i no a centrar-se en la suposada seguretat dels estats. Això no obstant, malgrat els arguments que assenyalava l'informe de seguretat humana, i els posteriors desenvolupaments, les elits del Nord Global s'han entossudit a sostenir que el dret a la seguretat dels estats és una prioritat absoluta. Aquesta prioritat està íntimament relacionada amb la defensa militar, el militarisme i el negoci del complex militar-industrial. És a dir, un model de seguretat on el dret de les persones a una vida digna és secundari, i en què el que preval és l'ús de la força abans que el diàleg i la negociació política. En aquestes estam!

El dilema polític i econòmic històric de canons o mantega —on els canons representen la despesa militar, la defensa i la seguretat de l'estat, i la mantega, els béns civils, l'estat del benestar, l'educació i la sanitat públiques, i la despesa en polítiques socials i mediambientals— s'agreuja fins al bon punt de trencar consensos llargament treballats entorn de la legalitat internacional i el multilateralisme representat per l'ONU. Avui el món viu en un règim de guerra alimentat per la dinàmica de l'armamentisme mundial.

Un rearmament global que va des d’Àsia fins a la Unió Europea, passant pels EUA i el continent africà. Per exemple, al Japó es reobre el debat nuclear en el marc de la remilitarització fins i tot revisant els ‘Tres principis no nuclears’, els quals impedeixen posseir, fabricar i introduir armament nuclear al Japó, per permetre —amb l’excusa del nou entorn estratègic Àsia-Pacífic, caracteritzat pel creixent poder militar de la Xina— entrar vaixells estatunidencs amb armament nuclear. La seguretat humana deixa de ser una prioritat fins i tot a un país amb una societat encara ara traumatitzada pels dos bombardejos atòmics, perpetrats pels Estats Units d’Amèrica sobre Hiroshima i Nagasaki al final de la Segona Guerra Mundial, i per l'accident nuclear de Fukushima el 2011. Els EUA continuen engrandint l’enorme maquinària militar amb un pressupost el 2025 de 895.000 milions de dòlars i un total aproximat d'1.328.000 efectius militars actius. Les dels EUA són, diguem-ho clar, unes forces armades veritablement imperials i colonialistes. Continua el brutal genocidi a Palestina, i l'armamentisme global és, en bona part, responsable —la fabricació i comerç d'armament es fa perquè s’empri— de les múltiples guerres a l’Àfrica.

I a la Unió Europea? La nova política de rearmament s'articula entorn del pla ReArm Europe amb un finançament de 800.000 milions d'euros. Una iniciativa que la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va presentar afirmant que "si Europa vol evitar la guerra, Europa s'ha de preparar per a la guerra". És, com bé indica el Centre Delàs d'Estudis per la Pau, "un projecte de militarització que se sustenta en la política de la por. Perquè es pretén fer creure a la població europea que Rússia no en té prou amb mantenir una guerra a Ucraïna i desestabilitzarà o atacarà algun altre país europeu en un curt espai de temps". Espanya, com a membre compromès amb les polítiques armamentistes de la UE i l'OTAN, també ha posat en marxa la seva política de rearmament, i l'any 2025 va incrementar la despesa en defensa un 50% i va superar el 2% del PIB per primera vegada en tres dècades.

Convé no oblidar les paraules del secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, a final del 2024, afirmant que "els ciutadans europeus han d'acceptar sacrificis amb retallades en les seves pensions, Sanitat i seguretat social". És a dir, a criteri de l'OTAN, cal menystenir la seguretat humana per prioritzar la seguretat violenta i bel·licista. Malauradament, ja són diversos els estats europeus que han obeït Rutte!

Mallorca per la Pau continua pensant que cal mobilitzar-se contra aquest desordre criminal i antisocial. Alhora que afirmam que veritablement és la seguretat humana —el que coneixem com l'estat del benestar i el seu reforçament— el que garanteix una societat local i global amb democràcia i orientada a aconseguir el bé comú.