Sr. À: “Eivissa és l’únic territori dels Països Catalans al qual encara se li nega el nom en català”

EivissaMecagondéu és el tercer disc de Sr. À, després de Fil per randa (2019) i Ordint la trama (2016). Sr. À és el nom artístic d’Adrià Rubio, nascut a Barcelona fa 31 anys, eivissenc d’adopció des dels 14; actualment resideix a Camarasa (La Noguera), perquè li fa “molt de mal el que s’està fent amb Eivissa”. Justament, el primer single de l’àlbum ha estat ‘E.I.V.I.S.S.A.’, una invectiva contra la degradació social i mediambiental de l’illa. A Mecagondéu, Sr. À combina lletres punyents i rap amb aire clàssic, amb la producció del Jove Cirurgià del Sample, que hi ha introduït fragments de sardanes o cant redoblat. Sr. À també és el cantant de la banda Malaka, és integrador social de professió i restaurador de cadires pageses. Si estau embafats del pop sense substància ideològica, Mecagondéu és just el que esperàveu.

‘À’ de què?

— D’Adrià. Quan vaig arribar a Eivissa, Adrià no era un nom gaire freqüent; vaig anar a l’institut de Santa Maria, a Vila, on molta gent era castellanoparlant, i que, com no sabien pronunciar Adrià, em deien Adrián, i això em rebentava; així que em vaig fer dir Sr. À. ‘À’, amb accent obert.

I ‘senyor’, a més...

— És una mica paròdic. Senyor d’elegància molt relativa, perquè en realitat som una mica punki.

Trobau que el rap i el punk tenen connexió?

— Sí, perquè son músiques que venen d’un entorn urbà, neixen d’un esperit de protesta, i més encara el hardcore rap que feim, que és molt cridat, molt directe, molt reivindicatiu.

Al primer tall de l’àlbum, la cançó ‘Barbaritats’, heu aconseguit rimar Juancar i BlaBlaCar, mentre parlau dels hàbits sexuals del rei emèrit. No us fan por, els problemes legals?

— A veure, hi havia un raper a Eivissa, el Siker, que crec que ja no està en actiu, ja a 14 anys la Policia Nacional li va picar la porta; era un tipus molt comunista, de la línia Pablo Hasél. Jo som d’un estil una mica menys pamfletari, faig servir un pèl més de metàfores; ja de petit vaig prendre la decisió de no ser tan directe, perquè vull continuar cantant; cerc tenir un equilibri, cuidar forma i contingut a parts iguals, però posicionant-me totalment.

Què va primer, el rap o la política?

— A mi em va arribar primer el rap; de molt petit em va enganxar, rapejava pel carrer, a Vila, a Sant Antoni... Vaig escoltar diversos grups, vaig començar a estirar del fil... I d’aquí el meu compromís polític. Em va colpir moltíssim l’1 d’Octubre, el referèndum i les sentències posteriors. A més, em sent molt implicat en l’antimasclisme i l’anarquisme.

Viviu a Catalunya des de fa un temps, però heu triat ‘E.I.V.I.S.S.A.’ com a single. Per què?

— Es la cançó que més em representa quant a estil musical, i crec que era molt important, perquè quan vaig tornar a viure a Eivissa, vaig xocar molt fort amb la realitat social, tant la situació socioeconòmica com la llengua. Eivissa és l’únic territori dels Països Catalans al qual encara se li nega el nom en català; a més, el nom ‘Ibiza’ està associat a un model depredador que, no només ens arrenca la llengua i la cultura i la fa morir, sinó que també dona ales a un model socioeconòmic que depreda el territori, provoca l’exili de la gent treballadora i manté uns serveis públics deficitaris. La cançó neix de la frustració. Vaig tornar que just acabava la pandèmia, estàvem en el rotllo d’‘ara ho canviarem tot’, i el que va passar és que va empitjorar tot, amb uns preus encara més disparats. Aquesta cançó és un dol molt gros, perquè estim molt Eivissa, però no hi puc viure, perquè em fa molt de mal el que s’està fent amb ella. ‘E.I.V.I.S.S.A.’ és pura ràbia de la situació en què es troba l’illa.

Com s’ha fet el disc?

— L’he fet amb el Cirurgià del Sample, que és el productor principal, per això també està el seu nom al títol; mesclam música catalana amb el rap, sardanes i cant redoblat; jo faig un uc que també faig en directe.

El vostre estil el definiu com a rap pagès; és un poc contradictori, en una música d’arrel tan urbana.

— Sí, perquè jo vaig néixer a ciutat, però de seguida vaig viure al camp, i a mi m’agrada molt més viure al camp; m’agrada molt fer comunitat, més petita i propera, més unida. El concepte de rap pagès respon al fet que es pot fer rap de qualitat, sense folkloritzar el que és rural, i també anticentralista. Barcelona evidentment és l’epicentre del rap en català, però estam implicats en el fet que hi hagi rap més enfora. Així hem plantejat la gira: hem estat a Olesa; dia 26 som a Esporles, a Mallorca; després anirem a Eivissa, el 30 octubre; a Sort, Reus, Mataró, Girona, Lleida, a Barcelona hi tornarem. Però volem rodar tot el que es pugui fora de Barcelona.

Quin és el moment del rap en català?

— Boníssim, millor que mai. Una part de tornar a Catalunya també era per això; em vaig tornar a motivar, vaig veure que hi havia molta gent que havia escoltat el que havia fet. Tenim batalles en català a escala estratosfèrica, és una passada. El meu objectiu principal era contribuir que hi hagués una escena de rap en català, i ho hem aconseguit.

Mecagondéu és un títol molt directe.

— És una expressió que és molt pròpia d’on visc ara; a Lleida es diu ‘mecagondéu’ pertot. I precisament és el títol del primer single del gitano de Balaguer, que és un cantautor gitano punki, i que a mi em va marcar molt. I perquè vivim una època que pareix que el misticisme està en alça, i és un crit en contra d’això i a favor de l’heretgia, de l’empirisme i de l’escepticisme que em caracteritza.

Quins altres projectes teniu?

— El que he decidit és unir forces amb una altra rapera, l’Ainhara, que participa en la Catalunya Freestyle i és de Lleida. Vam connectar molt i va a treure el seu disc. El que hem decidit és formar un grup, amb vista a l’any que ve traurem un treball junts. Els dos venim des d’una perspectiva rural, home i dona, molt posicionats políticament.

Ja teniu títol?

— Sí. Poetes del terme’.