“He buidat vuit pisos del meu fill”: el drama invisible de la síndrome de Diògenes

PalmaMaria treu del maleter dues bosses amb roba d’home i llençols nets. Ha convertit els seients del vehicle en un llit. El darrer any ha viatjat 44 vegades de Menorca a Mallorca per comprovar com està el seu fill, sense saber tan sols si la rebrà ni en quin estat trobarà l’habitatge que li va comprar i condicionar a un barri de Palma. “Jo dorm sempre dins el cotxe”, assegura. Decideix sobre la marxa quin vaixell agafarà per tornar a ca seva.

“Ja he buidat vuit pisos del fill”, confessa abans d’explicar el procés de neteja dels habitatges a totes dues illes; les reformes necessàries, les gestions i els 400.000 euros que ha invertit per procurar benestar i estabilitat a Pau, de 40 anys. “Ja estic com a anestesiada, vacunada contra un dolor que no se’n va. La darrera vegada, la gelera estava en un estat que no vàrem ser capaços ni d’obrir-la per buidar-la. Hi havia escrits i ganivetades a les parets, i excrements seus pertot. Tot això ho he fet net jo”, revela mentre mostra els palmells de les mans. “Vaig deixar els sòcols i les juntes de les rajoles que podies llepar en terra. M’he esforçat perquè tingui una llar”, continua.

Pau acumula objectes i brutor fins que ca seva es fa inhabitable. De petit, “guardava coses sense sentit”, recorda Maria. Una goma elàstica, encenedors, papers. “És indescriptible, però al principi no te n’adones. Passa a poc a poc”. Quan es va fer gran, “tota l’habitació era un desastre”. “No volia ni que hi entràs ni que li tocàs res. Era insostenible i afectava les zones comunes”. Dels 7 als 14 anys, aquella situació va ser “un infern” de visites a psicòlegs i psiquiatres per entendre què li passava a aquell infant “afectuós, aferrat a sa mare, feiner i responsable”, que fins i tot va aconseguir aprovar la prova d’accés a la universitat per a majors de 25 anys.

El psiquiatre Javier Kuhalainen, de l’hospital d’Inca, explica que els problemes d’acumulació –o la síndrome de Diògenes, quan s’hi afegeixen l’abandonament extrem de la cura personal, la manca d’higiene i un aïllament social profund– també poden aparèixer en persones joves que, fora de casa, mantenen una vida laboral i social aparentment satisfactòria. El deteriorament es pot mantenir ocult durant anys. “Els casos més greus sempre han començat de manera gradual, insidiosa i silenciosa”, assenyala.

Quan Maria deixa les dues bosses damunt una cadira del bar del barri i demana un cafè amb gel, el personal li diu que el seu fill és educat i que el veuen cada dia. “Però no rep ningú, no té companyia i està desmotivat. Crec que té una depressió molt grossa, molta d’ansietat i molta soledat, que n’és un desencadenant. Ell es pensa que no té cap problema, però, alhora, repeteix que no està bé i que no sap què li passa. No és una qüestió de conducta, sinó el símptoma d’una malaltia greu”.

Allò que no es pot tirar

Quan va al supermercat, Pau pot comprar 40 coses encara que només en necessiti quatre. Després, el menjar es fa malbé dins una gelera on ja no cap res més. Si sa mare tira un alvocat podrit, ell protesta perquè el vol conservar. Quan fan net, vigila les bosses i les remena. Intenta rescatar-ne coses. Viu la neteja “com un càstig”, com si li prenguessin “els seus tresors”.

Kuhalainen situa en aquesta relació amb els objectes una part de l’explicació. Una camiseta pot materialitzar un record; una tassa pot conservar el vincle amb qui la va regalar. La dificultat per desprendre-se’n pot arribar a reduir l’espai disponible a un racó per dormir i menjar. En alguns casos, explica, les coses es converteixen en un refugi davant la pèrdua i l’aïllament. “L’acumulació és la història no contada de la persona afectada, que va substituir les paraules per les coses, que s’amuntegaren en la seva memòria i també en el seu espai vital i material”, diu el psiquiatre.

La mare no aconsegueix que el fill li expliqui per què guarda determinats objectes. “Quan li demanes una cosa concreta, se’n va per les bardisses”.

Tornar a començar

Per proporcionar-li aquest darrer habitatge, Maria va comprar un garatge, el va condicionar i va encarregar un projecte de canvi d’ús. “Va quedar digne i net”, recorda. Pensava que ell en tindria cura. Després hi va haver de tornar amb botes i equips de protecció per acabar amb la brutor. Va haver de canviar el vàter i instal·lar-hi una cuina nova. Hi varen passar el guixaire, el lampista i l’electricista. Pau va arribar a dormir al pati, dins una tenda de campanya, perquè ja no tenia lloc a dins.

Buidar una casa pot requerir una inversió que les famílies no sempre poden assumir, assenyala Kuhalainen. Però, una vegada retirats els objectes, el risc que es torni a acumular és molt alt si no s’aborda el problema de la persona.

L’Ajuntament de Palma ofereix ajudes per fer neteges a fons en domicilis amb condicions greus d’insalubritat. Entre el 2022 i el 2025 se’n varen beneficiar 47 famílies, tot i que el balanç no identifica casos de síndrome de Diògenes: els serveis socials municipals no n’estableixen el diagnòstic. Cort coordina les intervencions amb la Policia Local i les àrees de Sanitat i Salut. La neteja es pot plantejar quan la persona l’accepta. Si rebutja l’accés al domicili, pot ser necessari recórrer a una autorització judicial.

Pau, ja d’adult, ha rebut diversos diagnòstics: trastorn límit de la personalitat, bipolaritat i el darrer informe d’un psiquiatre forense, que assenyala un trastorn esquizoafectiu. Maria ha demanat ajuda a psicòlegs, psiquiatres, serveis socials i jutjats. “He tocat a totes les portes i sé que un diagnòstic equivocat pot dur a un tractament, una medicació i un tracte equivocats”, resumeix. Continua cercant respostes i insistint perquè atenguin una persona que, sovint, no vol ser atesa. “Ell em diu que no està bé, que no sap què li passa, i em demana si l’acompanyaré a l’hospital, però ingressar-lo en una institució psiquiàtrica implica que no pugui estar amb ell. Li fa molta de por. Quan tractes algú contra la seva voluntat has d’anar molt alerta. No el pots culpar de la seva situació ni de la seva malaltia”, reivindica.

Kuhalainen confirma que a la seva consulta de la sanitat pública arriben pocs casos d’aquest tipus i adverteix de la necessitat de prevenció, continuïtat de les cures i supervisió, més enllà de plantejar-ho com una qüestió legal o un conflicte veïnal. “Cal més conscienciació social per lluitar contra l’estigma, l’aïllament i la soledat no desitjada a què s’enfronten les persones afectades per un trastorn greu d’acumulació i els seus familiars”, reclama.

Ajudar sense ser rebutjat

La directora general de Salut Mental, la psiquiatra Carme Bosch, explica que l’aïllament, l’abandonament de la higiene i de la salut i la manca de consciència del problema dificulten que aquestes persones demanin ajuda. Sovint, és l’entorn que acaba alertant de la situació.

Salut té identificades 66 persones amb aquest trastorn. La xifra no permet establir la xifra total d’afectats a les Balears. No hi ha dades desglossades per edat o sexe, però Bosch afirma que no han detectat un augment dels casos. Per acostar-se a aquestes persones, explica, cal construir-hi un vincle. Els equips de seguiment assertiu comunitari, formats per professionals de diferents disciplines, atenen persones amb trastorns mentals greus que s’han desvinculat de la xarxa assistencial. La intervenció pot començar per una necessitat que sí que reconeguin: menjar o alguna ajuda a casa, coordinada amb els serveis socials.

“No has de ser invasiu, però tampoc no l’has d’abandonar”, resumeix Bosch. Defensa que hi ha una bona coordinació entre Salut i Serveis Socials i subratlla que cada situació requereix una valoració particular. L’ingrés involuntari, explica, es planteja després d’una valoració psiquiàtrica i està sotmès a control judicial. També hi ha casos que es poden abordar dins la comunitat, sense ingrés.

La recuperació depèn de molts factors. Hi ha persones que aconsegueixen recuperar una vida estable i deixen d’acumular; d’altres hi tornen. El suport social i familiar també hi influeix. “No és igual tenir una família que se n’ocupi i estigui pendent que no tenir ningú”.

Bosch demana que aquesta realitat s’expliqui amb sensibilitat. El desconeixement de què hi pot haver darrere una casa o una persona en males condicions d’higiene genera incomprensió. “Hi ha un estigma associat a tot el que surt de la norma”, assenyala.

Maria està exhausta i espera que les institucions puguin ajudar el seu fill. Arriba amb les bosses a ca seva, però ell no hi és. Demana a un veí com va tot i l’home, que passeja el ca, s’arronsa d’espatlles amb resignació. Maria pateix “la pressió” afegida de saber que la situació del seu fill pot causar molèsties i manté el contacte amb l’administració de finques. El viatge no ha servit de res. Carrega les bosses fins al cotxe i, ja dins el vaixell, tornarà a pensar el de sempre: “És una crueltat deixar-lo a la seva sort. Només vull que tingui una vida digna i autònoma”.