Els nostres nets no ho entendran

El problema de l’habitatge ha esdevingut una de les qüestions cabdals en la vida pública a bona part dels països desenvolupats. A diferència d’altres problemes, com la crisi climàtica, la seva solució és estrictament humana. Reduir l’escalfament global o lluitar contra determinades malalties implica tenir en compte variables geològiques o biològiques que no sempre podem controlar. En canvi, obtenir habitatges assequibles per a la gent només implica la voluntat de les persones, però això no ho fa, ni de bon tros, més senzill. 

Si els habitatges no es troben avui a l’abast de tothom que els necessita no és per una incapacitat tècnica de construir-los. El problema és, bàsicament, el preu. Tret de casos molt particulars, el preu de l’habitatge es determina pel mercat, tant si es tracta de la venda com del lloguer. Això és l’economia capitalista, diran alguns. Però en realitat no sempre és així en totes les coses. Molts de béns essencials, com ara els medicaments o l’electricitat, tenen preus regulats o amb topalls en determinades tarifes, tot i ser de producció privada. Podríem demanar-nos per què, en canvi, l’habitatge va per lliure. No és també un bé essencial? 

Però, parlant d’habitatge, aquesta pregunta fins i tot es queda curta. Gairebé tothom accepta que hi ha béns essencials l’accés als quals s’ha de garantir universalment, com ara els medicaments, la sanitat o els aliments bàsics. Però l’habitatge és alguna cosa més que això. Més enllà de la simple supervivència, hi ha dos elements que són bàsics per garantir, a més, una vida digna: el treball i l’habitatge. Tothom té dret a crear un pla de vida, a lluitar per uns objectius i a cercar allò que, a manca d’una altra paraula, en diem felicitat. I això no es pot fer sense la possibilitat d’un treball digne i reconegut, i un lloc on viure, on poder gaudir de la intimitat i de les coses que ens són més pròpies i personals amb un mínim de comoditat.

Curiosament, en l’àmbit del treball fa temps que la regulació ja hi és present. L’empresari continua sent el propietari de l’empresa, però no pot fixar les condicions dels treballadors com més li convé, ni pagar salaris per davall dels estipulats al conveni; pot decidir contractar treballadors, però, li agradi o no, aquests contractes amb el temps esdevenen indefinits i la seva extinció es penalitza si no està justificada. Ningú li discuteix que és l’amo de la fàbrica, però és evident que no pot fer tot el que vol, i ningú s’escandalitza per això. 

No cal tenir una bolla de vidre per veure que aquest serà el camí que acabarà seguint l’habitatge. Això no vol dir que no es trobin obstacles, perquè hi ha molts més petits propietaris que lloguen que no empresaris. Molta gent pensa que limitar els seus drets farà que el mercat del lloguer caigui perquè agafaran por. Això no es pot descartar a curt termini, però no tenc clar que duri. Històricament, els empresaris empraven arguments similars quan es lluitava per imposar una jornada de vuit hores o un salari mínim. Tal vegada alguna empresa va tancar per aquesta raó, però és ben evident que l’economia mai es va enfonsar. 

De vegades faig l’exercici d’imaginar com veuran aquesta època els nostres nets d’aquí a cinquanta anys, i què pensaran dels que ara s’escandalitzen per unes mesures mínimes que, més que arreglar el problema l’habitatge, l’apedacen. Sincerament, sospit que no ho entendran.