Joves, entre l’extrema dreta i l’antifeixisme

Durant molt de temps, els joves havien estat la reserva natural de les causes progressistes: l’antifeixisme, el feminisme, l’ecologisme i els drets socials. Avui, aquesta certesa s’ha esquerdat. En les noves generacions veim una gran polarització. Davant les concentracions de l’extrema dreta –amb molta presència de joves–, hi ha manifestacions antifeixistes protagonitzades per altres joves. En tot cas, no es pot menystenir el fet que una part significativa d’aquesta generació s’acosti a l’extrema dreta i ho faci, a més, de manera creixent. Aquesta polarització –que s’ha percebut a Madrid els dies de la visita del president argentí, Javier Milei; a les Balears davant la presència del líder de Vox, Santiago Abascal; a França i a Itàlia, entre altres països europeus– demostra que el jovent no pensa amb una sola veu. El que comparteix, això sí, és una cosa més profunda: el malestar.

Els joves tenen motius per estar enfadats. Són una generació que ha crescut amb la crisi del 2008, amb la precarietat laboral i amb la sensació que estudiar, formar-se i fer feina ja no garanteix poder construir una vida autònoma. A les Balears, aquesta frustració té una expressió especialment crua pel fet que l’habitatge s’ha convertit en un bé inaccessible per a la immensa majoria dels joves d’unes illes que suporten la saturació turística, aliment de bona part de les tensions socials. És ben legítim que estiguin enfadats. El problema és qui capitalitza aquest malestar i cap on el condueix.

L’extrema dreta ofereix una resposta tan senzilla com perillosa a problemes que són extraordinàriament complexos: de quasi tots els mals que t’afecten, el culpable és l’immigrant; si el teu sou no et permet emancipar-te, algú altre t’ha pres el que et correspon; si el sistema no funciona, cal mà de ferro; si les institucions fallen, millor l’autoritarisme. Les xarxes socials hi tenen un paper decisiu. Vox ha après a parlar el llenguatge de la generació Z: missatges curts, provocadors, emocionals i fàcils de compartir. D’aquí sorgeix la paradoxa inquietant, perquè joves que no han conegut el franquisme reivindiquen Franco. No necessàriament perquè coneguin o comparteixin la dictadura, sinó perquè els seus símbols els arriben fora de context, com una estètica de rebel·lia contra el sistema.

Les esquerres haurien de prendre nota d’això. No n’hi ha prou amb explicar als joves que s’equivoquen votant l’extrema dreta. Cal tornar a donar-los motius per creure que la política pot millorar la seva vida. Habitatge assequible, salaris dignes, serveis públics, emancipació, drets, igualtat i un futur possible són també política antifeixista. Els joves sempre han volgut canviar el món, i ara toca que tots, joves i no tan joves, vulguem canviar-lo sense que això signifiqui tornar enrere.