Manolo García: "Que la gent de Mallorca pugui viure sense estar ofegada"

PalmaAbans de conèixer les Illes, Manolo García ja les havia mirades moltes vegades. Eren a les fotografies que son pare conservava del servei militar a Eivissa, on havia fet la mili el 1954, i als paisatges dels pintors que el fascinaven quan, d’adolescent, anava al museu. "Era un paradís", recorda d’aquella Eivissa de paper. Després hi arribaria ell, primer sense els records que hi aniria acumulant a força de concerts, viatges i amistats. Ara que torna a Mallorca per exposar-hi, les imatges del pare reapareixen entre les explicacions dels seus quadres i una preocupació ben present: reconeix que molta gent viu del turisme, però adverteix que "tot té un preu".

García du dinou obres a la galeria Dionís Bennàssar de Pollença, on La Realidad Subjetiva es podrà visitar del 25 d’octubre al 19 de novembre. Són sobretot acrílics de petit i mitjà format, alguns fets expressament per a una mostra que permet acostar-se al pintor que ha conviscut sempre amb el cantant d’El Último de la Fila. Quan explica què hi ha darrere una màscara o un paisatge, però, aviat apareixen els poderosos, les guerres i els residents que volen anar a una cala. Tot plegat té a veure amb els quadres, encara que a estones sembli que n’hagi deixat de parlar. "El que passa és surrealista total", diu.

Un cavallet a l’aparador

La dèria venia de camí a escola. En una drogueria hi havia un cavallet, uns tubs de pintura a l’oli i un pinzell que el deixaven embadalit davant l’aparador. A casa, el sou del pare no donava per a totes les curolles, però ell insistí a sa mare i arribà a proposar que ho pagassin de mica en mica. "La vaig embolicar", recorda, sense donar gaire solemnitat a aquella primera conquesta. Tampoc no en dona al resultat: "Amb tretze anys vaig començar a fer uns quadres espantosos". Encara en conserva alguns; la ingenuïtat els ha concedit una gràcia que aleshores no cercava.

Al museu, en canvi, descobria fins on podia arribar tot allò que el tenia captivat. Esmenta Anglada Camarasa i Mir, i la impressió que li feien uns paisatges de Mallorca que encara no havia vist amb els seus ulls. "Aquesta essència, tu ets un nano jovenet i et marca, et toca", explica. Entre les fotografies familiars i les teles d’aquells pintors, les Illes se li havien anat instal·lant dins el cap.

Son pare, que treballava en una fàbrica, volia que aprengués un ofici amb què guanyar-se la vida. García estudià disseny gràfic, mentre la pintura i la música anaven ocupant un espai que ja no abandonarien. Ara, quan recull pedres o s’atura davant un paisatge, encara hi reconeix alguna cosa d’aquella fascinació: "Busco una solitud de l’ànima, però una solitud acompanyada de la natura".

Del color a una cançó

Aquesta solitud pot tenir una guitarra ben a prop. Al seu estudi, el cavallet i les pintures ocupen un costat de l’habitació, i els instruments, l’altre; després d’hores entre colors, una idea pot fer-lo aixecar i canviar de banda. La pintura suggereix una cançó, la música li dona una pista per continuar un quadre, i ell va passant d’una cosa a l’altra sense haver de decidir quina de les dues professions exerceix.

També s’ha enduit blocs i llapis als hotels durant les gires. Mentre s’acostava l’hora del concert i la producció resolia els seus entrebancs, dibuixar li permetia deixar de patir per allò que no estava a les seves mans. Si un camió s’havia avariat, de què servia que ell també es neguitejàs? Podia passar el dia damunt el paper fins que algú li recordava que tocava sortir a cantar.

A Pollença hi arriba convidat per Pol Font, de la galeria, que ja havia exposat l’obra de Diego Vasallo, músic de Duncan Dhu i també pintor. García ha fet part dels quadres pensant en aquesta cita i explica la preferència per l’acrílic amb una raó pràctica: s’asseca aviat, de manera que pot corregir i tornar a pintar al damunt sense esperar gaire. Posar-hi el punt final costa més. Mentre encara s’ho passi bé, sempre hi pot afegir alguna cosa.

Un món on les regles les posa ell

El títol de l’exposició té molt a veure amb aquesta llibertat. García percep la realitat com un camí massa marcat, amb uns que decideixen per on s’ha de passar i uns altres que han d’obeir, i la pintura li permet fabricar-se un món propi. Hi posa aigua, pedres, personatges i una natura transformada al seu aire, a estones lluminosa, a estones fosca, segons allò que li passa per dins.

Perquè les notícies també entren a l’estudi. L’angoixen les guerres, el patiment i les decisions d’uns poderosos que governen la vida dels altres; es demana per què, si la gent treballa, paga impostos i compleix, hi continua havent tanta injustícia. Quan parla de les màscares i de les mentides que veu arreu, deixa clar que no considera la desinformació un invent de les xarxes.

Crear li permet trobar un sentit més concret a les coses: el públic que canta i està content, algú que mira un quadre i hi troba alguna cosa que l’emociona. "Per mi, el sentit de la vida és donar vida als altres. Treure vida als altres no té cap sentit", afirma. D’aquí també el respecte que reclama per a qui compra una entrada, un disc o una pintura: tenir la sort de viure d’allò que li agrada l’obliga a prendre-s’ho seriosament.

Quan necessita allunyar-se de tot, surt de la ciutat sense gaire pla, segueix algun camí i torna amb pedres, branques o fustes que la mar ha modelat i que poden acabar convertides en escultures. A Pollença ja s’ha fixat en els turons que envolten el poble. Li agrada que darrere els personatges hi hagi un paisatge, però li dol veure com es transforma el que tenim davant. "El paisatge és de tots", reivindica. "És aliment per l’esperit, és aliment per l’ànima".

Viure del turisme, poder viure a Mallorca

Aquella Eivissa que havia descobert en les fotografies del pare torna a treure el cap quan parla de la massificació. García reconeix la feina i els ingressos del turisme, però reclama un límit que permeti als residents continuar gaudint del lloc on viuen: "Que la gent pugui viure, però no que estigui ofegada". Anar a banyar-se, passejar pels carrers o arribar a un poble i poder-hi aparcar formen part d’aquesta vida que demana preservar. "Pensi en la seva gent", insisteix.

Proposa regular l’afluència com es fa en espais naturals on, quan s’arriba al límit, cal esperar que surti qualcú per deixar entrar més visitants. Entén que hotels i restaurants hagin de fer negoci; el que qüestiona és fins quan s’ha de continuar creixent si ja es pot viure bé. "Si vostè ja es guanya bé la vida, vol més", retreu a aquesta ambició que, al seu entendre, acaba fent pagar el guany d’uns amb el malestar dels altres. Demana parlar-ne sense violència, però també sense tapar-se les orelles.

I, per si el raonament necessita una imatge, hi posa vaques. En un prat n’hi poden menjar quaranta, però algú decideix que, si n’hi fica dues-centes, en traurà més profit. "Cardareu el prat", adverteix. Amb quaranta ja es podia viure bé; amb dues-centes s’arrisca a perdre-ho tot: "No hi haurà vaques ni prat". La conclusió li surt amb menys cerimònia que qualsevol discurs sobre la sostenibilitat: "Hòstia, tio, ja està bé".