Alfonso García: "Les tradicions ens obliguen a aturar-nos, a trobar-nos i a no ser tan individuals"

PalmaEl curtmetratge Un día al año, d’Alfonso García Franco, ha estat guardonat a la Mostra de Cinema de Muntanya de Palma, que arriba a la 17a edició i que dedica una secció competitiva a curtmetratges sobre muntanya, natura, aventura i etnografia. El documental retrata una comunitat d’escaladors que manté una tradició des dels anys 70 i reflexiona sobre el valor de la vida, l’amistat i el risc de perdre els vincles col·lectius en una societat cada vegada més individualista. Parlam amb el director sobre l’origen del projecte i el missatge que vol transmetre als espectadors.

Què significa per a vós que Un día al año hagi guanyat el Palma Muntanya Film?

— És un orgull, una alegria immensa, no ho esperava, però sempre és un gust veure que les teves obres arriben a tanta gent i agraden.

Com va néixer la idea de Un día al año?

— Tot va començar amb una fotografia en blanc i negre dels anys 70 que vaig descobrir mentre feia feina amb una fotògrafa d’investigació per a un altre documental. Hi apareixien uns escaladors disfressats. A partir d’aquella imatge, vaig començar a estirar el fil i vaig descobrir una història que em va semblar molt bonica, perquè reunia moltes capes i tractava temes universals. M’agrada explicar històries que poden semblar petites o locals, però que parlen de qüestions que ens afecten a tots. En aquest cas, hi apareixen el valor de la salut, la comunitat, les tradicions i el risc que es perdin quan no hi ha relleu generacional. També, la idea que una cosa petita es pot convertir en una tradició si la repetim al llarg dels anys. Al final, tot comença amb un escalador que gairebé mor i que, als anys 70, decideix celebrar la vida amb els seus amics. Allò que va començar com una trobada s’ha convertit en una tradició de fa 50 anys, però que ara està en risc de desaparèixer. És un reflex de la societat a través d’una història que passa a la muntanya.

Què us va captivar especialment d’aquesta comunitat?

— Que la història té moltes capes i que ens recorda que, sense salut, no hi ha res. Sovint no som conscients que cada dia és un regal. Per a mi, aquesta història parla de celebrar la vida. Som una persona a qui li agrada celebrar, i crec que cada dia és una oportunitat per fer-ho. És una mica el que hi ha al fons de la història i el que volia transmetre. Crec que el jurat també ho ha sabut veure.

Per què aquesta tradició corre el risc de desaparèixer?

— Els escaladors que varen començar als anys 70 ara són a la seixantena. Si no hi ha relleu generacional, les tradicions moren. I això no necessàriament és bo ni dolent: crec que algunes desapareixen perquè han de desaparèixer i d'altres continuen perquè han de continuar. Però, de vegades, fa una mica de llàstima. També hi ha un canvi en la societat, que s’ha tornat més individualista. Vivim en un món que va molt aviat i, per això, em sembla especialment valuós conservar petites tradicions que ens obliguen, encara que sigui un dia a l’any, a aturar-nos i a trobar-nos amb els altres.

Què perdem quan desapareixen aquestes tradicions que ens uneixen?

— Perdem una cosa molt important: aquests moments que ens conviden a aturar-nos, trobar-nos i gaudir de nosaltres mateixos i dels altres. Poder compartir un dia amb la gent que estimam i celebrar la vida em sembla extraordinari.

Un día al año parla d’escalada o, sobretot, de les persones?

— Sobretot, de les persones. L’escalada i la muntanya són el context, però el que m’interessa és el que passa entre les persones i els vincles que construeixen. És una història sobre la comunitat, l’amistat i la necessitat de compartir experiències.

Què ha estat més difícil a l’hora de convertir aquesta història en un curtmetratge?

— Ens va costar donar forma al documental. Hi va haver molta feina d'arxiu, de cercar imatges... trobar la manera d’organitzar tots aquests elements i construir una història amb sentit va ser una de les dificultats del procés.

Us esperàveu que una història tan local connectàs amb el públic internacional?

— No necessàriament, però és una de les coses més boniques del cinema. Per a mi, això significa que, com a cineasta, he aconseguit tractar temes que poden arribar a persones d’altres cultures, encara que siguin molt diferents de la nostra. Una de les coses més especials d'aquest art és precisament la capacitat de connectar amb persones que viuen molt enfora. Si mostres la solitud a través de les imatges, la solitud és la mateixa aquí que a Alemanya. Les emocions poden ser universals, encara que les històries tinguin lloc en contextos molt concrets.

Fer aquest documental us ha fet canviar alguna cosa en la vostra vida?

— Sí. Ara valor més la salut i intent veure més les persones que estim.

Què us agradaria que l’espectador es dugués a casa després de veure el curt?

— M’agradaria que telefonàs a una cosina, a un amic o a un familiar que fa temps que no veu o amb qui fa temps que no parla.