Jaume Carrió: "Negar el canvi climàtic és una negligència, una estupidesa massa gran"

PalmaEl cineasta mallorquí Jaume Carrió presenta a la Mostra de Cinema de Muntanya de Palma Les imatges arribaren a temps, un curtmetratge de sis minuts que combina imatges d’arxiu i assaig documental per reflexionar sobre la pèrdua, la memòria i la manera com la societat conserva els records davant les catàstrofes naturals.

Com neix Les imatges arribaren a temps?

És una pel·lícula molt especial perquè neix d’un encàrrec, una cosa que no sol passar-me, perquè som una persona molt gelosa de les poques idees que tinc i no sol obrir-me la possibilitat de fer encàrrecs. Després de la DANA de València de 2024, l’Ajuntament d’Esporles em va demanar un vídeo per a un acte de recaptació de fons per ajudar els afectats. Em proposaven recopilar imatges del desastre, però vaig voler dur la idea al meu terreny i fer una peça amb forma d’assaig documental. Vaig connectar Esporles amb la tragèdia a través d’una reflexió sobre com els formats audiovisuals condicionen la nostra manera de mirar les imatges. No havia signat mai una obra documental com a director. La bona acollida em va fer veure que tenia entre mans alguna cosa més que un vídeo per a YouTube: una pel·lícula que podia fer pensar i generar debat.

Durant la documentació vau trobar una imatge que va donar un sentit personal al projecte. Què va passar?

La feina de documentació es va fer amb molt poc temps i a contrarellotge. Revisant imatges de les inundacions d’Esporles del 2007, vaig descobrir que hi sortia el meu padrijove, que havia mort feia pocs mesos, parlant d’aquell desastre. Aquesta troballa va reobrir el dol i d'una manera inconscient el va incloure dins la narrativa. Normalment gravam sabent què volem contar, però aquí treballava amb imatges enregistrades sense saber quin sentit tindrien després. La feina consistia a rellegir aquell material d’arxiu i donar-li una vida nova.

Què pot aportar el cinema documental davant una realitat com el canvi climàtic?

Crec que el documental ha d’obrir la porta a la reflexió, no donar respostes tancades. Ha de plantejar una situació perquè cadascú es faci preguntes i cerqui el seu camí. Aquesta pel·lícula m’ha fet reflexionar fins i tot a mi, que som el primer espectador de la meva pròpia obra. És el curtmetratge més breu que he fet mai i també el que ha rebut una resposta del públic més entusiasta i agraïda. Em sorprèn que una peça de només sis minuts pugui generar tantes preguntes.

Què li agradaria que l’espectador s’endugués després de veure-la?

Que negar el canvi climàtic és una negligència, una estupidesa massa gran. I que lluitar contra els seus efectes és una responsabilitat col·lectiva, no només de qui governa. És fàcil assenyalar què fan malament les institucions o els polítics, però també hem de mirar què podem fer nosaltres. Els petits actes de cadascú són més importants que esperar que qualcú doni solució. A més, el cinema documental es gaudeix millor en comunitat, perquè permet compartir preguntes i obrir un debat. Per això, un festival com aquest té sentit.