Maria Antònia Gomila: “De què em serveix posar al currículum que he jugat 12 anys a la Superlliga?”

jugadora de voleibol

5 min
Maria Antònia Gomila.
17/11/2026 - 15:11 h
  • CAST
  • ENG
  • DE

ManacorDesprés d’haver jugat a Sòria, al FC Barcelona o el Cide, l’any 2017 Maria Antònia Gomila ‘Gomi’ (Manacor, 1996) va fitxar per l’Avarca Menorca, ja a nivell professional. Ara retorna al CV Manacor després de 12 anys competint a la màxima competició espanyola.

Com és que has decidit deixar el volei professional i tornar per jugar amb l’equip de Primera Nacional del CV Manacor?

— Necessitava aturar. El voleibol és més que un esport per a mi, però també volia començar una nova vida a Manacor. En principi la meva intenció era deixar de jugar definitivament i tornar a Mallorca més enllà de només els mesos d’estiu. Però munpare i les meves cosines, que juguen a l’equip, no varen aturar fins que me van convèncer. Els meus pares han fet un gran esforç tots aquests anys. Quasi cada cap de setmana que podien, venien a veure’m jugar. Això i l’estima que li tenc al club m’han fet continuar.Vaig jugar al CV Manacor des de cadet fins que me’n vaig anar fa ja 15 anys.

Perquè físicament haguessis pogut continuar

— Fins ara el sacrifici que havia de fer me compensava. No he deixat el voleibol professional per un problema de físic, perquè en el meu estat de forma hagués pogut seguir jugant a la lliga Iberdrola 5 anys més. Però sí que ja estava una mica cansada de la pressió constant que suposa jugar en aquest nivell d’exigència... i que arriba un moment en que t’has de replantejar les teves prioritats a la vida. Som infermera i nutricionista i vull que aquestes professions defineixin més la meva vida a partir d’ara.

És un tornar a començar en aquest sentit?

— Sí, de tornar a reubicar-me, de fer vida aquí com a adulta. Crec que se’n xerra molt poc del que passa quan te retires de l’esport professional i això hauria d’anar canviant. Per exemple a mi, de què me serveix posar al currículum que he jugat 12 anys a la Superlliga de voleibol a l’hora de cercar una feina ‘normal’?

Maria Antònia Gomila celebrant un punt.

Quins objectius te marques en aquesta nova etapa?

— Ara mateix només me plantejo tornar-me a trobar. Tornar a viure aquí, tornar a disfrutar d’un Sant Antoni a Manacor o d’un cap de setmana sense haver de viatjar tant. Encara que hagi tornat a començar a jugar, l’estil de vida és molt diferent. És tot un procés intern, perquè som qui som en bona part pel nivell d’exigència del volei.

Com has vist des de dins l’evolució de la Superlliga femenina?

— S’ha igualat bastant durant les darreres temporades. Record que els primers anys hi havia un equip com Logroño amb un gran pressupost que era impossible pels demés i que sempre acabava en primera posició. Després van venir els equips canaris i l’Avarca Menorca, en el que vaig tenir la sort de jugar-hi 5 anys seguits.

Quan és que veus que el volei pot ser la teva vida?

— De petita feia moltes coses: jugava a tennis, dansa, volei... però supòs que el component familiar va fer que el voleibol acabés per enganxar-me molt més. Record que quan feia tercer d’ESO ja vaig anar a fer una prova per entrar al Centre de Tecnificació de Palma. La vaig passar i l’any següent ja hi vaig quedar per estudiar i jugar. Veient el meu potencial, el meu entrenador va trobar la manera perquè me fessin una prova a Sòria, que era on s’acabaven de formar les jugadores que tenien més futur professional. Serrato, l’entrenador d’allà, quan me va veure entrar per la porta, va telefonar a Palma pensant que era una broma.

Per què?

— Perquè era massa baixeta fins i tot per jugar de lliure. “Dona-li una oportunitat”, va contestar... Ja era perquè venia recomanada de Mallorca, perquè si hagués estat de Madrid o Valladolid, que era més bo de fer ‘tornar-me’ no hagués fet ni la prova. Allà hi vaig fer el batxiller i vaig començar a jugar amb la selecció espanyola júnior.

Es pot viure del voleibol professional femení jugant a España?

— Sí, però diguem que ara guany més doblers fent d’infermera que no jugant, perquè te facis una idea. He pogut cotitzar i viure del meu somni durant 12 anys; El que ve ara és la realitat. A la meva darrera etapa a Sant Cugat, per exemple i tot i ser un equip professional, ho havia de combinar tres dematins per setmana amb la infermeria, entrenar moltes vegades a doble sessió... i tot això mentre al mateix temps me treia el títol en Nutrició.

Quines característiques ha de tenir una jugadora en la teva posició?

— El handicap de l’alçada es supleix amb caràcter i exigència. Has de ser molt inconformista a la pista i saber mandar. L’edat també ajuda a tenir aquesta jerarquia amb les al·lotes més joves que moltes vegades és necessària.

Veus molt de volei?

— També m’agrada moltíssim. Hi tenc moltes amigues jugant en distints equips que intent veure. Seguesc molt també el volei italià, tan femení com masculí, i aquest desembre supòs que seré a Valladolid per veure la Supercopa femenina.

Com s’aconsegueix tenir referents en un esport que es retransmet tan poc per televisió?

— És cert que fa uns anys era un esport minoritari, però crec que ha anat creixent en visibilitat, encara que hagi estat a una velocitat menor del que ens agradaria. Les xarxes socials han ajudat molt també a popularitzar el nostre esport.

Els seus inicis al CV Manacor.

I si parlam de noms, en qui te fixaves?

— En diré dues: Kelsey Robinson, dels EEUU i Esther López.

Quin partit t’ha quedat gravat a la memòria?

— Fa tres anys jugant amb el Sant Cugat a una Copa de la Reina a Sevilla. Després de guanyar els quarts de final 3-1 a l’Haro, ens va tocar jugar contra Menorca a les semis. Perdíem 2 sets a 0 i vàrem aconseguir remuntar el partit fins el 2-2. Finalment perdérem 15-13 el tie-break... però va ser un gran partit!.

És més gran la ràbia de perdre que l’alegria de guanyar?

— Abans me frustrava molt més la derrota. Ara sobretot disfrut de guanyar.

Guardes camisetes que hagis vestit o intercanviat?

— Crec que tenc quatre calaixos plens de camisetes. Guard una equipació de cada any que he jugat.

Un plat que t’agradi cuinar, un llibre i una cançó preferida?

— De plat te diria les llenties amb verdures, curri i arròs. De llibre triaria Memorias de una salvaje, de Bebi Fernández. I cançó Solo espero, de Bon Calso.

stats