Mix Manresa: "Jo tot sol no hauria arribat ni a l’aeroport"

PalmaPujar el Kilimanjaro sense caminar és molt més que un repte esportiu per a Mix Manresa. El 2023, després d’un viatge a Kenya, va començar a donar forma a un projecte que el duria fins als 5.895 metres del cim africà amb una bicicleta de mà i que acabaria implicant un equip mèdic, amics, patrocinadors i productores. El resultat és Hatua. Ascens al Kilimanjaro sense fer una passa, un documental que explica l’expedició, però també tot el que hi ha al darrere: la preparació, els vincles que es creen al voltant d’un repte d’aquestes dimensions i la manera com Manresa entén la discapacitat.

Com neix la idea de pujar el Kilimanjaro sense fer cap passa?

— La idea va començar fa devers deu anys, parlant amb una amiga. Anys més tard, el 2023, vaig anar a Kenya i allà va tornar a sortir la possibilitat de pujar el Kilimanjaro. Quan vaig tornar a Palma vaig fer un projecte, un PowerPoint, i vaig començar a cercar patrocinadors. La gent s’hi va anar apuntant perquè era un projecte molt exòtic: Àfrica, una bicicleta de mà... Així va començar tot.

Al principi era un viatge amb amics, però el projecte va anar creixent.

— Sí, arran de cercar patrocinadors, s’hi va afegir una productora, després un metge i una metgessa... I es va crear un equip fantàstic. Per a mi, una de les coses més importants que han sortit del projecte és precisament aquest equip, a més de l’estudi mèdic i la pel·lícula.

Com va ser la preparació, especialment tenint en compte que no sabíeu com reaccionaria el vostre cos a l’altura?

— Jo estava molt preparat físicament. Cada setmana feia la Calobra, pujava quatre vegades Sant Salvador, anava al coll de Sóller... I després vaig estar 26 dies a Sierra Nevada, entrenant en altura i fent fins a 1.000 metres de desnivell diaris. També em varen fer proves a l’EURAC, a Bolzano, simulant fins a 5.000 metres. Em varen dir que estava molt bé físicament i psicològicament. L’única incògnita era com reaccionaria el meu cos a aquella altura de manera sostinguda.

Durant tota aquesta preparació vàreu arribar a dubtar si ho aconseguiríeu?

— No. Jo estava convençut que ho faria. Quatre persones més ja ho havien fet en bicicleta i jo havia d’anar molt preparat. Sabia, però, que hi havia molts factors que no podia controlar, com una tempesta o qualsevol imprevist. De fet, la meva gran por era que s'espenyàs la bicicleta. Jo pensava: "Ja veuràs que començarà a cruixir i aquí no hi haurà manera d’arreglar-la".

El projecte va acabar convertint-se també en el documental Hatua. Com vàreu viure aquest canvi?

— Al principi no era gaire partidari de fer-ne una pel·lícula. El projecte era simplement pujar el Kilimanjaro. Però les productores, Leitmotiv i Born Films, varen plantejar que la història havia d’anar més enllà de l’ascens i explicar també què hi havia abans, durant i després: d’on venia jo, la meva vida i tot el que envoltava el projecte. Al final hi vàrem anar amb dues càmeres, drons, metge, infermera i guia. Mai m’hauria imaginat que arribaria a aquest nivell. I, tot i que jo no som gaire objectiu per valorar la pel·lícula, m’han dit que pot ajudar i motivar molta gent. De fet, m’han escrit persones i m’han convidat a anar a escoles i fer xerrades.

Sovint les històries com la vostra es presenten des del discurs de la superació. Vós preferiu parlar de normalització i acceptació. Per què?

— Parlaria més de normalització. M’agrada la paraula 'superació', però crec que aquest documental hauria de tenir més aquest discurs. Pel que fa a les barreres arquitectòniques, per exemple, ja no només hauríem de parlar de fer una rampa, sinó de disseny universal. Amb l’esport passa el mateix: hem de parlar d’esport inclusiu i de normalització. I també d’acceptació. Abans de la superació hi ha la il·lusió. Ho superes, ho normalitzes i acaba formant part del teu dia a dia.

Després de tot el que ha envoltat aquest projecte, què és el que us agradaria que quedàs de Hatua?

— Per a mi, el més important és la part humana de l’exploració, de l’expedició i del viatge. I també tot el que s’ha creat al voltant del projecte. Gràcies a l’equip, als col·laboradors i als patrocinadors ha estat possible. Jo tot sol no hauria arribat ni a l’aeroport.