Una campanya electoral que no parla d’educació: “Som els grans oblidats”
Més alumnes nouvinguts, ràtios elevades i manca de professorat tensen els centres, mentre la millora educativa queda fora de les grans proclames electorals per mobilitzar els votants
-
CAST -
ENG -
DE
PalmaLes escoles de les Balears acumulen més alumnes nouvinguts, més vulnerabilitat, ràtios elevades, manca de professorat, infraestructures pendents i aules que cremen a l’estiu i es gelen a l’hivern. Mentre els centres intenten sostenir una realitat cada vegada més complexa, l’estat de l’educació passa desapercebuda a la campanya electoral del 29-N. Aquesta és la contradicció que va travessar el debat organitzat per l’ARA Balears amb representants dels principals sindicats educatius, que coincideixen a descriure una “tempesta perfecta” als centres i a reclamar una resposta política a l’altura de les necessitats. “Som els grans oblidats”, es va dir durant la trobada.
Vicenç Garcia (STEI), Biel Vives (UOB), Joan Crespí (SIAU), Azahar Tortonda (UGT), Mario Devis (CCOO), Miquel Àngel Santos (Alternativa) i Víctor Villatoro (ANPE) varen participar en el debat, fet amb la vista posada en les eleccions sindicals del 2 de desembre. El diagnòstic que comparteixen va més enllà de les reivindicacions laborals: el sistema educatiu ha canviat, les necessitats de l’alumnat s’han multiplicat i els recursos no han crescut al mateix ritme. L’infrafinançament històric de cada vegada es fa més evident.
En canvi, els grans mítings i les proclames electorals han situat al centre del debat qüestions com la derogació de la LOMLOE, que reclamen el PP i Vox. Durant el cara a cara amb Sánchez, Feijóo va criticar durament la llei, mentre que el president del govern espanyol i candidat socialista va defensar la inversió milionària en el sistema de beques. En el míting a Mallorca, la diputada del PSIB Amanda Fernández va reivindicar la tasca de les educadores del primer cicle d’Infantil i la necessitat de garantir una educació “pública, inclusiva i de qualitat”. El Front Ampli, en canvi, proposa, entre altres mesures, elevar la inversió en Educació fins a un mínim del 7% del PIB el 2030 en l’àmbit estatal i garantir el menjador escolar gratuït i universal per als alumnes d’Infantil i Primària.
Les condicions materials dels centres, les desigualtats entre les xarxes pública i concertada i la capacitat del sistema per atendre l’alumnat més vulnerable, en canvi, han tingut menys protagonisme en els actes de campanya, malgrat que sí que apareixen en els programes electorals. És cert que l’educació és una competència autonòmica i que això en condiciona el pes en una campanya estatal. Però aquesta circumstància no hauria de deixar fora del debat polític els dèficits estructurals que arrossega el sistema educatiu.
Una escola que ho assumeix tot
Els sindicats situen l’augment de l’alumnat nouvingut i de la vulnerabilitat entre els principals factors de pressió. Les Balears varen registrar 3.801 incorporacions d’alumnes amb el curs 2025-2026 ja començat. El nombre d’estudiants d’incorporació tardana registrats per Educació va passar de 1.297 el curs 2021-2022 a 6.814 el 2025-2026, un increment del 425%, mentre el conjunt de l’alumnat només va créixer un 4,9%. Aquest canvi demogràfic exigeix més recursos d’acollida, reforç lingüístic i atenció individualitzada. Alguns infants arriben sense conèixer cap de les llengües oficials i amb situacions personals marcades pel dol migratori. Els docents han d’acompanyar-los en la integració, alhora que atenen la resta del grup, sovint amb ràtios elevades i sense prou personal de suport.
La manca de professorat agreuja aquesta situació. Les organitzacions alerten de les dificultats per captar professionals en un mercat laboral que ofereix alternatives a l’empresa privada, sovint amb millors condicions. També denuncien el desprestigi de la professió, la pèrdua d’autoritat docent i la manca d’acompanyament d’algunes famílies. La feina a les aules ja no consisteix només a ensenyar continguts: els centres també han d’afrontar problemes de convivència, necessitats emocionals i situacions de pobresa que condicionen l’aprenentatge.
Les ràtios són un altre obstacle per respondre a aquesta realitat. Un reportatge de l’ARA Balears va documentar el curs 2025-2026 que 84 centres públics superaven les ràtios màximes en grups de Primària i 22 ho feien a Infantil. La massificació redueix el temps que cada docent pot dedicar a cada alumne i dificulta especialment l’atenció dels infants que necessiten més acompanyament. Els sindicats relacionen aquesta situació amb el deteriorament dels resultats acadèmics que reflecteixen les proves PISA i les de l’IAQSE.
La vulnerabilitat, a més, no és una abstracció estadística. A l’IES Son Cladera, el centre va crear un menjador després de detectar alumnes que arribaven a classe sense haver menjat, i el mateix s’ha donat a altres instituts. A Son Cladera, la secretària comprava llet i galetes per als infants que hi acudien en dejú, i l’institut assumia despeses de material, excursions i ulleres que les famílies no podien afrontar. “Si un alumne ve a classe sense menjar i s’adorm, com l’has de renyar? No té sentit”, explicava el director, Manuel Blanco. Aquest és un exemple de com l’escola acaba cobrint necessitats socials que van molt més enllà de la seva funció educativa.
Desigualtat entre centres
Aquesta càrrega, però, no es reparteix de manera equilibrada. Els sindicats denuncien que els centres públics assumeixen una proporció més elevada d’alumnat vulnerable que els concertats, una distribució que concentra les necessitats socials en determinades escoles. Assenyalen la zona escolar única, especialment a Palma, i el criteri de l’antic alumne com a factors que poden afavorir les famílies amb més recursos i perpetuar les diferències entre centres. També qüestionen que alguns concertats no respectin la reserva de places per a alumnes d’incorporació tardana.
El CEIP Escola Graduada i el col·legi Sant Francesc, a Palma, són dos exemples de realitats molt diferents separades per menys de dos minuts a peu. El centre públic atén una proporció elevada (quasi total) d’alumnat amb necessitats socials i educatives, mentre que el perfil de l’alumnat del concertat és més afavorit. Per als representants dels docents aquesta distància evidencia que la igualtat d’oportunitats no es garanteix només oferint places escolars: també cal distribuir de manera justa les responsabilitats i els recursos. Ara, a Palma no és així perquè les concertades s’hi oposen.
La crítica s’estén a l’expansió de la concertada. Els representants sindicals consideren que aquesta xarxa s’ha beneficiat d’un increment molt important de les dotacions econòmiques i de personal, mentre que la pública continua assumint una part desproporcionada de les necessitats més complexes. També qüestionen la concertació de milers de places de zero a tres anys, que, segons alerten, reforça un model en què les patronals poden acompanyar les famílies des de l’escolarització primerenca fins al Batxillerat. La discussió, per tant, no és només quants recursos rep el sistema, sinó com es reparteixen i quin model educatiu es prioritza.
Defensar el català sense prou eines
La llengua catalana és una altra de les preocupacions compartides. Els sindicats denuncien que hi ha centres que no compleixen el decret de mínims i consideren que la normativa ha quedat obsoleta. Defensen una escola pública en català, però adverteixen que la integració lingüística és especialment difícil quan arriben alumnes que no coneixen la llengua i s’incorporen a grups on tampoc no hi ha altres infants que la parlin.
La responsabilitat d’integrar-los recau en bona part sobre els docents, que han de garantir l’aprenentatge del català, alhora que atenen les necessitats socials i curriculars de cada alumne. Així, la defensa de la llengua topa amb una realitat material: sense professorat, recursos d’acollida i finançament, la integració lingüística queda en mans dels centres i dels seus docents.
En aquesta campanya, Vox ha rebaixat el protagonisme que el debat sobre el català havia tingut en altres conteses, un fet que ha precipitat que la resta de partits no en parlin de manera directa. Fonts pròximes al partit apunten que aquesta menor insistència podria respondre a l’interès per no perjudicar la seva estratègia electoral a Catalunya davant Aliança Catalana. Aquesta menor presència en el discurs electoral no tapa la realitat quotidiana dels centres balears, on la integració lingüística continua sent un repte que requereix recursos i planificació. La situació és d’emergència lingüística. L’escola és el darrer bastió de la llengua, ho admet el conseller d’Educació, Antoni Vera, tot i les mesures que ha pres van en la direcció contrària. Però aquest bastió trontolla de valent.
Malestar contingut
Les infraestructures són una altra mostra de la distància entre els anuncis i les necessitats. El Govern va presentar el 2024 un pla de prop de 600 milions d’euros per impulsar 300 actuacions durant una dècada. La Conselleria va aclarir, però, que això no implicava que totes les obres estiguessin acabades en deu anys, sinó que els projectes s’haurien d’anar iniciant. Mentrestant, la climatització continua sent un problema: a l’IES Can Peu Blanc es varen registrar 34,7 graus dins les aules i a l’IES Berenguer d’Anoia les famílies varen aportar 20 ventiladors. En alguns centres, docents i famílies acaben assumint despeses que haurien de tenir resposta institucional.
Els sindicats també reconeixen que no han aconseguit mobilitzar prou el professorat per convocar una vaga. Consideren que el col·lectiu no està prou activat i alguns fan autocrítica per no haver sabut transformar el malestar en mobilització, malgrat els moments de tensió. També assenyalen que el conseller d’Educació, Antoni Vera, ha aconseguit contenir part del descontentament amb increments salarials, nous complements i mesures com la incorporació de psicòlegs educatius als centres. Tot i valorar-lo, consideren insuficient el reforç del personal de suport. Els salaris, malgrat situar-se entre els més alts de l’Estat, tampoc no compensen el cost de vida de les Illes.
Les eleccions sindicals del 2 de desembre mesuraran el suport dels docents a les diferents organitzacions. Però el problema que descriuen no es resol amb una disputa entre sigles. L’escola pública assumeix cada vegada més funcions: ensenya, acull, integra i intenta compensar desigualtats que neixen fora de les aules. Ho fa, massa sovint, amb ràtios elevades, manca de personal i infraestructures insuficients.
Aquesta és la realitat que queda fora de la campanya del 29-N. Mentre els partits debaten sobre lleis i models en termes generals, els centres han de resoldre cada dia les conseqüències de dèficits estructurals i d’una distribució desigual dels recursos. L’educació pot no donar rèdit electoral immediat, però el seu deteriorament té conseqüències que no desapareixen quan s’acaba la campanya. Ja no depèn de si l’educació és competència autonòmica o estatal, perquè la inversió en educació és passat, present i futur.