La culpa de tot

3 min
20/11/2026 - 20:19 h
Direcció del setmanari
  • CAST
  • ENG
  • DE

És una al·lota coneguda al poble, de les que veus gairebé cada dia perquè fa feina a un comerç on molta de gent va sovint. Un vespre la trob al carrer conversant amb una amiga, prop d’un dels plafons habilitats per aferrar-hi cartells electorals. Ens saludam. Mentrestant, dos militants de Vox hi pengen cartells del partit. Ella els mira i diu: “Aquests cartells demà ja no hi seran. Pobrets, als de Vox i del PP els els arrabassen sempre. Pobrets, no els en deixen ni un”. Ho repeteix un parell de vegades, això de “pobrets”. I tot seguit l’amolla, com qui acaba de resoldre un misteri: “Segur que els que els arrabassen són els moros, que són tots d’en Pedro Sánchez”.

I aquí és quan et quedes astorada i només et surt un “alça!”. La barbaritat és grossa, però també la naturalitat amb què l’amolla. Com si fos una evidència, com si hi hagués una connexió universal entre ser àrab, votar Pedro Sánchez i dedicar-se a arrabassar cartells de Vox. Ella ho troba evident, quan no s’aguanta per enlloc.

Què els passa, a aquesta gent? Què han fet els immigrants, i especialment els que venen de països àrabs, perquè s’hagin convertit en culpables de tot? Els cartells desapareixen? “Els moros”. Els carrers estan bruts? “Els moros”. Hi ha inseguretat? “Els moros”. No arriba la nòmina, no trobes casa, el metge no et dona hora, el món va malament? Ells. Sempre hi ha un motiu per carregar-los el mort. Molt pràctic: no cal cercar explicacions, ni responsabilitats, ni solucions.

El més inquietant és que aquest discurs ja no surt només de les boques que esperaries. El sents en converses de carrer, en comentaris de gent amb qui tens un cert tracte, de persones que no situaves en aquest món de prejudicis. Gent que no es considera racista, que probablement s’indignaria si algú li ho digués, però que ha incorporat amb una facilitat esfereïdora el repertori de l’extrema dreta. I no només el repeteix, sinó que l’amplifica; de vegades, fins i tot el millora amb aportacions pròpies.

Perquè aquesta és una altra: el discurs de l’extrema dreta ha aconseguit que molta gent que no es considera d’extrema dreta parli com si ho fos o ens demostri que ho és. I ha aconseguit que la dreta que encara es diu moderada trobi cada vegada més normal assenyalar col·lectius sencers com a responsables de tots els mals. Fa por que ja no calgui compartir tot el programa de Vox ni votar-lo per haver-ne assumit bona part del vocabulari, les fòbies i les obsessions. La culpa sempre és d’algú altre. I si aquest algú té un nom, una llengua, una religió o un color de pell diferents, encara millor.

No és rellevant que no s’imaginin a l’altra banda, perquè el tema no va d’això. És cert que tota aquesta gent no s’imagina arribant a un país on la mirin amb recel, on la culpabilitzin de tot, on qualsevol problema tingui l’explicació en la seva presència. Però segur que aleshores li semblaria injust i racista el tracte. Aquesta és una curiosa capacitat per distingir entre les persones i els estereotips quan els toca a un mateix.

Això sí, mentrestant, els àrabs que viuen aquí, fan feina aquí, crien els fills aquí i comparteixen carrers, escoles i places amb nosaltres han de sentir com se’ls converteix en una amenaça. Com si haguessin de demostrar una vegada i una altra que mereixen ser-hi. Quina paciència se’ls exigeix. I quina poca vergonya tenen els que es dediquen a repartir carnets de pertinença mentre s’omplen la boca de convivència i educació.

No puc acabar aquest article sense dir que l’endemà els cartells de Vox encara hi eren. Algú n’havia arrabassat un tros del de Sánchez.

stats