“M’ha convertit en el seu presoner”: la violència invisible dins les parelles homosexuals

El control, les humiliacions i l’aïllament també són presents dins les relacions entre persones del mateix sexe, una realitat sovint silenciada

7 min
El testimoni de Pau evidencia que la violència no es dona exclusivament en les parelles heterosexuals
19/11/2026 - 21:29 h
  • ENG
  • DE

PalmaPau té 28 anys i en fa cinc que manté una relació amb un home de 34. Ara, Pau viu a ca qui és la seva parella, no té feina ni ingressos, així que depèn econòmicament de la mateixa persona que, segons explica, l’ha agredit físicament i psicològicament. Fa més de mig any que va perdre la feina i, des de llavors, no ha pogut tornar a treballar. Té una depressió diagnosticada, ja ha esgotat la prestació d’atur i no té cap familiar a Mallorca a qui demanar ajuda ni cap altre lloc on refugiar-se. “No tenc feina, no tenc ingressos, no tenc un lloc on anar i depenc econòmicament de qui m’agredeix”, resumeix. La seva situació, de víctima dins una parella homosexual, és sovint invisible a ulls de la societat.

Aquesta situació és el resultat d’una relació que, segons el seu testimoni, s’ha anat deteriorant progressivament fins a convertir-se en un entorn de control, humiliacions i agressions. “Sembla que, pel fet de ser dos homes, aquestes situacions no puguin reproduir les mateixes dinàmiques de poder, control i dominació que coneixem d’altres relacions. I no és així”, explica Pau. “El masclisme també es pot donar dins una parella d’homes, i fins i tot amb més força que entre un home i una dona”, afegeix.

La violència, de fet, no sempre comença amb una agressió física. Teresa Ramos Díaz, educadora social i sexòloga humanista, explica que dins les parelles del mateix sexe pot adoptar moltes formes i que, sovint, abans dels cops ja hi ha humiliacions, xantatge emocional, menyspreu i indiferència deliberada. “Es dona tant entre homes com entre dones, però el segon cas està doblement invisibilitzat”, assenyala.

Pau recorda que, quan va conèixer la seva parella a unes classes de ball de bot, res no li va fer pensar que acabaria vivint aquesta situació. Amb el temps, però, va començar a conèixer episodis del passat que el varen inquietar. Algunes persones que havien format part de l’entorn de la seva parella li varen explicar que se n’havien allunyat perquè els havia robat doblers, una forma de violència econòmica, i que les seves exparelles l’havien deixat per les agressions i les humiliacions que patien.

Un dia, un amic d’una de les exparelles li va fer saber que Pau li havia demanat informacions sobre ell. Quan la seva parella va arribar a casa, el va agredir. “Em va pegar una galtada tan forta que vaig caure a terra”, relata. L’endemà li va demanar perdó i li va prometre que no ho tornaria a fer. Pau el va perdonar i fins i tot va acabar disculpant-se per haver contactat amb aquelles persones. “Pensava que, si deixàvem aquell tema enrere, podríem continuar la nostra vida”, recorda.

Del control a l’aïllament

Durant un temps va tenir la sensació que tot havia tornat a la normalitat. Fins que el seu cap el va telefonar per comunicar-li que havien perdut diversos clients perquè algú els havia enviat missatges ofensius fent-se passar per ell. Va quedar astorat quan va veure els correus electrònics: estaven escrits de matinada o durant els caps de setmana, justament quan ell era d’excursió amb el club d’esplai on participa. Quan va demanar explicacions a la parella, ho va negar. “Però jo sabia que aquells missatges no els havia escrit jo”, diu.

A partir d’aquell moment, explica, les agressions físiques i psicològiques es varen tornar constants. La situació va empitjorar i va començar a viure amb una por que no havia sentit mai. Ramos descriu que el maltractament no es limita a les agressions directes, sinó que també pot adoptar formes menys visibles, com ara controlar les comunicacions, vigilar les xarxes socials, limitar les relacions personals i impedir que la víctima mantingui una vida pròpia.

En el cas de Pau, aquest aïllament també s’ha anat construint a través de la vigilància i les restriccions dins casa. Explica que, de vegades, la seva parella l’ha deixat tancat a l’habitatge i que hi ha càmeres que, segons l’altra persona, serveixen per evitar robatoris. Ell, però, assegura que les utilitza per vigilar-lo. “A vegades em demana coses que és impossible que sàpiga si no m’ha espiat”, explica. “La casa, que hauria de ser el lloc on em sent més segur, s’ha convertit en una presó. M’ha convertit en el seu presoner”, sentencia.

Teresa Ramos explica que impedir que l’altra persona surti de casa, intimidar-la i mantenir-la en un estat d’alerta constant també poden constituir formes de violència, encara que no sempre hi hagi cops. “No sempre és necessari que hi hagi contacte físic”, adverteix. Com a exemple, assenyala el fet d’acostar la cara molt a prop de l’altra persona per provocar-li una sensació d’amenaça. El cos de la víctima es manté en alerta i, amb el temps, aquesta situació pot afectar-ne l’autoestima i la seguretat personal.

El control també pot tenir una dimensió econòmica. Ramos assenyala que aquesta violència es manifesta quan una persona controla els doblers de la parella o fins i tot li roba. En el cas de Pau, la dependència econòmica s’ha convertit en un dels principals obstacles per sortir de la relació. No és de Mallorca, no té família a l’illa i viu a casa de la parella. A més, després de perdre la feina, no disposa d’ingressos propis. “Ell ho sap. Sap que no tenc doblers per començar de zero ni enlloc on anar”, explica.

Els estereotips

La vulnerabilitat econòmica no és l’únic factor que dificulta que una víctima reconegui què passa o demani ajuda. Ramos apunta que les relacions homosexuals han estat envoltades d’una invisibilització específica: sovint es dona per fet que, com que són dues persones del mateix sexe, la relació és necessàriament igualitària i no hi poden aparèixer relacions de dominació. Aquesta percepció dificulta identificar el maltractament i també pot fer que l’entorn no sàpiga com reaccionar quan algú explica que n’és víctima.

Pau ha viscut aquesta dificultat també a través de les humiliacions relacionades amb la seva sexualitat i el paper que ocupa dins la relació. Explica que la parella ha utilitzat el fet que ell sigui més passiu sexualment per fer-lo sentir inferior. “M’ha fet sentir menys home, com si el fet de ser més passiu dins la relació em convertís en algú inferior. Ha usat aquesta qüestió per menysprear-me i fer-me sentir que valc menys que ell”, exposa.

La idea que dos homes no poden reproduir les mateixes dinàmiques de poder que es donen en altres relacions és, precisament, un dels estereotips que contribueixen a invisibilitzar aquestes situacions. “El que passa és que es pensa que un home, pel fet de ser home, es pot defensar millor”, apunta Pau. Ramos coincideix que aquesta percepció pot dificultar que s’hi reconegui la violència. En les parelles de dos homes, explica, encara n’hi ha que es demanen com pot existir maltractament si tots dos són homes i no hi intervé el masclisme.

Aquesta invisibilització no significa, però, que es pugui afirmar que hi ha més violència en un tipus de parella que en un altre. Ramos adverteix que no hi ha dades que permetin determinar en quin gènere es produeix més violència dins les parelles del mateix sexe i considera contraproduent establir comparacions sense evidències. Per això, reclama que es reconeguin les experiències de totes les víctimes i que els professionals que les atenen disposin de formació per identificar-les sense prejudicis.

El doble silenci de les víctimes

En aquest àmbit, també hi pot haver factors de vulnerabilitat específics. Ramos explica que una persona que encara no ha fet pública la seva orientació sexual pot tenir més dificultats per demanar ajuda si tem haver de sortir de l’armari davant els professionals o el seu entorn. També assenyala que l’agressor pot emprar aquesta circumstància com a xantatge emocional, amb expressions com ara “Com diràs que t’he maltractat, tan bé que t’he tractat?” o “Com ho diguis, tothom sabrà detalls de la vostra relació”. No és una situació que Pau hagi relatat en el seu cas, però forma part de les dificultats que, segons l’experta, poden afectar altres víctimes.

La por de quedar-se sol o de no trobar una altra parella també pot contribuir a mantenir una relació de maltractament. Ramos explica que, en alguns casos, tornar a cercar una relació pot semblar especialment difícil, perquè les persones senten que el nombre de possibles parelles és més reduït o que no trobaran algú amb qui tornar a construir un vincle. Pau identifica aquesta mateixa por en moltes persones que, com ell, poden viure una situació semblant sense explicar-la. “A alguns els fa por l’agressor; a altres els fa por quedar-se sols, no trobar ningú altre o pensar que, si deixen aquella persona, no tornaran a tenir una relació”, explica Ramos.

A aquesta por s’afegeix la vergonya d’haver d’explicar que la persona que t’hauria d’estimar és qui et maltracta. Pau considera que, en les parelles d’homes, la manca de referents i d’espais per parlar-ne encara ho fa més difícil. “Si ja costa reconèixer que ets víctima de violència, encara costa més quan tens la sensació que ningú no parlarà del teu cas o que ningú no t’entendrà”, diu. Els amics li han proposat moltes vegades quedar, però ell sempre troba una excusa per no anar-hi. “I jo m’he anat quedant cada vegada més tot sol. No saben realment què passa dins aquesta casa”, exposa.

Recuperar la llibertat

La depressió ha agreujat encara més aquesta situació. Assegura que hi ha dies que no té forces per fer res i reconeix que, en alguns moments, ha arribat a pensar suïcidar-se. “Hi ha moments en què no veig cap manera de sortir d’aquesta situació. Em sent atrapat”, lamenta.

Ramos assenyala que, malgrat que en els darrers anys hi ha més consciència social sobre la violència dins les parelles homosexuals, això no implica necessàriament que hi hagi més denúncies. Una part del problema és que les mateixes persones implicades poden no identificar el que viuen com una situació de maltractament. De fet, explica que de vegades arriben parelles a teràpia sense ser conscients que hi ha violència en la relació. Per això considera fonamental que els cossos policials i els professionals que atenen les víctimes tinguin eines per fer les preguntes adequades i no parteixin de prejudicis sobre com ha de ser una relació homosexual.

Pau encara no ha pogut explicar públicament tot el que li passa, però vol que el seu testimoni serveixi perquè altres homes reconeguin situacions semblants. Recorda com va començar la relació, les classes de ball de bot i la primera imatge que es va fer de la persona de qui es va enamorar. Ara, l’amor ha tornat ràbia i por.

Té el cas en mans d’un advocat i espera poder anar-se’n de Mallorca tan aviat com tingui forces. Vol recuperar la feina, el pes que ha perdut i que el cuidin una temporada. Però, sobretot, confessa que vol recuperar la llibertat. “Ningú no s’hauria de quedar amb una persona que el maltracta simplement perquè té por de no trobar ningú més, de quedar-se sol o de no tenir on anar”, defensa. I acaba amb una declaració que resumeix el que espera poder fer quan aconsegueixi sortir d’aquesta situació: “Vaig lluitar molt per ser qui soc, per viure en llibertat. I vull ser lliure”.

stats