Vera i l'art de desactivar conflictes educatius amb doblers

PalmaLa política de repartir recursos a tothom que ha aplicat la Conselleria d’Educació des de l’inici de la legislatura ha anat apagant, a poc a poc, qualsevol espurna de mobilització en defensa de l’escola pública i en català, com també la denúncia de la derivació massiva de recursos cap a la concertada, en un moment en què la pública necessita oxigen amb urgència. El contrast amb el que passa a l’altra banda de la mar és difícil d’ignorar: a Catalunya i al País Valencià, realitats educatives semblants han encès mobilitzacions contundents i vagues que han sacsejat els respectius governs. A les Balears, en canvi, la tensió s’ha anat dissolent sense estrèpit, com si s’hagués evaporat abans de convertir-se en conflicte. És cert que els docents illencs, almenys abans que es concretin les millores pactades o pendents, cobren més que els seus homòlegs valencians i catalans. Però els doblers, sovint, no expliquen el que passa a les aules.

En converses privades, el diagnòstic és recurrent i incòmode: “Ens hauríem de mobilitzar, estan desmuntant l’escola pública i afavorint la concertada”. La frase circula amb insistència, però gairebé mai travessa el llindar de l’acció. I així, mentre el malestar queda a mig camí, el sistema es va reconfigurant en silenci.

Des del canvi de govern el 2023, la concertada ha anat guanyant terreny a la pública. En paral·lel, l’educació 0-3 s’ha anat concertant de manera progressiva, en un escenari que moltes famílies viuen amb pragmatisme: més places, menys cost, decisions immediates. La Conselleria insisteix que també aposta per la 0-3 pública, però el conseller Antoni Vera deixava una frase que ho pot condicionar tot: “No construirem places públiques allà on n’hi hagi de concertades”. Molt poc subtil va ser.

Fins i tot decisions concretes, com el tancament de l’IES Politècnic mentre s’amplien dispositius concertats, han alimentat una sensació difícil d’esborrar: que el sistema es mou, però no en la direcció que s’anuncia. També ho suggereix l’arribada de projectes universitaris privats com el del CEU Beato Luis Belda, que han fet que, per primera vegada, la UIB tingui una competència real que l’obliga a defensar el seu espai.

I, tanmateix, el gran vencedor polític d’aquesta etapa sembla que és el mateix conseller Vera. La legislatura va arrencar amb tensió, amb el record encara recent d’una etapa de confrontació oberta i amb la campanya ‘La llengua no es toca’ que marcava el pols als centres. Però aquella intensitat inicial s’ha anat dissolent fins a desaparèixer gairebé del tot.

Hi han ajudat les mesures concretes: l’increment del complement de tutoria, els plusos per a places de difícil cobertura, la millora de la compensació per fer escola matinera, la incorporació de psicòlegs educatius (amb un pes que inclina la balança cap a la concertada), la bona sintonia (almenys aparent) amb la UIB i un pla de climatització que encara és més promesa que realitat. Tot plegat dibuixa una política de grans anuncis i desplegaments lents, alguns dels quals difícilment arribaran a veure la llum dins aquesta legislatura, ni tan sols en la següent, com l’ambiciós pla d’infraestructures a deu anys vista i els 600 milions d’euros previstos.

Mentrestant, els problemes estructurals continuen intactes: aules massificades, docents al límit, centres que acumulen anys de manca d’inversió i edificis que ja no aguanten el pas del temps ni la temperatura. I un sistema de menjadors escolars dominat, de moment, per una empresa marcada per mala pràctica i situacions de risc.

I així, el curs acaba com va començar: amb una calma aparent que no és pau, sinó suspens. Una quietud densa, gairebé incòmoda, com si tot s’hagués aturat just abans d’implosionar. Una tempesta que no esclata, però tampoc desapareix. I que, de moment, només descarrega a l’altra banda de la mar, als territoris germans dels Països Catalans.u