Bàrbara Torrent: “Venir a viure a un geriàtric hauria de ser sempre la darrera opció”

CiutadellaFa 20 anys va començar a fer feina en l’àmbit social i ara, després de deu anys en política –primer com a directora insular i després com a consellera–, hi torna. Bàrbara Torrent Bagur (Ciutadella, 1984) dirigeix des de fa un any el Centre Sociosanitari de Santa Rita, on manté contacte amb les persones grans que més atenció precisen a Menorca. El 3 d’octubre és el seu dia gran.

Què us ha aportat retrobar-se amb l’atenció social?

— Ja ho enyorava. El contacte directe és un plus, però també et carrega de més pressió perquè tens necessitats socials a les quals donar resposta.

I no totes la tenen…

— Mai no podem resoldre-ho tot. La demanda és molt elevada. Passa massa temps entre quan es demana una plaça i s’obté i moltes vegades no podem atendre necessitats humanament difícils de les famílies perquè no hi ha vacants.

Quina és la capacitat del centre?

— Tenim 110 places, 20 de les quals són de centre de dia; 5, de convalescència de pacients derivats de l’hospital; 4, per a estades temporals, i 81, residents. Som el centre més gran de Menorca i hi ha gent tan necessitada que decideix ingressar-hi tot i que visqui a l’altra punta de l’illa.

Només es fa córrer la llista d’espera quan mor algun resident?

— La gent que ingressa a un geriàtric pensa que hi ve a morir; però no, a un geriàtric s’hi ve a viure. Intentam que aquesta darrera etapa vital la passi amb el màxim de confort, cures i benestar.

Com influeix la manca de places de residència a l’illa?

— Molt. Quasi totes les places es regeixen per la Llei de dependència i els que hi entren superen els 90 punts sobre 100, és a dir, pateixen més malalties, processos de demència més avançats i una menor autonomia. És gent que no camina, que no sap on es troba o a la qual has de donar el menjar. Açò augmenta la càrrega assistencial dels cuidadors i exclou persones que segurament també necessiten una plaça.

I aquestes persones, quina sortida tenen per no carregar el seu entorn familiar?

— La majoria demana una plaça de centre de dia i així, almenys, les famílies només s’han de preocupar de la nit i dels caps de setmana. Acostuma a ser un pas previ a l’ingrés que també ajuda en el procés d’adaptació al centre.

Com s’aconsegueix que qui té dependència s’hi senti a gust?

— Dur una persona a un geriàtric encara té certa connotació negativa i genera molt sentiment de culpa a algunes famílies, que ho viuen com un abandonament. Però aquest sentiment va canviant amb el temps. Sempre és preferible tenir-lo aquí que no tancat a un pis, sense poder sortir al carrer i interactuant només amb el seu cuidador. Quina qualitat de vida és aquesta? En canvi, aquí es troben amb un munt d’activitats adaptades, des de gimnàstica a musicoteràpia, tallers d’estimulació cognitiva, bingo, ioga, animació… Hi ha bars que no tenen tant ambient.

Com tracten les famílies la seva gent gran?

— Intentam evitar la infantilització, que es considera un maltractament cap a la gent gran. No son fillets petits.

Com descarrega a les famílies deixar-hi la seva gent gran?

— Abans es cuidava els grans a casa i ara està més normalitzat que vinguin a centres. L’esperança de vida també ha augmentat i és més freqüent conviure amb persones que pateixen processos molt durs. També veim moltes famílies que arriben desbordades, pel desgast que suposen les cures a una persona tan depenent. Els casos d’alzhèimer són especialment punyents. Tenir cura d’una persona que no et reconeix i no sap on es troba o hi ha risc que es faci mal, esgota molt.

Cada vegada és més freqüent l’atenció a domicili i també hi ha més persones grans, sobretot dones, totes soles a casa. Com cal respondre a aquesta realitat?

— Menorca té la població més envellida de les Balears. Cada vegada hi ha menys pressió a les escoletes i més pressió a les residències. Així que hem de repensar el model. Avui és poc realista pensar que tots acabarem sent atesos a un geriàtric. Hi ha de poder haver alternatives intermèdies. Des de persones amb un grau d’autonomia suficient que puguin compartir espais comuns a un servei d’ajuda a domicili que sigui més ampli.

És el futur, ampliar l’atenció a casa?

— La institucionalització de venir a viure a un geriàtric és una bona opció, però hauria de ser sempre la darrera. A vegades es demana una plaça residencial perquè no es troba cap altra alternativa. A més, venir a viure aquí et desarrela de ca teua i del carrer on has viscut. Hem d’aconseguir que quan la gent ve aquí no sigui perquè no ha trobat cap altra sortida que la permeti quedar a ca seua.

El desnonament de Maricarmen, de 87 anys, ha reactivat la demanda ciutadana sobre habitatge. Com afecta aquest problema a la gent gran?

— Les famílies fan feina i els que s’acaben dedicant a curar la nostra gent gran són immigrants que sovint es troben en situació irregular, un sector de treball precari i feminitzat. També a les famílies, si algú ha de deixar la feina per cuidar una persona gran, en general ho fa una dona. Les dones tenen també més esperança de vida, i els treballadors del centre són majoritàriament dones. Hi ha un condicionant de gènere que ho afecta tot. Situacions com les de Maricarmen a Menorca també passen, però tenim sort que la xarxa social fa que un cas així no quedi al carrer. Quan gent gran ha quedat sense llar, hem activat els serveis socials per trobar-los un altre pis o una plaça social.

Per què costa tant que la gent es dediqui a atendre la gent gran quan és una professió amb una demanda creixent?

— Estar a Ciutadella, sense la competència directa de l’hospital, ajuda, ja que les condicions que ofereix el servei de Salut són millors. Açò fa que no tinguem tantes dificultats per trobar personal. Però en sectors com Infermeria o auxiliars sempre hi falten mans. Cal un canvi de mentalitat. S’ha dit popularment que fer feina a una residència era dedicar-se a fer net culs, quan és el que menys es fa. Hi ha una idea equivocada sobre un treball que es considera denigrant o al qual no es dona valor. Atendre gent gran és un ofici molt digne i es fa un acompanyament importantíssim.

Però tractar amb gent major també carrega…

— Com tots els oficis socials té una càrrega mental important, però és la creu d’una moneda que també t’aporta en l’àmbit humà. Poder acompanyar i ajudar una persona que et necessita genera una sensació de benestar preciosa.