Joan Alcover: l’amic de Maura que es passà al catalanisme

PalmaPoeta, autor del poema La Balanguera, que esdevindria himne de Mallorca, amfitrió i animador d’aquella tertúlia de luxe que es reunia els diumenges a ca seva: Can Alcover, a Palma, amb les figures més destacades de la cultura mallorquina de l’època. Teòric de l’art, home que va patir la mort de la primera esposa i quatre dels seus cinc fills... La figura de Joan Alcover és àmpliament recordada quan es compleixen cent anys del seu traspàs, el 25 de febrer del 1926. Potser no sigui tan conegut, però, el seu vessant polític, aquell que el dugué a ser diputat a Madrid a les files del seu amic Antoni Maura, per a després evolucionar cap al catalanisme, amb la llengua com a element vertebrador del que ara en deim Països Catalans.

Les trajectòries de Joan Alcover i d’Antoni Maura varen discórrer, en bona mesura, de manera paral·lela. Nasqueren tots dos a Ciutat, amb un any just de diferència: Maura, el 2 de maig del 1853; Alcover, el 3 de maig del 1854 –el mateix signe astrològic, Taure. Tots dos eren de família relativament acomodada. Maura, fill d’un petit empresari; Alcover, d’un alt càrrec de l’Audiència. Prou per permetre’s el luxe d’enviar el fill a cursar estudis superiors, tots dos de Dret, a la Península, ja que aleshores s’havia suprimit l’ensenyament universitari a Mallorca. Allò suposava una despesa considerable.

Foren companys a les aules de l’Institut Balear a Palma, on probablement es forjà una amistat que es perllongaria tota la vida. Moririen amb només dos mesos de diferència –Maura, el 13 de desembre del 1925; Alcover, el febrer següent. Ara bé, Maura se’n va anar a estudiar a Madrid. Allà fou objecte de les mofes de la resta d’estudiants pel seu fort accent mallorquí, i la seva reacció fou adoptar el castellà com a llengua, fins al punt d’arribar a director de la Reial Acadèmia Espanyola. Alcover, en canvi, va optar per Barcelona, on assistí a les tertúlies del mallorquí Marià Aguiló, un defensor aferrissat de la llengua comuna. Aquesta tal vegada seria una bifurcació essencial.

Fou lligat a aquella amistat com un jove Joan Alcover va entrar a les files del Partit Liberal, ja que Maura n’era aleshores dirigent. A només 25 anys, va ser elegit regidor de Palma, el 1879. A continuació, membre de la Diputació Provincial –curiosament, per Manacor–, entre el 1883 i el 1886.

Un poema contra Alfons XIII

Alcover s’expressava molt bé. El seu amic Maura va dir d’ell que era “el primer orador d’Espanya”. Aleshores, allò de parlar bé era una condició important per ser en política. No com ara, que s’expressen de qualsevol manera... El 1906, les seves intervencions al Congrés de la Llengua Catalana a Barcelona obtindrien un èxit aclaparador: “S’hi revelà com a orador, admiradíssim de tothom”, relatava Miquel Costa i Llobera.

El 1893, Joan Alcover va arribar al cim de la seva carrera política com a diputat a les Corts, a Madrid. I aquí es va acabar aquella trajectòria, tan prometedora. Alcover hi va ser molt poc temps, va assistir a uns quants plens, no va obrir la boca en aquella estada i se’n va tornar a Mallorca. Continuaria en l’exercici del Dret, fins a arribar a magistrat de l’Audiència Provincial.

Per què? Molts d’anys després, Josep Pla –periodista, al cap i a la fi– va tractar d’arrencar-li el motiu d’aquella retirada, en trobar-se tots dos a Palma: “Feu amb el braç un gest com si volgués apartar de la seva mirada alguna cosa repel·lent i em digué parlant amb lentitud: ‘No val la pena’. Vaig comprendre que no hi havia res a fer...”. D’altra banda, Alcover es caracteritzava per la sinceritat i per la manca absoluta de ‘figurera’, i potser aquestes no fossin les qualitats més adients per triomfar en política.

Tot i això, Alcover va mantenir la fidelitat personal cap a l’amic, que el 1902 es va passar al Partit Conservador, amb el qual arribaria a ser cinc vegades president del govern estatal. Encara el 1913, quan semblava que Antoni Maura es retiraria per donar el relleu al seu fill Gabriel, Alcover li oferí la seva col·laboració: “Amb la mateixa resolta voluntat que he seguit el pare, seré al costat dels fills”.

Alcover va dedicar a l’amic algun dels seus poemes, com El ginebró. A un altre, Abigail, sembla que identifica Maura ni més ni manco que amb el rei David bíblic. En canvi, Volem rei –assenyala Ignasi Moreta– és “un autèntic al·legat antimonàrquic”: el destinatari en seria Alfons XIII, més que probablement pel seu comportament amb Maura, a qui tractava d’imposar-li nomenaments i a qui va deixar caure, quan la Setmana Tràgica de Barcelona va conciliar una animadversió gairebé unànime contra el llavors president, sota el lema “Maura, no!”.

Ara bé, una cosa era la fidelitat personal i una altra, el seguiment ideològic. Cap al 1920, Alcover es sincerava amb Miquel Ferrà: “Ja deu haver notat vostè que del meu ‘maurisme’ a penes en resta algun petit residu”, a més d’afegir que Maura mateix, segurament, s’ho ensumava. “Per això tenc resolt no demanar-li absolutament res, sobretot per mi o els meus”. Era el que tothom feia, si algun amic arribava a ser ‘cosa’.

Contra la pena de mort

L’evolució de Joan Alcover fou, com va escriure Josep Maria Llompart, “la història d’una conversió”. D’escriure de vegades en castellà i de vegades en català, va passar, per opció personal, a fer-ho només en la llengua pròpia. “La llengua catalana és entre nosaltres l’única expressió possible de l’escriptor”, afirmaria al congrés de Barcelona del 1906. Va assenyalar la llengua comuna com a senya d’identitat essencial d’aquells pobles que la parlen: és la “sang viva de la pàtria”. I va emfatitzar la personalitat comuna de tots els territoris: “La veu de la sang comença a proclamar que tots som uns”.

Aquell mateix 1906, Gaietà Alcover, fill del poeta, va dur la bandera de Mallorca a la concentració de Solidaritat Catalana, la gran coalició que s’havia format com a resposta als atacs al suposat separatisme d’aquest poble. D’un poema de Joan Alcover, L’espurna, en va agafar el nom el 1909 una formació mallorquina de reivindicació autonomista.

A aquelles alçades, resultava lògic que Joan Alcover es trobàs més a gust en la línia de la Lliga Regionalista catalana que no del maurisme. Es va convertir en l’home de confiança a Mallorca d’Enric Prat de la Riba, primer president de la Mancomunitat catalana: una entitat descentralitzadora, de curta existència. El seu successor, Josep Puig i Cadafalch, li va confiar una missió delicada: reconciliar el filòleg Antoni Maria Alcover amb l’Institut d’Estudis Catalans, amb el qual havia trencat pel seu centralisme barceloní. Sense èxit.

Semblava que Joan Alcover botaria de content amb la col·laboració de maurisme i Lliga, en entrar el lliguista Cambó a un govern presidit pel vell amic. Però l’antic liberal i ara catalanista no ho acabava de veure clar: “Vol dir que en Maura s’acosta al catalanisme o que en Cambó se’n desvia?”, escrivia a Ferrà. Ai, aquella sinceritat seva...

D’altres aspectes d’Alcover divergeixen de l’etiqueta de burgès conservador i cantor de paisatges que sovint se li adjudica. A la seva conferència clau, Humanització de l’art, del 1904, defensava una poesia “utilitària” en el millor sentit: “A benefici dels pobles”. Talment semblava un avançat de l’anomenada ‘poesia social’, que esclataria al conjunt de l’Estat a mitjan segle.

Per descomptat, qualificar Alcover de feminista seria un anacronisme flagrant. Però al seu poema Fantasia és una dona qui guia el protagonista en un viatge, una dona empoderada, que en diríem avui. El vianant és, com subratlla Moreta, “un al·legat taxatiu contra la pena de mort”. A Henoc, qüestiona la desigualtat i fins i tot la propietat privada, com a mals de la Humanitat. Sí, potser encara ens queda molt per descobrir, d’Alcover. Potser ara, en el seu centenari, en sigui el moment.

__

Informació elaborada a partir de textos de Maria Antònia Perelló, Josep Pla, Antoni Comas, Ignasi Moreta, Josep Maria Llompart, M. Magdalena Brotons, Miquel Àngel Casasnovas, Màrius Verdaguer i José Manuel Cuenca.