PalmaE l 1968 el món es regirà. Fou l’any en què s’intensificaren les mobilitzacions contra la Guerra del Vietnam, iniciada 13 anys enrere. Al maig, a París, centenars d’estudiants sortiren al carrer amb consignes tan sonades com ‘Sigues realista, demana allò impossible’. A Txecoslovàquia, les forces soviètiques reprimiren un intent de reforma anomenat ‘Primavera de Praga’, que propugnava el ‘socialisme de rostre humà’. Els Estats Units, mentre assistien a l’eclosió del moviment hippy, es consternaven amb els assassinats de dos dels defensors dels drets de la població negra, el reverend Martin Luther King i l’aspirant demòcrata a la Casa Blanca Robert Kennedy –el mateix tràgic final havia tingut cinc anys abans el seu germà John, que havia arribat a la presidència el 1961. A Mèxic, el govern metrallava universitaris que demanaven més democràcia a les vigílies de la celebració dels Jocs Olímpics. En aquella cita esportiva, es visibilitzà el corrent antiracista ‘Black Power’ a càrrec de dos atletes afroamericans que recolliren les seves respectives medalles aixecant un guant negre i abaixant el cap.
Des de Lima (Perú), observant un panorama mundial tan convuls, hi havia el sacerdot Gustavo Gutiérrez Merino, de 40 anys. El 1968 feia un any que a Bolívia la Central d’Intel·ligència dels Estats Units (CIA) havia executat Ernesto Guevara, més conegut com el Che. El 1959, a Cuba, el famós guerriller argentí havia participat amb Fidel Castro en la revolta contra la dictadura de Fulgencio Batista. Amb la seva mort, els EUA desactivaven, en plena Guerra Freda, la propagació de la revolució armada contra el capitalisme a favor del comunisme. Gutiérrez era conscient de la situació d’opressió i subdesenvolupament que patia l’Amèrica Llatina. Per revertir-la, s’imbuí de la lluita de classes marxista i dels aires renovadors del Concili Vaticà II (1962-1965) del papa Joan XXIII. Va ser en una reunió de teòlegs al poble de Chimbote on posà nom a la seva nova idea de justícia social: Teologia de l’Alliberament.
Preocupació episcopal per l’allau migratòria
Un dels assistents a aquella reunió fou el missioner felanitxer Bartomeu Bennàssar Vicens. A 31 anys, acabava d’aterrar al Perú, país que, juntament amb el Burundi, formava part de l’àrea d’actuació de la diòcesi de Mallorca. “El missatge de Gutiérrez –recorda avui a 88 anys– reivindicava l’essència del cristianisme. No agradà gaire, però, a una part de la jerarquia eclesiàstica peruana. Al cap de dos anys, a mi i a altres capellans compromesos ens animaren a partir del país”. Des del Brasil, qui es mantindria ferm amb la causa seria el català Pere Casaldàliga (1928-2020), fent costat als camperols indígenes sense terra.
De tornada a Mallorca, Bennàssar volgué aplicar aquells revolucionaris postulats al submon ocult del boom turístic. Per conèixer-lo de prop, el primer estiu feu de cambrer de pisos en un hotel de Calvià. El 1964 el felanitxer ja s’havia interessat en el canvi que estava experimentant l’illa amb una tesi doctoral titulada Turismo y pastoral. Síntesis de teologia de las vacaciones. Sis anys després, però, es feu creus de la nova realitat: l’explotació laboral de més de 130.000 peninsulars que entre el 1960 i el 1970 arribaren procedents de les zones rurals més pobres. Els empresaris estaven obligats a oferir-los allotjament. Amb tot, complien la llei cedint-los les sales del tot insalubres dels soterranis dels hotels, les conegudes ‘llorigueres’.
El 1971 el bisbe Rafael Álvarez ja es mostrà preocupat davant la incapacitat de gestionar aquella allau d’immigrants. Així ho manifestà en una carta del 27 de novembre: “Aquí no hi ha feina per a tants, ni col·locacions, encara que sigui en hotels a l’època de més afluència turística [...]. Per estalviar patiments als mateixos emigrants i, per no posar en una situació compromesa els organismes oficials i eclesiàstics que es preocupen d’aquests assumptes, s’haurà de trobar una solució caritativa per a tots. Com a dada eloqüent del que escric [...], en només quatre mesos, la Diòcesi de Mallorca [...] ha repartit més de 400.000 pessetes en bitllets de vaixell o ajuda de viatge per reintegrar a la Península centenars d’immigrants que no pogueren trobar feina en els nostres hospitalaris pobles”.
Al cap d’un any, el substitut d’Álvarez, el bisbe Teodor Úbeda, afegia un nou matís al debat en una altra carta: “Demanem-nos tots –vosaltres i jo el primer– estimats mallorquins: Quina actitud tenim davant dels nostres germans immigrants? Els acollim –per ventura els menyspream–? [...]. Els tractam amb justícia en la distribució i remuneració de llocs de feina [...]. Procuram que puguin tenir habitatges adequats?”. La resposta a aquelles preguntes arribaria el 2 d’abril del 1973 per boca de Carmel Bonnín, company de Bennàssar al Perú. En un escrit, Bonnín, nascut a Palma el 1942, recordava al bisbe que no es tractava d’un problema de xenofòbia sinó econòmic: “Em referesc al fet que els mallorquins, assalariats molts d’ells, ocupen en general llocs de privilegi dins l’empresa comparats amb els que han d’acceptar els immigrants. Això és un fenomen típic de tota part on es dona el desenvolupament industrial”.
Suport de cristianes seculars
Amb el suport del bisbe Údeda, Càritas Mallorca, entitat diocesana d’acció social nascuda el 1961, va intensificar les campanyes d’atenció als immigrants de l’hoteleria, esdevinguts els nous marginats. “Aquest canvi d’actitud –diu Bennàssar– fou propiciat en part per la Teologia de l’Alliberament que duguérem del Perú tota una generació de missioners mallorquins”. El 1971 naixia en un hotel de l’Arenal una iniciativa pionera anomenada ‘Acolliments’, que també s’estendria a Cas Català (Palma) i a Palmanova (Calvià). Els seus impulsors foren Carmel Bonnín i un altre seguidor de Gustavo Gutiérrez, el manacorí Jaume Santandreu (1938-2025). Es tractava d’un lloc de trobada on el personal tenia un bar i, en alguns casos, una escoleta per als fills de mares treballadores. També s’hi oferien cursos d’alfabetització i consulta jurídica amb els primers advocats laboralistes, Ferran Gomila i Catalina Moragues. El 1972 Bennàssar, juntament amb Bonnín, publicà un llibret amb informació jurídica titulat Guía del trabajador de hostelería. “La nostra tasca –assegura– incomodà més d’un empresari mallorquí que anava a missa. A ells ja els anava bé que els seus treballadors visquessin en la precarietat”.
Els ‘Acolliments’ es convertirien en el bressol del sindicalisme a l’illa. També tingueren l’ajuda d’un grup de dones cristianes seculars. Una d’elles va ser Sinfo García, que arribà a posta de Salamanca i es posà a treballar als hotels. El mateix feu la palmesana Maena Juan Marquès (1932-2019). De família benestant, passà gran part de la seva vida laboral a l’hotel Bellver, on, l’octubre del 1973, sent ella subgovernanta, tindria lloc la primera manifestació de cambreres de pisos de tot Espanya, liderada per la sindicalista de CCOO Maria Bonnín, germana de Carmel, el capellà –avui són conegudes com a ‘Kellys’ a partir del joc de paraules las que limpian. Juan s’implicà a fons en aquella lluita: finançà el lloguer de pisos per a treballadors immigrants per evitar que dormissin en les temudes ‘llorigueres’ i els habilità un centre d’atenció, l’Escola de Formació Social. L’entitat, coneguda com a Mar Sis per estar situada al carrer del Mar, 6, de Palma, també organitzaria campanyes de captació de seminaristes perquè a l’estiu acudissin a treballar als hotels per conèixer-ne la realitat.
Hospital de Nit
El 1973 la crisi internacional del petroli deixà milers de treballadors de l’hoteleria al carrer. Per als qui no pogueren tornar a la Península, el 1976 Jaume Santandreu inaugurà a Palma el centre d’acollida de la Sapiència. Dos anys després, n’obriria un altre, Can Gazà, al Secar de la Real. El 1974 Bennàssar i Bonnín animaren el bisbe Úbeda a crear l’entitat Justícia i Pau –el primer president en seria el mateix Bonnín, que, entre altres coses, promogué les primeres jornades sobre Immigració, Racisme i Xenofòbia i el 1982, la primera campanya del 0,7% que es feu a Mallorca per ajudar els països subdesenvolupats.
El 1979, per coordinar millor tot aquell tercer sector de l’Església, el bisbe també creà la Delegació Diocesana d’Acció Social. Al capdavant hi posà Bennàssar. Aquell mateix any se sumà a la causa Cecili Buele, el primer mulat mallorquí, fill d’un guineà i d’una arianyera. “Jo –rememora a 81 anys– acabava de passar quatre anys al Perú i abans n’havia estat altres tres al Burundi. També vaig tenir la necessitat de posar en pràctica la Teologia de l’Alliberament. Ho vaig fer des de la parròquia de l’Encarnació de Palma que se m’assignà”. El 1981 Buele no dubtà a donar una mà a Santandreu en la posada en funcionament d’un altre dels seus projectes socials: l’Hospital de Nit, a l’edifici de la Misericòrdia de Palma, llavors en estat ruïnós. “Avui –lamenta–, 70 anys després del ‘boom’ turístic i amb un capitalisme desbocat, els treballadors de l’hoteleria viuen en condicions encara més precàries. Als hotels ja no hi ha ‘llorigueres’, però a fora la gent lloga a preus abusius habitacions, on dormen famílies senceres”.
Pere Fons, el darrer dissident
El 1978 l’arribada al Vaticà del polonès Joan Pau II, de tarannà conservador, suposà un fre per a la propagació de la Teologia de l’Alliberament. Tot i que el papa Francesc (2013-2025), oriünd de l’Argentina, el reivindicà, aquest corrent a poc a poc seria desplaçat per la Teologia de la Prosperitat impulsada per les esglésies evangèliques. Qui encara avui el posa en pràctica és el manacorí Pere Fons Pascual, de 88 anys. És el darrer capellà de la generació de mallorquins que al Perú s’imbuí dels postulats revolucionaris de Gustavo Gutiérrez. Al país andí hi estigué com a missioner 18 anys de manera intermitent –del 1973 al 2003. En tornar, se centrà més en l’activisme parroquial que no pas a treballar al costat dels marginats del boom turístic. L’investigador inquer Bartomeu Ramis li acaba de publicar la biografia amb el títol Pere Fons, una llegenda (Edicions Documenta Balear). El protagonista no té pèls a la llengua. “En aquest llibre –apunta– hi surten coses que no hauria d’haver dit, però ja està publicat”.
Fons ens rep a l’església de Sineu, on els caps de setmana diu missa. Mentre es posa els hàbits per a la celebració de l’eucaristia, es manté fidel al seu esperit políticament incorrecte. “Jo –pregona– eliminaria el Vaticà i la Seu. El Vaticà té or que sobraria per fer una casa per als palestins que ara pateixen els atacs d’Israel”. Malgrat tot, el manacorí mai s’ha plantejat sortir de l’Església, com sí que feren antics companys seus missioners com Carmel Bonnín, Cecili Buele i Jaume Santandreu. “Hem de poder criticar l’Església perquè torni a les seves arrels, representades en la Teologia de l’Alliberament. És la teoria de la igualtat. I perquè així sigui l’hem de criticar des de dins. Això ja ho vaig predicar al meu amic Jaume Santandreu, que era de la mateixa edat que jo [morí el 2025]. Tanmateix, no em feu cas i en sortí el 2010. Llavors ja va deixar de criticar la jerarquia eclesiàstica”.
A principi dels 90, amb el permís del bisbe Teodor Úbeda, Santandreu feu un molt bon tàndem amb Fons al capdavant de la parròquia de Maria de la Salut, on, entre altres coses, posaren en marxa un menjador social. Al municipi del Pla, Fons hi arribà el 1986 en substitució d’un rector manifestament feixista. Feia tres anys de les primeres eleccions autonòmiques i l’entrada de l’església estava presidida per una creu dedicada als caiguts de Franco. “El primer que vaig fer –apunta el prevere– va ser dir als veïns que amb aquell monument jo no podia dir missa. Jo mateix en vaig llevar totes les pedres i en el seu lloc hi vaig sembrar una olivera en senyal de pau. Al cap d’uns dies l’olivera tornà mústia perquè algú del poble li havia tirat gasoil i en vaig haver de sembrar una altra, que aquesta vegada sí que va surar. Jo deia a la gent: ‘No és només assassí aquell qui mata persones, també ho és qui mata arbres’”.
![Bartomeu Bennàssar el 1964, a 27 anys, va defensar la tesi doctoral Turismo y pastoral. Síntesis de teologia de las vacaciones.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
