La República sempre truca dues vegades

PalmaFa 90 anys, entre el 13 i el 14 d’abril del 1931, “Espanya se’n va anar a jeure monàrquica i es va llevar republicana”, en paraules de l’almirall Aznar, darrer primer ministre d’Alfons XIII. No va ser ben bé així: feia mesos que els opositors al sobirà conspiraven. Havien demanat suport econòmic al financer mallorquí Joan March, però aquest es va negar a ajudar-los, segons l’historiador Miquel À. Casasnovas. Miguel Maura, fill de qui fou president del Govern, el mallorquí Antoni Maura, havia anat a palau a comunicar al rei que partia “al camp republicà”. Per al jove Maura, no hi havia dubte: el monarca havia comès perjuri botant-se la Constitució del 1876 i donant per bo el cop d’estat del dictador Primo de Rivera el 1923. El rei havia lligat així la sort de la corona a la del general andalús, que caigué el 1930. Poc després es va formar un gabinet republicà a l’ombra, que va passar per la presó però va acabar sent el futur govern provisional.

La República trucava a la porta per segona vegada, i de nou sense que s’hagués modificat prèviament la Constitució –en tots dos casos les noves constitucions es van fer després–. El febrer del 1873, amb la renúncia d’Amadeu I, les Corts s’havien reunit i havien aprovat el canvi de règim. L’abril de 1931 es varen fer les eleccions municipals. Els republicans guanyaren la majoria de les capitals de província, on el vot era més lliure i no estava sotmès al caciquisme rural. Però cap de les dues experiències republicanes reeixiria i, en bona mesura, per les depressions econòmiques internacionals –la del 1873 i la del 1929– que en llastaren la viabilitat. Les crisis internacionals varen servir en safata als reaccionaris l’argument que la República portava la ruïna.

La monarquia va guanyar a les Illes Balears el 12 d’abril de 1931: 695 regidors, enfront de només 105 de l’oposició, comptabilitzen l’historiador David Ginard i l’escriptor Antoni Nadal. A Palma, només deu socialistes i republicans, enfront de 32 dinàstics; i a la Part Forana les dretes guanyaren “pràcticament” a tot arreu, recull el jurista Joan Oliver. A Eivissa, els monàrquics varen vèncer a tots els municipis, segons la historiadora Neus Escandell, però a Menorca, assenyala Casasnovas, només a Ferreries i Alaior. A Formentera, els republicans obtingueren un bon resultat, afegeix Oliver. La victòria monàrquica a les Illes, però, no serviria de res: el 14 d’abril es proclamava la República, Miguel Maura prenia possessió del Ministeri de la Governació –l’equivalent de l’actual Interior– i l’endemà la Família Reial va sortir cap a l’exili. Maura se n’assabentà cap a les cinc de la matinada, quan el capità del vaixell informà que ja eren “a l’alçada de les Balears”, camí de Marsella.

Els republicans, ben igual que a Barcelona –on Francesc Macià havia proclamat la “república catalana dins la federació ibèrica”– i a la resta de l’Estat, es mobilitzaren per controlar les institucions. Palma fou la segona ciutat a proclamar el nou règim. Al socialista Llorenç Bisbal li corresponia assumir la batlia, però aquell 14 d’abril, conten l’escriptor Albert Herranz i la periodista Joana Roque, estava malalt, i va demanar al seu company del PSOE Alexandre Jaume que el substituís i procuràs “la conservació de l’orde”. “Hem de demostrar la nostra capacitat governamental”, va insistir. Jaume va distribuir gent de la seva confiança als carrers, incloent-hi el comunista anticlerical Ateu Martí, que “prestà un gran servei a Palma”, afirmà Jaume. Rondes de “joves socialistes”, assenyalen Herranz i Roque, “vigilaren (...) les esglésies i convents per evitar possibles incendis”. Ambdós autors recorden que Llorenç Bisbal va rebre “cartes d’agraïment” de mares superiores. L’Església s’identificava amb la dreta, els poderosos i la monarquia.

La intranquil·litat de Mossèn Alcover

A Eivissa Vila, apunta Escandell, el canvi l’anuncià el misser i professor Antoni Matheu, “des del balcó del local d’Aliança Republicana”, enmig d’una manifestació amenitzada per la Banda Municipal, el dia 14 al vespre. L’endemà, “el Comitè Municipal Republicà, presidit per Joan Arabí Verdera, va prendre possessió provisional de la Casa de la Vila”.

A Menorca, indica Casasnovas, la notícia arribà a mitjan capvespre de dia 14: “A Maó es tancaren les fàbriques i botigues mentre grups de manifestants recorrien els carrers amb la bandera tricolor”. Companys de Fermín Galán –que s’havia alçat per la República uns mesos abans i havia estat afusellat– “es trobaven reclosos a la fortalesa de la Mola, per la qual cosa foren immediatament alliberats i aclamats com a herois”.

No tothom compartia aquell entusiasme. El dretà Miquel Villalonga, va escriure: “La nota refinada deixà de sonar a Espanya el 1931”. Per a ell la República era vulgar. “A casa de Mossèn Alcover”, recorda Francesc de Borja Moll, “no estàvem tranquils del tot” perquè el capellà havia elogiat Alfons XIII, gràcies a qui finançà el Diccionari. S’optà per despenjar el retrat de l’exmonarca que presidia el seu despatx. “Però no passà res. Ningú no vingué a demanar de noves, i la vida va seguir el seu curs normal”.

“Ens regalaren el poder”, va concloure Miguel Maura respecte d’aquell canvi sobtat de fa 90 anys, i, per sort, “l’òrgan rector” ja estava constituït, era el govern provisional que ja havien acordat els republicans. Evidentment, hi va haver avalots durant la II República, com havia passat en la primera i com també n’hi havia hagut durant la monarquia. Però la propaganda franquista els va destacar i exagerar per atacar un sistema que, ara fa 90 anys, havia arribat pacíficament.u