Quan la terra va tremolar a Mallorca

PalmaEls fenòmens naturals fascinen la gent: un eclipsi solar previst per al pròxim agost té tothom pendent, de fa mesos. D’altres no són tan entretinguts: un terratrèmol, la matinada del 15 de maig del 1851, va provocar destrosses a cases i esglésies de Mallorca i va generar el pànic entre els ciutadans de Palma, que fugiren a refugis improvisats. Recordam aquest episodi quan es compleixen 175 anys de l’ensurt.

El primer cas documentat de sisme a Mallorca data del 18 de març del 1660, a Campos, amb rèpliques els dies 19, 26 i 28 següents. Segons l’arxiduc Lluís Salvador, també es va fer sentir a altres indrets, entre els quals Palma: la Seu va patir danys per aquesta raó. Un informe de pocs anys després, del 1679, constatava una inclinació de la façana d’uns vuitanta centímetres.

Com assenyala Miquel Grimalt, si bé no s’hi registraren víctimes, ni destrosses més enllà del ja indicat, el fet va sensibilitzar els mallorquins cap a un fenomen que els resultava certament insòlit. Lima i Nàpols, aleshores pertanyents a la Corona espanyola, havien estat destruïdes per tremolors de terra: el 1668, a tots els temples de Ciutat es feien rogatives per no córrer la mateixa sort.

El terratrèmol de Lisboa del 1755 degué ser tan potent que, tot i la distància, un pic més la catedral de Mallorca va percebre’n els efectes, segons diu l’Arxiduc. Una altra vegada s’hi organitzaren rogatives per no patir desgràcies similars. El febrer següent, Palma va declarar patró de la ciutat sant Francesc de Borja, amb l’objectiu que lliuràs Mallorca d’aquell perill. Un patronatge que, certament, ha passat molt desapercebut des de llavors.

Un cas ben insòlit és el que es va registrar a Santanyí cap a aquella mateixa època: la mar va arribar terra endins gairebé tres quilòmetres i va deixar les garrigues plenes de peixos. Això és un tsunami. Els anys següents se sentiren tremolors de terra a Santa Maria, Sencelles i Inca. A Palma li va tocar un altre ensurt el desembre del 1773: no va ser gran cosa, però les religioses de Sant Jeroni es varen endur tal esglai que requeriren assistència mèdica.

El segle XIX reservava nous ensurts als mallorquins. El 1827 es veren afectats Santa Maria, Binissalem, Sencelles, Sant Joan, Montuïri i, molt particularment, Sineu: la parròquia va quedar seriosament danyada i els pous llançaren aigua pel coll durant uns quants dies. El 1835, es registraren cinc sismes a Palma en només un mes: la gent, presa del pànic, es va refugiar al camp o als vaixells o va improvisar campaments a zones perifèriques, com era llavors el raval de Santa Catalina –qui ho diria, ara.

Deu segons inoblidables

El pitjor encara havia d’arribar. Cap a les dues de la matinada del 15 de maig del 1851, ara fa 175 anys, Mallorca patia el pitjor fenomen d’aquestes característiques mai registrat. Foren, segons un testimoni, només deu segons. Però els efectes foren espectaculars: resultaren greument afectades la Seu i l’Almudaina, es produïren destrosses a esglésies i convents i cruixiren els principals edificis de Palma. No hi hagué, però, morts, ni tan sols ferits d’importància. La nit havia vingut carregada d’electricitat, la qual cosa no feia presagiar res de bo.

Per descomptat, la població de Palma, i també la guarnició militar fugiren tot d’una i, un altre pic, s’instal·laren als afores, com bonament pogueren. Allò no només va afectar Ciutat, sinó la gran majoria dels municipis de l’illa i, sobretot, Marratxí, on caigueren uns quants edificis. Només les viles situades més a Llevant quedaren lliures d’aquell desastre.

El mateix horabaixa, el governador civil, José Manso –aleshores no hi havia autonomia de cap mena–, feia públic un ban per “tranquil·litzar en el possible el públic, remeiar els mals i mantenir l’ordre”. D’acord amb aquelles disposicions, les portes de Ciutat estarien obertes aquella nit i la següent, la qual cosa permetria sortir-ne qui volgués. Aleshores es tancaven el vespre per seguretat, mesura que es mantindria encara fins catorze anys més tard.

El governador també ordenava que parelles de la Guàrdia Civil patrullassin els carrers, per evitar desordres, i que l’Ajuntament posàs arquitectes i manobres a disposició dels veïns afectats pel sisme. Aquests havien de donar part dels seus danys en un termini de vint-i-quatre hores i se’ls prohibia retirar enderrocs ni restes sense control municipal.

Allò era la rematada d’una mala ratxa climàtica que patien els mallorquins: intenses sequeres, inundacions i, llavors, el terratrèmol. Per què, els pertocava als illencs aquella nova desgràcia? Per a l’autor anònim d’un poema contemporani a aquells fets, el motiu era ben clar: “Mallorca està corrompida / en los vicis y modals”. Allò era “un avís declarat” de Déu, perquè els mallorquins fessin penitència i bones obres, i no el tinguessin enutjat.

El moviment sísmic, segons el testimoni del pilot Antoni Morey, va arribar fins a Cabrera, però no a Menorca. Va pujar el nivell del dipòsit d’aigua de Ciutat i el dels pous i se’n va enterbolir el contingut, a més de fer pujar la temperatura al balneari de Campos.

El raval de Santa Catalina, el Secar de la Real, el Born, la Rambla i la plaça del Mercat es convertiren en assentaments improvisats per als veïns que havien fugit de casa i que es refugiaren en tendes de campanya. Ocuparen espais públics, murades i molls. Havien de passar el temps de la millor manera possible, com deixà constància el poeta anònim: “Tot era una algaravia”, amb “guitarres, sons / y llevats els emparons / tanta tristó no sentia”. El que es diu ofegar les penes. Sembla que allò va dur un cert relaxament dels costums per a la moralitat imperant de l’època.

Els fusells mòbils de l’Almudaina

Els efectes sobre el patrimoni històric varen ser devastadors. Va caure part d’una de les torres de la Seu, la de construcció més recent, i la seva inclinació va pujar fins als 130 centímetres, una xifra veritablement alarmant. No hi havia més remei que desmuntar els elements danyats i construir-hi una nova façana, que va dissenyar l’arquitecte Juan Bautista Peyronnet: les obres es perllongarien trenta anys, fins al 1884. La façana de Santa Eulàlia també va quedar danyada i se’n va haver de bastir una de nova, neogòtica, la que llueix actualment.

Resultaren afectades a Palma moltes més construccions de caràcter religiós, com Sant Miquel, Monti-sion, la Concepció i la Sapiència. Al Socors va quedar danyat el campanar. El convent de Sant Francesc, que aleshores havia estat expropiat i servia de quarter a la Guàrdia Civil, va ser un dels més perjudicats: la caiguda de la llanterna del campanar va enfonsar el que es feia servir com a habitatge d’un funcionari i va foradar la volta de l’església i una de les tombes. Les oficines del govern provincial, que ocupaven el claustre, varen haver de ser desallotjades.

El terratrèmol del 1851 es va acarnissar també amb el palau de l’Almudaina. Va caure el que encara quedava dret de la torre de l’Àngel i se’n va veure afectat el campanar de la capella de Santa Anna. No va quedar més remei que desocupar l’Audiència, que aleshores s’ubicava al vell palau reial, i traslladar-la a l’edifici del Consolat de Mar.

Segons l’informe redactat sobre els efectes del sisme a aquest recinte, la força del terratrèmol llançà els fusells que es custodiaven a l’Almudaina a una llarga distància. Un d’ells hauria donat una volta completa a l’aire, de manera que, en caure, va fer un forat al paviment de pedra.

El terratrèmol va ocasionar també destrosses a l’edifici de Correus i a la residència del comte de San Simón, el mirador de la qual va quedar xapat en dues meitats. Un dels immobles danyats va haver de ser esbucat. La Casa de les Comèdies fou examinada i es va concloure que els desperfectes no eren de consideració. Igualment seria enderrocada només dos anys més tard, per donar pas al futur teatre Principal.

El malson no s’havia acabat. Només quatre dies després, Ciutat patia un segon sisme, si bé de menys intensitat. Una altra vegada, “Palma va quedar deserta”, en paraules de Juan Llabrés. Una bona part dels refugiats optà pels vaixells atracats al port, que a dures penes podien contenir tanta de gent. Encara se’n registrarien més rèpliques, però aquesta vegada la majoria dels veïns de Palma s’estimaren més quedar a ca seva. “Tanmateix...”, degueren pensar. Consten més moviments sísmics el 1869, el 1870, el 1978, el 1980 i el 1989.

Tot i que no han passat del rang de notícies curioses, en aquest decenni també s’han viscut a Mallorca, almenys, dos episodis sísmics. El juliol del 2020 va ser el Pla que va percebre “un tremolor com si passàs un camió gros per davant de casa”, segons informava aleshores l’ARABalears del terratrèmol amb epicentre situat entre Montuïri, Porreres i Sant Joan. El febrer del 2022, l’Institut Geogràfic Nacional va percebre dos petits terratrèmols a Deià i Bunyola. El servei d’Emergències 112, els bombers i la Policia Local de Marratxí registraren avisos i les vibracions se sentiren també a Santa Maria del Camí i a Palma.

Ja el 1851, la premsa mallorquina lamentava que “prevenir tals fenòmens és probablement fora dels límits presents i futurs de la capacitat humana”. Les ciències han avançat que és una barbaritat, però encara no és possible predir amb exactitud un fenomen d’aquestes característiques. Serveixi de consol que les Illes Balears són una zona de baixa activitat sísmica: que es repeteixi allò d’ara fa 175 anys sembla poc probable.

Informació elaborada a partir de textos de Miquel Grimalt i Gelabert, Juan Llabrés Bernal, Catalina Cantarellas, Gaspar Sabater, Lluís Salvador d’Habsburg-Lorena, Àlvar Campaner, el volum Memòria viva i el col·lectiu Fotos Antiguas de Mallorca (FAM).