Quan l’associació Arca demana que es deixi de manipular políticament el monument de la Feixina, com ha fet fa pocs dies, costa saber si parla des de la ingenuïtat o des d’una forma molt concreta –i molt típica– d’intervenció política. Perquè de la Feixina, només n’hi ha una lectura possible i és la política. El monument va ser concebut políticament, aixecat políticament i inaugurat políticament. Per una dictadura.
La Feixina no és un edifici qualsevol del passat. No és una arquitectura que, tot i haver nascut en un context feixista, pugui sobreviure ressignificada gràcies a nous usos o noves lectures. No és una església ni una caserna reconvertida en centre cultural ni una fàbrica reciclada en espai ciutadà. La Feixina és un monòlit feixista. I els monòlits, des de sempre, han estat símbols de poder. Poder polític.
En aquest cas, no hi ha marge per a la interpretació. El monument respon exactament a la tipologia imposada pel franquisme com a exaltació del règim. Va ser projectat amb aquests paràmetres i inaugurat per Franco amb tota la litúrgia propagandística pròpia de l’època. Pretendre que això es pot despolititzar és absurd.
ARCA insisteix en un suposat valor patrimonial que, curiosament, la immensa majoria d’experts en patrimoni no comparteixen. També s’aferra al nom de l’arquitecte, com si això bastàs per elevar el monument a una categoria artística incontestable. Però l’arquitecte gairebé no podia decidir res: el franquisme imposava la forma, la simbologia i el sentit dels seus monuments. La creativitat quedava sotmesa a la funció propagandística.
De fet, la prova més clara que la Feixina continua essent un símbol polític és l’ús que en fa Vox. El partit d’ultradreta hi ha trobat el seu escenari natural, el que fa servir per a les seves celebracions. No és casualitat. Els símbols polítics tenen aquesta capacitat de convocar els qui encara s’hi reconeixen. I la Feixina, per molt que alguns s’entestin a presentar-la com una simple peça patrimonial, representa allò que volia representar quan es va erigir.
La gran errada, probablement, la va cometre un govern d’esquerres que va creure que podia despolititzar un símbol polític i integrar-lo dins una lectura amable del patrimoni urbà. Però hi ha símbols que no es poden desactivar perquè no tenen cap altra funció que la simbòlica. I aquí és on resulta especialment revelador sentir segons qui reclamar que no es “polititzi” la qüestió. També passa amb la llengua catalana, amb la memòria històrica o amb tants altres debats que afecten identitats i drets col·lectius. Sovint, qui exigeix despolititzar un tema és qui ja ha imposat la seva mirada política i vol presentar-la com si fos neutral.
La Feixina és política. Ho ha estat sempre. El debat real no és si hi ha una manipulació política o no, sinó quina relació democràtica volem mantenir amb els símbols d’una dictadura. I aquesta, inevitablement, també és una decisió política.
