El darrer pastor a l’antiga de Mallorca

PalmaLlucmajor encara conserva vestigis de la Mallorca ramadera. Quatre pics a l’any, una guarda de 100 ovelles travessa el centre del poble en direcció a una finca del camí vell de Cala Pi, a nou quilòmetres. Ho fan sota l’atenta mirada de Miquel Tomàs Garau, Pastoret, de 75 anys, i del seu ca. “Tothom em fa fotos –diu amb posat rialler. És una cosa que crida l’atenció. Quan s’acaba l’herba a la meva finca, les duc cap allà”. El llucmajorer és un dels darrers pastors a l’antiga que practiquen la transhumància, una activitat que consisteix en el moviment estacional de bestiar a la recerca de millors pastures. Tradicionalment, les guardes d’ovelles de les grans possessions passaven l’hivern a les planes del Migjorn de l’illa i l’estiu, a la muntanya. En els camins hi solia haver cisternes, aljubs i basses que permetien l’abeurada dels animals i dels pastors.

Tomàs ens rep a primera hora del matí a la possessió de Son Marió, situada a la sortida de la carretera de Llucmajor a Algaida. Apareix amb una gorra esportiva enfundada al cap i empunyant un gaiato amb una mà, mentre que amb l’altra no atura de fer pipades. De lluny se sent el bel de les ovelles, que acaba de tancar al sestador. El ca, sobreexcitat, va amunt i avall. De sobte, queda parat amb un sol crit de l’amo. “Sense ell –assegura– no som ningú. L’estim amb bogeria. Les ovelles són les meves obreres i el ca, el meu encarregat. M’entén a la perfecció. Des de la distància, sap com ha de menar les ovelles només que li digui una paraula o li faci un gest o un xiulo. Hi ha gent que em du els seus cans perquè els ensinistri”. El llucmajorer parla amb resignació d’una Mallorca ja desapareguda. “Abans, al municipi, hi havia una quarantena de pastors. Jo era el més jove i ara som l’únic que queda. A vuit anys ja guardava tot sol 120 ovelles. Vaig aprendre l’ofici de mon pare, que el va aprendre del seu. La meva germana, en canvi, es posà a fer de feina en una fàbrica de sabates del poble”.

“Mai m’avorria”

A 16 anys, Tomàs ja s’emancipà. “Vaig deixar d’estar sota les ordres de mon pare i vaig passar a estar llogat per a un senyor que tenia 190 ovelles. Amb ell hi vaig estar 17 anys. Va ser llavors que em posaren el sobrenom de Pastoret. Després, em vaig fer càrrec de 450 ovelles d’una altra finca”. A l’estiu el son sempre estava canviat. “Descansava de dia i guardava les ovelles de nit, que és quan pasturen per fugir de la calor. A vegades quedava amb companys d’altres finques per sopar de pa i taleca. Fèiem la xerradeta i tocàvem el flabiol. Després partíem a guardar”. Sota la llum dels estels, la responsabilitat era màxima. “No em podia quedar adormit perquè havia d’anar molt alerta que cap ovella botàs d’una finca a l’altra en una època en què no hi havia tanques. Si no, m’enduia dues becollades de l’amo i mon pare em castigava”. Malgrat tot, el llucmajorer trobà la seva vocació en aquell entorn bucòlic. “Passava gust d’estar tot sol amb les ovelles i de sentir els picarols. Tenia molt de temps per pensar. Mai m’avorria. Intuïa l’hora per la posició del sol”.

Tomàs també es preocupava dels encreuaments amb un bon mardà, el mascle de l’ovella. Al maig, quan la calor comença a pitjar fort, tocava tondre, llevar la llana amb unes tisores. “Fèiem festa grossa. Era el moment de fer un bon berenar amb la resta de pastors. La llana la veníem a un magatzem de Llucmajor”. Les ovelles eren sacrificades en fer els sis o set anys. “Les dúiem a l’escorxador. A les carnisseries del poble també ens en demanaven. Podien arribar a oferir 2.000 pessetes per una ovella”.

L’immobilisme a l’hora de guardar i la vida calmada dels pastors s’associaria a la ganduleria, la qual cosa quedà plasmat en l’expressió ‘els pastors pixen d’ajaguts’. Tanmateix, com a atents observadors dels cicles de la natura, també eren vists com a dipositaris d’una extraordinària cultura popular, amb la qual vestien el seu analfabetisme. Fins i tot s’atrevien a pronosticar el temps. “Conec el temps que ha de fer / sols donant una mirada / i poder veure els niguls”, diu una glosa.

La Mallorca preturística que va conèixer Tomàs era molt austera. “A la nit fèiem servir un llum d’oli. En haver sopat, ens entreteníem fent quatre ximbombades. Aviat, però, partíem a jeure. Ens aixecàvem a les cinc del dematí amb el cant del gall”. Llavors imperava una dieta frugal i de la terra. “Jo no vaig patir fam. No hi havia tantes coses com ara, però menjàvem sa: sopes, cuinat, arròs... Era producte de temporada. Avui, en canvi, pots menjar qualsevol cosa en qualsevol època de l’any. La carn gairebé no la coneixíem”. També hi havia moments per a petits plaers: “Els dies de matances eren molt esperats. De ben dematí, abans de matar el porc, bevíem mistela i preníem xocolata amb ensaïmades. A l’hivern, quan feia fred, passava molt de gust de posar-me vora el foc i torrar una bona llonganissa, que acompanyava amb una botelleta de vi. I a l’estiu l’únic luxe que teníem era menjar un polo cada dues setmanes”.

Al so dels picarols

La banda sonora d’aquells temps de vida lenta era el so dels picarols. “Un pic a la setmana, a la fira dels diumenges, venia a vendre’n el mestre Miquel. Era de Búger, conegut per ser el ‘poble dels picarols’. Tots els pastors del municipi ens reuníem al seu voltant per elegir-ne el millor”. Tomàs també troba a faltar l’antic caliu humà del camp. “Ara et topes amb algú i ni et saluda. Abans això era impensable. Tots ens coneixíem i quan sentíem el so d’un corn ens ajuntàvem per dinar i xerrar. Al vespre també passàvem la vetlada junts. Cadascú feia les seves feines, sabent que existia un sentiment de companyonia i de solidaritat”.

Aquell paisatge humà estava format per una rígida piràmide social. A dalt de tot hi havia els senyors, que eren els propietaris de les possessions, seguit dels amos i les madones (els arrendataris) i els missatges, persones llogades que ajudaven en la gestió de qualsevol feina. Com a cap del personal destacava el majoral. A part del pastor, per a tasques concretes hi havia, entre d’altres, les collidores d’oliva, l’oguer (el criador d’egües), el cabrer, el garriguer, el marger, el porquer i el tafoner. També hi havia el roter, que s’ocupava de conrear una rota (un tros de terra generalment molt pedregós), i l’amitger, que anava a mitges amb el propietari de les quarterades que cultivava. “Ara –lamenta el llucmajorer– hem perdut moltes de les paraules d’aquests antics oficis”.

Tomàs es declara un home de secà. “Jo no som de nedar. Quan els meus fills eren petits i la meva dona em deia per anar a la platja, sempre li posava morros. I si hi havia de traginar senalletes, encara n’hi posava més”. La moda d’anar a la mar agafà força amb el ‘boom’ turístic dels anys 60, que també significà l’inici de la fi de tot un món. “A Llucmajor tothom va fugir de foravila. La gent va vendre els animals i partí sobretot a treballar als hotels de l’Arenal. El mateix va passar amb molts de treballadors de les fàbriques de sabata del poble”.

‘Beatus ille’

El llucmajorer no sucumbí als cants de sirena d’una modernitat que feia oblidar els calls a les mans amb feines a cobro, de vuit hores diàries i amb un sou fix. “Fent de pastor ja em bastava per viure, tot i que sense excessos. El problema és que l’actual societat de consum fa que tothom tingui contínuament despeses. Vaig poder cotitzar a la Seguretat Social gràcies a un contracte que em feu el senyor de la finca per a qui feia d’amitger. Quan morí, la vaig poder adquirir. Ara seria incapaç de viure en un pis. Necessit estar a lloure”.

A 75 anys, Tomàs se sent un privilegiat per haver-se jubilat amb bon estat de salut. No pot deixar, però, d’estar pendent de la seva guarda d’ovelles, conscient que és el darrer representant de tres generacions seguides de pastors. “Els meus dos fills es dediquen a altres coses. Ho entenc. La feina al camp és molt dura, molt sacrificada. A més, ara hi ha més burocràcia que mai per sacrificar animals o per vendre qualsevol cosa”. El llucmajorer se sent aclaparat per la nova era digital. “Duc un mòbil per estar localitzat. És, però, molt simple. Només serveix per telefonar. No té cap d’aquestes aplicacions amb les quals avui la gent està entabanada. Ara tot és renou. Jo, en canvi, he après a estar en silenci”.

L’actual amo de Son Marió és la viva imatge del tòpic horacià del beatus ille (‘feliç aquell’), tota una apologia de la vida tranquil·la al camp. “Jo estic molt bé amb les ovelles. No em fa gens de gola aquesta gent que viatja cada dos per tres a l’altre cap de món. No en tenc cap necessitat. Jo tornaria enrere. No m’agraden gens els temps d’ara ni la Mallorca que tenim”. El 1981 el folklorista inquer Bartomeu Ensenyat va ser a temps de radiografiar tot aquest món ramader avui ja perdut. Ho feu al llibre El pastor. La poesia, la música, costums i tradicions del pastor mallorquí.