De veritats n'hi ha moltes

Una novel·la travessada per l’alè de William Faulkner i per la fosca de Louis-Ferdinand Céline. Una novel·la bastida a partir de la investigació dels mecanismes narratològics, plens de perspectives i de contradiccions, a la manera del portentós Ryūnosuke Akutagawa. Una novel·la amb veus orades com les dels enigmàtics i malalts personatges de Clarise Lispector. Una novel·la que dialoga amb la literatura internacional però feta a ca nostra, i amb belles aclucades d’ull a mestres nostrats com Mercè Rodoreda i Jaume Cabré. Una novel·la, en efecte, que parla tel·lúricament del territori, endinsant els dits talment arrels d’una terra extrema i fascinant. Una novel·la que sembla la Història perquè ha sabut fer servir els engranatges de la ficció, preciosa mentida, per assolir crues veritats humanes. Una novel·la poderosa, polifònica i salvatge. Una novel·la que existeix: Bèsties en el foc, de Joan Roure, a La Magrana.

Aquesta obra formidable s’alça com una catedral verbal d’una intensitat gairebé mística, un cant fosc i incandescent que arrenca de Ponent –terra que no és un decorat, sinó que nodreix energèticament l’imaginari de l’autor i impregna l’obra d’una densitat moral i simbòlica que dialoga amb la cruentor de la història multiplicada que s’hi desplega– per convertir-se en una exploració radical de la memòria, la culpa i la incertesa. A través de les veus d’en Mateu, d’en Ramon i de na Carme, el relat es desplega ben igual que una arquitectura coral d’una potència devastadora on la infantesa maltractada es converteix en testimoni i el mot, en una forma de redempció. Amb un paisatge de boires i silencis que esdevé gairebé un personatge més, Joan Roure construeix una història d’amors prohibits, passions soterrades i confessions llargament ocultes que, en emergir, ho arrasen tot. La novel·la crema talment una immersió en els racons més obscurs de l’ànima humana, allà on la follia i la lucidesa es toquen, i on la literatura, en el seu gest més sublim, esdevé una forma de justícia poètica capaç d’il·luminar allò que el temps havia condemnat a la mudesa. 

Els temes que toca són interessantíssims: com les consciències ferides afegeixen brou al banyat dels traumes que empantaneguen els esperits, diverses formes de supervivència emocional i física en temps de misèria, la dissidència política, xarxes resistencials i la rasposa fricció de punts de vista enfrontats no com a impossibilitat comunicativa sinó com a expressió del caos que ens fonamenta. Per tot plegat, Bèsties de foc, de Joan Roure, és un artefacte narratiu admirable en què la veritat no és mai unívoca i el lector és convidat a habitar l’ambigüitat, a llegir entre línies i a gaudir dels terribles i bellíssims misteris del món i de la vida. Sens dubte, un llibre imprescindible a partir d’ara.