Els pilars de la Mediterrània

El passat diumenge de resurrecció, en un gest alhora solemne i sorneguer molt de la seva provocadora i vitalista manera de ser, va morir un dels autors més importants de la literatura catalana a cavall dels segles XX i XXI: Josep Piera. Hereu d’Ausiàs Marc, però també de Kavafis i Penna i Bufalino, va ser un dels poetes de la generació dels 70 que va irrompre amb més força: a la mítica col·lecció Tafal –liderada per Andreu Vidal i Àngel Terron– va publicar un dels seus millors títols, Esborranys de la música. Amb els anys també es va convertir en un gran narrador (Rondalla del retorn) i en un prosista referencial amb assajos inoblidables, talment el de la seva estada napolitana (Un bellíssim cadàver barroc), i dietaris plens de saviesa atàvica a l’alçada dels volums d’un dels seus mestres com fou Josep Pla (especialment destacable és el cruentíssim Puta postguerra).

Josep Piera, col·laborador del fotògraf Toni Catany en el sensacional treball Visions de Tirant lo Blanc, era poeta no només perquè hagués sabut escriure alguns dels versos més poderosos de la nostra història, sinó sobretot per la seva actitud oberta, perpètuament vital malgrat les dificultats personals i col·lectives, i va ser així com va aconseguir que la dita “entre ser poeta i viure hi ha una bella possibilitat que és viure poèticament” del seu admirat Joan Vinyoli –a qui va dedicar el preciós llibre Vinyoliana– acabés essent estendard existencial. La seva intuïció també el va ajudar a comprendre, ben prest, que els Països Catalans tenen la sort de trobar-se en un racó esplèndid: el cor de la Mediterrània. A partir d’aquest eix va bastir una coherentíssima cosmogonia pròpia amarada de tradició que canta aquest espai de comerç, d’intercanvi, de diàleg, de creació, de passions. Eixamplament aquest fil, va dedicar part dels seus esforços a traduir poetes andalusins (Trobadors amb turbant) i a navegar en la nostra mar i els nostres paisatges. Des d’aquest furor orgànic ens va oferir el seu darrer llibre publicat fa uns mesos, Tot són ones a l’Editorial Afers, recull d’articles que es llegeixen com si fossin poemes en prosa o com fragments d’una autobiografia secreta amarada de peripècies personals i d’alè novel·lístic. 

Tot són ones és una oda coral en què Josep Piera sublima el seu concepte de mediterraneïtat. Des de places que bateguen fins a paisatges íntims carregats de memòria i desig, el llibre desplega una cartografia psicogeogràfica on cada lloc és alhora origen i projecció. L’obra esdevé, doncs, una celebració conscient d’una civilització compartida que no només reconeix els vincles culturals i literaris que han forjat la veu de l’autor, sinó que els reactiva talment un compromís, voluntat de pertinença i continuïtat, festa vitenca. Tot són ones és, en efecte, el segell d’or d’una trajectòria canònica que arriba al final. Ja t’enyor, Pep.