Suca'm l'autonomia

A les entrevistes que respon Mahmud Darwix al bell volum La Palestina com a metàfora (Lleonard Muntaner, Editor), el poeta palestí indaga en temes cabdals, com la idea d’exili permanent i el trenc de la Història a causa de la fragilitat de les baules de transmissió –idea que Lluís Calvo analitza al magnífic assaig Els llegats (Arcàdia)–, també en el fet que el cos s’ha convertit en el darrer baluard, el darrer refugi, l’arma definitiva amb la qual continuar el combat en aquests temps de caos. M’atreviria a dir que aquesta és una de les claus per entendre la proliferació i exaltació de les poètiques del cos i de la poesia mòrbida, tendències imprescindibles de la poesia catalana del segle XXI en un moviment de forces que s’oposa, de manera marcada, a un neoformalisme recalcitrant que torna a la mètrica i a la rima com a fonaments de l’escriptura de versos. En tot això he pensat llegint, i gaudint, El cant de les cigales, el novíssim i brutalíssim títol de la poeta llucmajorera Cecília Navarro, obrassa més que mereixedora del 43è premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d’Alcoi.

Havíem tengut la sort de poder llegir-ne alguns dels poemes, els més eròtics, gràcies a la formidable antologia Un llumí a la llengua. Dotze poetes catalans diuen el desig (Edicions de la Ela Geminada), però la lectura atenta d’El cant de les cigales porta la sensualitat més enllà: no es tracta, només, d’una explicitació del goig físic, d’una celebració del plaer i d’una confessió de fervors libidinosos: ens trobam davant d’un autèntic manifest existencial que eleva la còrpora amb tot el seu fisiològic esplendor. L’arquitectura del llibre es desplega en cinc parts que funcionen com a modulacions simfòniques d’una mateixa suite, estructura que em recorda la que ha fet servir sovint Eduard Sanahuja i Yll en alguns dels seus millors volums.

El ritme de lectura és frenètic per la concisió dels poemes, per la rotunditat de les imatges i per l’exuberància del llenguatge. Hi ha poemes per emmarcar talment 'Frit de matances', que comença així: “Ets una simple puteta de Déu / jo t’hauria llepat millor els collons!”. S’assoleix una fusió entre sagrat i profà, èxtasi místic i genial escorreguda, que ens recorda la línia subversiva i escandalosa de Blai Bonet –de qui enguany celebram el centenari de naixement–, però també l’estil orgiàstic i provocador de Biel Mesquida –recent premi d’Honor de les Lletres Catalanes–, i per rematar la juguesca, la veu de Cecília Navarro porta el furor venusià de Maria Mercè Marçal a nous apogeus, dialoga amb la línia textualista d’Anne Carson a l'estils dels setanta i ofereix una bacanal audiovisual a l’estil dels estimats films de Bigas Luna. L’empàtic, simpàtic i programàtic epíleg de Jeroni Mas Fiol segella un nou llibre esplèndid de Cecília Navarro, poeta valenta per mi ja de capçalera.