Necessit unes ales per volar

Amb la seva primera pel·lícula (Els 400 cops), François Truffaut va encetar un cicle cinematogràfic protagonitzat per un personatge de ficció (Antoine Doinel, alter ego del mateix Truffaut) que va encarnar diferents films, sempre interpretat pel mateix actor (Jean-Pierre Léaud). A partir d’aquest contínuum filmat, l’estimat cineasta francès va poder explorar els complexos i apassionants viaranys de la vida d’un ésser humà. En aquest exemple artístic he pensat mentre llegia la nova i ambiciosa novel·la de Pere Joan Martorell, Nits sense ales a Pagès Editors, ja que a través de les seves pàgines podem tornar a topar amb un personatge que ha protagonitzat altres obres de l’escriptor llosetí, talment el Llibre de les revelacions (Editorial Moll, 2007), perquè Amador és, en efecte, el corresponsal de Martorell en possibles universos paral·lels i quàntics. 

En una aventura literària que el connecta amb Solenoide, de Mircea Cărtărescu, Pere Joan Martorell no refà la seva vida en el mirall de la ficció, la reinventa a partir de punts de gir que haurien pogut tenir lloc, i així recupera Amador, un psicòleg i escriptor en un centre dedicat als trastorns de conducta. Però tota història s’engega amb un punt de gir, és a dir, amb un canvi, un trastorn, i és aquí quan l’aparició de Judith, jove travessada per un passat de violència i abusos brutals, activa un mecanisme narratiu d’alta tensió emocional. La seva veu, que emergeix amb dificultat entre la vergonya i la urgència, interpel·la el terapeuta i el desestabilitza fins a obligar-lo a confrontar els seus propis límits. Llavors és quan l’obra s’articula talment un descens infernal progressiu cap a les zones més opaques de la ment i de la societat, amb un llenguatge altament simbòlic i imatges de poderosa contundència. El món que es dibuixa al voltant dels personatges, amb la presència d’una xarxa sòrdida de dominació i d’explotació, no és merament un decorat que beu d’un cas real: actua com a amplificador dels conflictes interns. Però allò que realment sosté la novel·la és la seva formidable capacitat per mostrar com els averns no només són externs, sinó sobretot íntims, incrustats a la memòria i al cos. Martorell desenvolupa una història que es mou hàbilment pels marges de l’ambigüitat moral, tot explorant la fina línia que separa la compassió del desig.

Amb una prosa dúctil i intensament expressiva, que sap alternar el tall esmolat amb moments de delicadesa reparadora, Nits sense ales, de Pere Joan Martorell, és un relat colpidor sobre la vulnerabilitat i la recerca de redempció, una novel·la que s’endinsa sense concessions en els territoris més fràgils i incòmodes de l’experiència humana, allà on la ferida i el desig es confonen i on la necessitat d’empatia esdevé gairebé una qüestió de supervivència.