Les màscares de la virtut

Fa anys que estic fascinadíssim per la vida i per l’obra d’Iris Murdoch, una de les escriptores més extraordinàries del segle XX, i m’encanta haver-me convertit en un dels seus més acèrrims defensors, com a exaltador dels seus prodigis verbals però també com a traductor d’algunes de les seves millors novel·les. Per això m’alegra que una tria dels seus assajos arribi ara a la nostra llengua i a la nostra cultura. Perquè, tot i que hi ha llibres que conviden a pensar, els més importants són els que conviden a repensar, és a dir, mecanismes textuals que en realitat són maquinàries de mots i pensaments que inciten a fer-nos entendre per què pensam com pensam. Existencialistes i místics. Escrits sobre filosofia i literatura, d’Iris Murdoch, publicat a La Blanca d’Edicions 62 amb excel·lent traducció i aclariments de Maria-Arboç Terrades, pertany clarament a aquesta categoria feliç. Estam davant d’un compendi d’escrits que no només es fonamenten en els pilars de la filosofia i de la literatura, sinó que també en qüestionen els límits i les essències, i sobretot plantegen reflexions morals de màxima, estricta, necessitat. I això, en un món cada cop més immoral i sòrdid –entre vils conflictes bèl·lics a l'Iran i a Ucraïna i l’espantosa revelació dels arxius desclassificats d’Epstein que revelen una xarxa mundial de prostitució, pedofília i rituals satànics–, és fonamental, m’atreviria a afirmar, fins i tot, que tot un triomf.

El volum, molt ben triat i prologat pel filòsof i escriptor i editor Raül Garrigasait, permet accedir a una Iris Murdoch assagista que és, alhora, tradicional i singular, incisiva i incòmoda, il·luminadora i encegadora, claríssima i qüestionadora, contundent i sorneguera. Tot i que apreciï les aportacions de Sartre, al final és la influència decisiva de Plató i dels místics el que conforma les bases del seu sistema d’idees, un cosmos que constantment reivindica la dimensió moral de l’art. També és important destacar les connexions amb el concepte d’alteritat i d’empatia de Simone Weil quan Iris Murdoch defensa que la millor literatura és una escola d’atenció, una manera d’aprendre a veure amb més precisió i menys ego. Sens dubte un dels elements més estimulants d’Existencialistes i místics és l’equilibri entre rigor ètic i teoria estètica: Murdoch no separa mai del tot aquests dos àmbits, i això fa que el llibre sigui una constel·lació d’espurnes que es retroalimenten.

Existencialistes i místics, d’Iris Murdoch, és una lectura profundament enriquidora, descaradament apassionant, una genial edició que implica que el llegat d’aquesta autora genial està arribant a casa nostra com bé es mereix.