No fa gaire dies vaig tenir una topada amb el cotxe. Res de gaire importància, més que una porta una mica aclocada i el tragí documental i de gestió que du la cosa els dies posteriors. Aquesta setmana he anat al taller que m'ha assignat la casa asseguradora per fer el peritatge. Un taller d'una gent manacorina d'aquesta que avui en diuen ‘de tota la vida’. “Hauràs d'esperar un poquet, perquè el jove que se'n cuida comença a les nou”, i me'n vaig anar a dins el cotxe i vaig fer-hi un poc de temps tot culejant el mòbil.
Al cap de pocs minuts comparegué somrient “el jove que se'n cuida”. “Faig un parell de fotos i les envii a la casa. Si no hi veuen indicis de frau, ho tirarem endavant i no farà falta que el tornis dur fins que l'haguem d'arreglar”, em va dir afable. Entràrem a l'oficina: “T'apunt el meu número directe”, i em dona una targeta amb un nom escrit a mà. No duc les ulleres. “Per qui he de demanar?”. “Moha”, em diu.
Si ens haguéssiu sentit, no hi hauríeu fet diferència. Tots dos adequant-nos al to lleugerament formal i una mica distant i cordial que requeria la situació comunicativa. Tots dos en un català de Manacor ‘de tota la vida’. Bàsicament, perquè tots dos ho som, manacorins ‘de tota la vida’, de la meva i de la seva.
I quedam així, que li telefonaré. No hi ha més diferència, entre Moha i jo, que l'origen del nom, dins la relació professional que hem tingut. Evidentment, després cadascú a ca seva, i els cans a can Coll, com solen dir. Ja dins el cotxe, m'endins en les meves cabòries lingüístiques i culturals. He pensat en els nostres repadrins a l'Havana, o a Buenos Aires, que són els dos noms mítics amb què la gent d'un temps resumia la diàspora mallorquina a Amèrica. Com ho devien fer? Devien aprendre i parlar la llengua d'allà, és clar. Però es devien cercar, devien fer comunitat. Quina llengua parlaven als seus fills, si formaven família allà? Es devien donar totes les casuístiques. Depenia de si els dos progenitors eren d'aquí o no, de si es veien tornant a Mallorca qualque dia, de si pensaven que per assegurar el futur a la nova terra convenia parlar-los en espanyol o de si, per contra, no volien que els seus fills perdessin de cap manera la llengua que els havien ensenyat els seus pares.
Ben igual que tota la gent que arriba a Mallorca i que ara mateix suposa un terç de la població. Els relats, segons qui els articula, empren vocabularis distints, de vegades antagònics: “convivència”, “interculturalitat”, “integració”, “assimilació”, “substitució cultural”, “invasió”...
Ens movem en un terreny llenegadís que permet dues lectures: el capitalisme més descarnat i més desacomplexat s'ha instal·lat dins ca nostra. És com si els Estats Units haguessin fet desembarcar el seu model directament en aquesta petita illa nostra enmig de la Mediterrània. Moviments incessants i tumultuosos de població per alimentar la gola monetària d'un grapat de nou-rics i especuladors, perquè puguin continuar peixint la gallina dels ous d'or del turisme damunt l'esquena dels altres; i una societat dividida en comunitats aïllades, en guetos estancs que no cerquen altre vincle que el comercial o laboral, i encara. L'arrelament i el sentiment de pertinença són febles. És una manera de mantenir les comunitats poc ancorades al territori, sense interès per defensar-lo, i dividides, sense possibilitat d'organitzar-se col·lectivament, d'unir-se per una causa comuna, de qüestionar plegades tal o tal altra política.
Parlem, però, de la segona lectura. Les llengües i les cultures poden estar vinculades a un territori, però també ho poden estar a una comunitat. Cap d'aquests dos supòsits les fan millors que les altres. Ni pitjors. Totes les cultures, totes les llengües, són necessàries per sostenir el ‘lingosistema’ mundial. Cada manera de parlar representa una forma d'entendre i d'interpretar el món. No ens podem permetre el luxe, com a humans, de prescindir de cap. Ni de les dels altres, ni de la nostra. Ningú és qui per dir a un altre quina llengua ha de parlar, ni quina forma han de prendre les seves expressions culturals. I això ho sabem bé els catalanoparlants a Mallorca, que, per poc que vulguem mantenir viva la presència de la llengua, topam de morros amb el desconeixement, el menyspreu i l'afronta.
La cantant i creadora Joana Gomila (què faríem sense ella?) ens regalava fa pocs dies una idea nova: el dret a l'opacitat cultural. La idea és del pensador de l'illa de Martinica Édouard Glissant, que diu que les persones, les cultures i les llengües no tenen l’obligació de ser completament transparents ni comprensibles per als altres. La idea de “traduir-ho tot” als esquemes propis està molt vinculada a una manera d'entendre el món molt colonial, tal vegada fins i tot supremacista.
Pensem en tots nosaltres, en tots els mallorquins d'avui, els qui hi han nascut i els qui hi han vingut. Siguin quins siguin els seus llinatges i els seus noms. Tots tenen el dret a conservar una part irreductible de la seva cultura, el dret a no ser completament traduïbles, el dret d'existir sense haver de justificar-se segons categories externes. Pensem-hi nosaltres, els catalans de Mallorca, per a nosaltres mateixos, en aquesta fondària essencial de la nostra manera de veure i entendre el món. Si ho feim, serem més capaços d'empatitzar també, per això mateix, amb tota aquesta alteritat que ara ja és tan nostra, tan d'aquí, i que no arriba com una amenaça per diluir-nos, sinó com una oportunitat per fer-nos més rics, i no parl de doblers.
Perquè la sospita, la mania i l'odi, en general, no solen ser culturals, tot i que l'extrema dreta espanyola, i ara també la catalana, ho vulguin vestir d'això. L'odi, la mania i la sospita, desgraciadament, són de classe i el rebuig de la diferència, arbitrari i despersonalitzador.
El cas d'en Moha del taller em torna a enviar a l'escola, que és, fins ara, l'únic espai de trobada que hem estat capaços de configurar. D'allà surt aquesta normalitat. D'allà ha de poder sortir la capacitat d'empatia i l'esbucament de la suspicàcia davant la diferència. I d'allà ha de poder sortir el material d'obra que necessitam per poder bastir els ponts i els espais de trobada necessaris, també en la vida adulta, per esdevenir una societat plural, sana i, sí, digau-me càndid, amb la llengua catalana com a eix vertebrador de tot plegat.
