N’hi ha que quan miren el camp el que veuen són solars —Guillem Frontera dixit. I n’hi ha que quan miren molins de vent i plaques solars veuen una aixeta que raja doblers. La preocupació pel canvi climàtic de les grans empreses que s’estan fent d’or amb els grans parcs de renovables està molt per davall del seu interès pel compte de resultats, com demostren les seves actuacions estratègiques (parlam del petroli de Veneçuela?) per molta propaganda verda que bombegin per fer creure el contrari.
El retard de l’estat espanyol en la transició energètica respecte d’altres estats europeus s’explica justament per la pressió de les grans corporacions energètiques de l’Ibex-35. El famós “impost al Sol” del govern d’Ema Punt Rajoy, que penalitzava fiscalment l’autoconsum i les bateries per emmagatzemar energia sobrant, va ser l’escandalós peatge que vam pagar tots per tal que aquestes empreses tinguessin temps de fer-se un lífting ecologista i posar-se a punt per liderar el nou negoci de l’energia neta. Quan l’any 2018 es va derogar l’impost al Sol, ja tenien la feina feta: havien assolit la posició dominant en el mercat de l’energia verda.
Les empreses energètiques, com totes les empreses, cerquen el màxim rendiment: mínimes despeses, màxim benefici. Per això prefereixen llocs on sigui fàcil i barat construir grans parcs de renovables, i el sòl rústic és el gran candidat. Als llocs on no hi ha una adequada planificació pública del territori, el resultat és la industrialització del camp: s’ocupen terres fins llavors dedicades al conreu i la pastura, es destrueixen boscos i es colonitzen espais d’alt valor ambiental.
No ha estat aquest el cas de Menorca. El debat públic de fa una dècada va generar un ampli consens ciutadà sobre la conveniència de tenir energia de quilòmetre zero, però no a qualsevol lloc ni de qualsevol manera. L’Estratègia Menorca 2030 va ser la culminació d’aquest debat, en què es va establir com a principal objectiu la reducció del combustible fòssil que es consumeix a l’illa.
La feina de les entitats ecologistes i de defensa del patrimoni cultural va ser eficaç. Combinant pressió i capacitat d’arribar a acords, van propiciar un model que molts altres territoris voldrien tenir. D’una banda, l’establiment d’unes condicions molt estrictes i de compliment obligat per a qualsevol equipament energètic que s’instal·li en sòl rústic: la prohibició de l’alteració del sòl, el respecte per la xarxa de parets seques, el manteniment i la restauració dels béns etnològics a càrrec dels promotors, la prohibició de l’asfaltatge dels vials de servei, etc. D’altra banda, la zonificació: el PTI de 2023 determina les zones aptes per a les energies renovables, fet que evita que se’n puguin posar per tot.
Però no siguem autocomplaents, perquè la feina no està mai acabada. El poder de les grans empreses, amb el concurs inestimable de l’empresa pública estatal encarregada de la planificació energètica, és com un pop que sempre troba escletxes per ficar els seus tentacles. Ara el perill és que, a més de produir energia de quilòmetre zero per al consum propi, Menorca es converteixi en un territori exportador d’energia.
Al costat de la subestació elèctrica del Mercadal, al centre de l’illa, Red Eléctrica construeix una enorme planta de bateries de gran capacitat. Es pretén que, si es repeteix una apagada com la del 28 d'octubre de 2018, que va deixar l'illa sense llum durant diversos dies, Menorca tingui un recurs d'emergència propi. Però el sentit comú diu que aquestes bateries també haurien de servir per acumular l’energia excedent dels parcs solars: l’energia que produeixen durant les hores de més sol es podria acumular aquí, i evacuar-la durant la nit. Així s’evitaria haver de posar en marxa la central tèrmica de Maó, altament contaminant, cosa que és el primer objectiu de l’Estratègia Menorca 2030.
Doncs, no. Red Eléctrica no preveu aquest ús de les bateries del Mercadal. Diuen que per canalitzar l’excedent d’energia de generació solar ja hi haurà el segon cable submarí que enllaçarà Menorca amb Mallorca a partir del 2030. Bé, no hi ha dubte que aquest segon cable fa molta falta, però havia de ser per garantir que Menorca no quedi energèticament aïllada, no per vendre a fora energia amb denominació d’origen Menorca.
La zonificació del PTI es va concebre per determinar en quins llocs es podien posar plaques solars i en quins no. Però la planificació de l’empresa pública estatal facilitarà que els grans inversors, que sempre ensumen el negoci, posin plaques a tot arreu on estigui permès posar-ne. Qui els posarà, aquests parcs fotovoltaics? A qui donaran benefici? Qui rebrà els guanys de l’energia neta que exportarà Menorca a través del segon cable?
No anam bé. Si les plantes fotovoltaiques de Menorca, amb les noves xarxes de transport elèctric i els equipaments de bateries, no serveixen per rebaixar els nivells d’emissions contaminants de l’illa, sinó per convertir-nos en una fàbrica elèctrica que donarà beneficis als propietaris a costa de l’ocupació del territori de tots, haurem fet el negoci de na Peix Frit.
