Turisme 'de qualitat' o turisme de rics? La nova frontera del luxe a Mallorca

En el context del debat sobre la necessitat d’un ‘nou model turístic’, un bon amic, en un article d’opinió, es demanava fa uns dies “quina Mallorca volem explicar al món?” i tot seguit qüestionava si s’havia de seguir promocionant el turisme de sol i platja o si caldria enfocar la promoció turística “també al paisatge, a la cultura, a la gastronomia, al producte local, al patrimoni, a la innovació, al talent i a una manera mediterrània d’entendre la vida”. Personalment, per poder assumir la proposta, em sobra l’adverbi ‘també’ i em falta saber si els visitants que es volen animar a venir a gaudir del nostre ‘producte local’ faran encarir els preus i, a conseqüència d’això, pujarà el llistó econòmic requerit per anar als restaurants on hem anat tota la vida, en altres paraules, si ens gentrificaran. Si ha de ser així, ja ho dic, m’estim més seguir amb el turisme de masses ‘de tota la vida’.

Durant molts anys hem sentit un constant martellet que insistia en la necessitat de reemplaçar el nostre turisme per un altre ‘de qualitat’. Això, sense explicitar-ho de forma directa, vol dir anar substituint, a poc a poc, els turistes de classe baixa i mitjana que venen de Manchester, Liverpool, Hamburg o Rotterdam per superrics d’arreu del món que venen amb jet privat, es mengen les nostres gambes de Sóller i es fan dur caviar iranià per menjar-lo a la posta de sol des de megaiots. Turisme de qualitat vol dir turisme de rics que, amb la seva alta capacitat de despeses de superluxe, fan pujar els preus de tot (restaurants, comerços, habitatge...) i això afecta tots aquells que no arriben a aquesta mateixa capacitat de despesa, la immensa majoria de residents a l’Arxipèlag. Algú pot dir que això sempre ha passat, i efectivament així és, però mentre els damnificats eren les classes baixes, poca gent piulava per aquest motiu, però quan la saturació gentrificant ha començat a desplegar-se també sobre les classes mitjanes, molta més gent ha començat a sortir al carrer per protestar. Mentrestant, els oracles del negoci turístic i immobiliari responen sarcàsticament amb el conegut “és l’economia, estúpid”.

I és clar, del que es preocupen els executius en cap (CEO en anglès) d’empreses i fons d’inversió que condueixen les naus del turisme i del sector immobiliari, és d’assolir els objectius dels plans estratègics de la seva corporació per tal d’aconseguir les corresponents bonificacions. Això suposa guanyar, per les seves empreses, més a Mallorca i a Eivissa que el que aporten a la seva companyia els seus teòrics companys destinats a dirigir els negocis d’altres regions del món com el Carib, les zones turístiques dels països petroliers del golf i les del sud-est asiàtic. Si assoleixen objectius econòmics superiors potser podran dirigir zones turístiques més rendibles per a ells, amb més bonificacions i, a la llarga, qui sap si coordinar els executius en cap de les diferents regions on està desplegada la companyia o, millor encara, canviar de companyia amb notables millores en els seus contractes. Doncs res de tot això es pot aconseguir amb turisme de cerveses i hamburgueses.

Rerefons classista

Les proclames a favor del turisme de qualitat tenen un rerefons, a vegades inconscient, classista. Als inicis del turisme de masses als empresaris de les empreses de Manchester o d’Hamburg, en anar de vacances, els incomodava topar-se amb els treballadors de les seves fàbriques d’Anglaterra o Alemanya i haver de compartir platja amb ells. Pensem que, inicialment, a totes les zones turístiques, coincidien allotjaments de diferents categories, no com ara que les urbanitzacions turístiques s’han anat especialitzant en diferents categories de preus. I com que un hotel car aporta més guanys que un parell (mallorquí) de barats, sembla que el turisme de superrics, ‘de qualitat’, estigui avançant sobre el més modest amb una espècie de nova frontera del luxe que avança sobre el que havia estat el turisme més popular. És com si la gentrificació turística també es desplegàs dins el mateix sector turístic, no només sobre els residents locals, també sobre els turistes de menys capacitat de despesa. Potser és per això que proliferen formes alternatives i descontrolades de turisme de preus més barats, com els pisos d’ús turístic compartits, els ‘pisos pastera de guiris’, que no només n’hi ha d’immigrants. Sembla com si fóssim davant d’una nova invasió ara protagonitzada per diferents esquadrons de jets privats i que els nous damnificats siguin tant els turistes com els residents de classe baixa i mitjana.

Això del turisme de qualitat com a alternativa al model turístic actual em recorda els clams a favor de la tinença dels habitatges en règim de lloguer quan, abans de l’esclat de la bombolla immobiliària del 2008, s’invocava com a millor opció a l’infern que havien de patir els deutors hipotecaris. Aleshores sempre sortia l’exemple de Viena, ciutat sense emergència d’habitatge, tot i que no tothom recordava que a la capital austríaca el 60% dels habitatges són públics i, per tant, els preus dels lloguers també ho són. Amb una distribució públic/privat dels 60%/40%, gran part del 40% dels habitatges privats que es lloguen, no els queda més remei que anar en línia amb els preus que marca l’administració amb els quals estableix el seu 60%. En altres paraules, el mercat lliure s’ha d’equiparar als preus públics o queda sense llogaters. Però ara i aquí, amb un parc majoritàriament privat, amb preus del lloguer lliures i sense cap topall, ens hem hagut de menjar amb patates aquella recepta poc meditada de començament de segle. Crec que ens pot passar alguna cosa semblant si seguim invocant el turisme de qualitat com a alternativa al model turístic actual i aplaudim, sense posar fre, l’arribada de més i més jets privats que venguin a gaudir del nostre ‘producte local’.