Amb la cadira a la mar

Aquest estiu m’he fixat que els joves van a la mar amb una cadira. I no em referesc a joves que hagin deixat de ser-ho, sinó de joves ben joves. Alguns duen una gandula, però la majoria, una cadira plegadissa. Els veus amb la cadira, però també amb el para-sol, una gelera grossa, una senalla amb el pícnic, carmanyoles i amb roba penjada del para-sol. S’instal·len a les roques o a la platja com qui ho fa a ca seva. M’agrada l’actitud.

Quan jo era jove-jove –no jove com ara–, les cadires plegadisses a la mar les duien els padrins i les padrines. Els miràvem amb tendresa, a vegades amb ironia, convençuts que qui carregava una cadira fins a la mar havia arribat a aquella edat en què ja no es podia acotar gaire per asseure’s en terra, o que les roques li feien més mal als ossos que a nosaltres. Per cert, nosaltres anàvem amb les cranqueres posades, que encara ara em semblen el calçat natural per transitar per les roques i la mar.

Un parèntesi: per què és tan difícil trobar unes cranqueres com les de tota la vida? Les autèntiques, les que no s’han tornat una peça de moda i que no costen com si fossin unes sabates de disseny. Aquest estiu les vaig cercar per tot Palma i vaig acabar anant a Manacor. Allà sí. Però tornem a la cadira.

Ara els més joves arriben a la mar amb el seu petit equipament domèstic. Fan rotlades o s’asseuen en parella, tan junts i tan ben instal·lats que semblen un matrimoni en edat de celebrar les noces d’or. I a mi em resulta entranyable. No perquè pensi que s’hagin fet vells abans d’hora, sinó perquè potser han trobat una manera de muntar-se, ni que sigui per unes hores, l’apartament davant la mar que probablement no podran tenir mai.

Així, un parell de cadires, un sostre de tela, la gelera, el dinar, la tovallola i la roba que s’eixuga al vent. Una casa provisional davant la mar. Jo mateixa vaig ficar dues cadires plegadisses i una tauleta dins el cotxe i li vaig dir a una amiga si volia venir a fer l’aperitiu al meu ‘piset’ de la mar. I ens instal·làrem a les roques, no diré d’on. Ben alerta.

En tot cas, no és una qüestió menor on decidim instal·lar ‘el piset’. Hem hagut de renunciar a bona part de les platges perquè no hi cabem. La saturació també ha fet més difícil això tan senzill que era anar a la mar, encara que no ens hi banyàssim. Perquè aquí sempre hem dit “anar a la mar”. I convé reivindicar-ho.

Potser hi ha alguna cosa més en aquesta invasió de cadires, gandules i altres estris domèstics davant la mar. És una manera de prendre-hi posició, i possessió. De fer nostre, per una estona, un espai del qual, d’una manera o altra, se’ns va fent fora. Com els sopars a la llesca. Com sopar en terra al passeig del Born.

Potser per això m’agraden aquestes cadires plegadisses, i més que vagin davall del braç dels més joves. Perquè, sense saber-ho, aquests joves que ens recorden els padrins d’un temps allò que fan és una cosa que sempre ha estat molt jove: inventar-se un lloc on estar.