Francisco Capacete: "Surt més a compte matar un animal que pegar-li una puntada de peu o deixar-lo sense menjar"

PalmaA Francisco Capacete li va canviar la vida un cas a Buenos Aires en el qual es va sol·licitar un habeas corpus –el dret reservat a humans a comparèixer immediatament davant un jutge després de ser detingut– per alliberar un orangutan femella retingut en un zoo en contra de la seva voluntat. "Em vaig trobar amb els grans simis, que pensen i senten", rememora. Llicenciat en Dret per la UIB, es va especialitzar en dret animal el 2012. "Sempre m'han agradat els animals", reconeix. Avui viu de defensar-los.

Com a advocat especialitzat en dret animal, de quins tipus de casos us ocupau amb més freqüència?

— La deixadesa i l'omissió de les cures bàsiques són molt freqüents, sobretot al camp i en segones residències, a finques a foravila on empren els cans per guardar. En aquest context, n'hi ha molts de no cuidats, amb sarna i malnutrició. És un maltractament silenciós: no fa renou, però els animals el pateixen durant anys. Després hi ha la violència directa, més ocasional. M'he trobat casos d'agressions a persones sense llar que tenen animals de companyia, i també agressions als mateixos animals. En l'àmbit familiar, hi ha casos de violència contra la mascota per fer mal a l'exparella, la qual cosa entraria dins la violència vicària. A la Península també és habitual el maltractament a cans de caça: quan perden el vigor, els pengen. Desgraciadament, hi ha bastants casos d'aquesta mena. I es parla poc d'un altre àmbit: l'abandonament de cadells i ventrades vives. És molt difícil trobar-ne el responsable i jutjar-lo si no queda registrat.

Creis que la Llei de benestar animal compleix el seu objectiu de protegir els animals?

— La llei és un avenç molt important i transcendent perquè reconeix que els animals són subjectes de drets. Abans era un debat jurídic, ara ja no hi ha dubte. Però les mesures que estableix requereixen pressupost i formació per als funcionaris, com la Policia Local, per exemple, en la gestió de colònies felines. I això costa d'implementar. A més, encara no s'ha aprovat el reglament que desenvolupa la llei. És difícil avaluar si compleix el seu objectiu per un defecte de la llei o per la falta de desenvolupament reglamentari. Si no es fa, pot quedar en una declaració d'intencions. El govern espanyol no fa tot el que podria. No dona al reglament la importància que mereix. Mentrestant, la Direcció General de Drets dels Animals treballa en l'esborrany, però en l'agenda parlamentària hi ha assumptes considerats més importants. La llei es va aprovar in extremis. Crec que en la negociació política ja no es tenia pressa per fer el reglament. Devien pensar: 'Satisfarem l'opinió pública i veurem si se n'obliden o no'. Però el reglament ja hauria d'estar aprovat.

Quin retard du?

— Un any. En les disposicions transitòries s'establia el termini per aprovar-lo.

Quins són els principals buits o llacunes legals que dificulten sancionar correctament el maltractament animal?

— La llei estableix quantitats, però no és penal, sinó administrativa i civil. Ara fixa sancions econòmiques molt més elevades per infraccions administratives. Abans, abandonar un gos podia suposar 150 euros. Ara, els ajuntaments poden reformar les ordenances i establir multes de fins a 60.000 euros. Matar un moix d'una colònia felina pot suposar una sanció de 100.000 euros. La llei protegeix i posa fre a les infraccions administratives.

L'article 337 del Codi Penal estableix penes màximes de 12 a 18 mesos de presó per maltractament animal. Considerau que són prou davant casos greus o d'abús sexual d'animals?

— Són totalment insuficients, perquè en la pràctica no impliquen entrar a la presó. Amb una multa o feines en benefici de la comunitat es resol el cas. Cal elevar les penes pels delictes de maltractament animal. La nostra sensibilitat ho demanda. La societat ho demana, però les penes són de fa dècades.

És un contrasentit?

— És un defecte. No hi ha coherència. Els ajuntaments dicten unes normes; les comunitats, unes altres; i el Govern, unes altres. Surt més a compte matar un animal que pegar-li una puntada de peu o deixar-lo sense menjar. Clama al cel.

Malgrat la sensibilització social, què falta?

— Falta una divulgació correcta. S'han difós bastants notícies falses. Així i tot, si ho comparam amb els anys 50 o 90, hi ha molta més protecció. S'estan fent passes endavant, però canviar la mentalitat de tot un país és molt lent. Anam bé, però queda molt per fer. És una conquesta gradual. En molts països no hi ha marxa enrere: més protecció i més drets.

Quines dificultats observau en els tribunals perquè els condemnats compleixin penes efectives?

— Actualment, no serveixen de gaire. Quan una associació o un client em planteja presentar una querella per maltractament animal, li dic que perdrem el cas, encara que ens donin la raó. El normal és que el maltractador se'n surti airós. A Mallorca hi ha hagut casos de violència molt greu en els quals l'Audiència Provincial ha imposat penes de 18 mesos, però ha confirmat que l'agressor no entra a la presó. És frustrant. Cal continuar fent-hi feina perquè canviïn el criteri jurisprudencial i la llei penal. A Palma, el criteri és que si la pena no supera els dos anys i no hi ha antecedents, es pot suspendre l'ingrés a presó. A més, a vegades és molt difícil demostrar la culpabilitat.

Tenen els cossos policials, veterinaris i jutges prou mitjans per investigar aquests casos?

— Sí, però amb matisos. El Seprona, de la Guàrdia Civil, té una gran limitació, perquè són pocs per a totes les Balears. No falten policies, sinó formació especialitzada a la Policia Local. A vegades, no es prenen les decisions adequades a l'hora de recollir proves: conservar el cadàver de l'animal en condicions adequades per a un informe forense, demanar als veïns o fer fotografies.

Com s'aborda legalment l'abús sexual d'animals?

— Si miram processos similars, com els avanços en drets de les dones, al principi també existia la frustració de perdre els casos. Però es va avançar. Fa falta idealisme i estar convençut de passar anys de feina dura. A poc a poc s'aconseguirà justícia. Aquest dia encara no ha arribat, però arribarà. Això és el que em permet continuar endavant.

En comparació amb altres països europeus, com avaluau Espanya en matèria de protecció animal?

— Alemanya, Suïssa o Holanda són exemples d'un canvi de mentalitat i una gran feina de prevenció. En aquests països, pràcticament no existeix l'abandonament d'animals. Està molt regulat. De fet, hi ha cans que s'envien d'Espanya a Alemanya perquè allà no hi ha mercat de cria i necessiten importar-los. Cal prendre exemple de la feina prèvia: per evitar delictes, cal conscienciar. I sí, també tenen penes més dures.

Si poguéssiu proposar canvis legislatius immediats, què prioritzaríeu?

— Hi ha un corrent jurídic que planteja no només castigar, sinó també premiar. Incentivar els ciutadans perquè compleixen la llei, per exemple, amb desgravacions fiscals, descomptes i reducció de taxes. A Espanya aquest concepte sembla gairebé extraterrestre, però ja s'aplica a altres països europeus. A més, caldria augmentar les penes de presó per maltractament animal i modificar la llei de 2023 per establir com a obligatòria la formació als ajuntaments, tant per a funcionaris com per a ciutadans. Ara només es recomana.