Fer feina i no arribar a final de mes: el fracàs que no podem normalitzar

Ens havien promès que si estudiàvem, treballàvem i fèiem les coses 'bé', ens en sortiríem. Que viuríem amb una certa seguretat. Però aquesta promesa fa temps es va rompre. I avui, a les Illes Balears, ja no parlam només de precarietat: parlam d’un empobriment generalitzat.

Aquest 1r de maig arriba amb una realitat que incomoda: treballar ja no garanteix viure dignament. I no només afecta els més vulnerables, sinó també una classe mitjana que es veu arrossegada cap avall, atrapada entre salaris que no creixen i un cost de la vida que no deixa de pujar.

La paraula que ho explica tot és encariment. Les famílies destinen fins a un 65% dels seus ingressos a necessitats bàsiques, i l’habitatge s’ha convertit en el gran motor de desigualtat: el lloguer s’ha disparat un 77,6% en una dècada. Aquest és el nucli del problema: no és que la gent no faci feina, ni tan sols que no hi hagi feina. És que fer feina ja no basta.

La fractura social és cada vegada més evident: els que viuen de la seva feina, tant assalariats com treballadors a compte propi, i els que viuen de la feina dels altres. La majoria perd poder adquisitiu any rere any; una minoria acumula rendes i patrimoni a gran velocitat.

Els directius de grans empreses cobren més de 100 vegades el salari mitjà dels seus treballadors, i aquesta bretxa no deixa de créixer: el 2025 els sous dels directors generals augmentaren 20 vegades més ràpid que els dels treballadors.

Al mateix temps i íntimament lligat a això, el 15% de les compravendes d'habitatges a les Balears les realitzen empreses o persones jurídiques, un dels percentatges més alts de l’estat espanyol. A més, l'acumulació d'immobles creix entre els que ja tenen patrimoni, mentre que l'accés a la propietat per a les llars mitjanes es dificulta. El miratge dels padrins que fan feina tota una vida i es poden comprar una casa forma part del passat.

Això no és només desigualtat, és un canvi de model. Un model on la riquesa es concentra cada vegada més, de forma més especulativa i poc productiva, mentre el valor del treball es dilueix. I a les Illes Balears això s’agreuja per una realitat pròpia: el monocultiu turístic, que pressiona els preus de l’habitatge, estacionalitza l’ocupació i concentra beneficis en poques mans.

No és casualitat tenir rècords d’ocupació i, al mateix temps, gent que no pot pagar el lloguer. Ni que creixi l’economia mentre augmenten els treballadors pobres. No és una disfunció puntual: és el resultat d’un model que prioritza el volum per damunt del benestar.

Per això, parlar de salaris és imprescindible però insuficient. Necessitam un salari mínim adaptat a la realitat de les Illes i capaç de compensar el cost de la vida. Però, sobretot, necessitam poder decidir-lo.

Perquè el salari mínim illenc no és només una qüestió econòmica, sinó democràtica. Fixar-lo des d’una realitat centralista ignora una evidència: viure aquí és molt més car. Quan el cost de la vida és estructuralment superior, un salari mínim uniforme no és neutral, és profundament injust.

Les dades ho deixen clar: el 2023 el salari mitjà brut anual era de 24.313 € (amb un 10% per davall dels 2/3 d’aquesta xifra), mentre que, segons CCOO, cobrir necessitats bàsiques suposa 27.066,65 € a Mallorca, xifra que es dispara fins als 34.585,36 € a Eivissa i els 36.850,79 € a Formentera. Treballar i no arribar: aquesta és la contradicció central.

Un salari mínim propi permetria començar a corregir aquesta distorsió: adaptar salaris a la realitat insular i garantir que la feina serveixi per viure. I també té un efecte d’arrossegament: quan puja el sòl, puja tot. No és només una mesura social, és una eina de transformació econòmica.

Perquè també és això: una qüestió de model productiu. Apostar per salaris més alts és apostar per una economia que no competeixi en precarietat, sinó en qualitat. És exigir més valor, més responsabilitat i menys dependència dels baixos costos.

No es tracta només de repartir millor, sinó de decidir millor.

Necessitam, en definitiva, sobirania per garantir dignitat. Perquè el que està en joc no és només l’economia, és el model de societat. O continuam acceptant una realitat on treballar no basta i la desigualtat creix, o assumim que això no és inevitable.

Perquè no ho és.

És una conseqüència de decisions. I, per tant, només es pot revertir amb decisions.

I la primera és deixar de normalitzar el fracàs.