Sí. Jo també he vist Rafa a Netflix. I m’ha agradat. És possible que als qui no em coneguin de prim compte els vengui de nou, que m’hagi empassolat en dues tongades aquest ‘reality manacorí’. Tant per èpica esportiva com per èpica xafardera, no me’l podia perdre. La minisèrie se centra en el darrer any de calvari físic del tennista manacorí, alhora que aprofita per fer un repàs per la mala salut de ferro del ja extennista, una mostra preclara de com l’esport d’elit du els cossos dels competidors al límit.
La sèrie, de quatre capítols, s’endinsa en la vida de Rafel Nadal i el seu entorn. Càmeres en els vestidors, a les pistes d’entrenament de ‘la Rafa’ (a Manacor ho deim així), dins els cotxes i, fins i tot, dins ca seva. És un reality contingut, perquè ja se sap que tant el tennista com la seva dona, Maria Francisca Perelló, són més amants d’un perfil baix a l’hora de fer públics determinats aspectes de les seves vides, que, al cap i a la fi, ens haurien d’interessar poc.
Rafa, la sèrie, està ben feta, es veu que no és una cosa de passa-tu, que hi ha doblerets invertits, i que qualque cèntim deu haver llenegat cap a les fondes i ja reblides d’antuvi butxaques nadalianes. Avui, però, no venim a fer crítica de cinema, sinó a parlar de llengua.
La llengua vehicular del documental, ningú no ho posava en dubte abans de veure-la, és l’espanyol. En canvi, sí que ha sorprès, més o menys, que hi siguin presents de forma habitual i gens amagada les converses en català que hi tenen els seus protagonistes.
Encara que l’un a l’altre es diguin ‘Mery’ i ‘Rafa’, no és cap sorpresa que en la seva vida quotidiana Rafel Nadal, ja quarantí, i Maria Francisca Perelló parlin entre ells en la llengua pròpia de Mallorca. També, per descomptat, és la llengua que fan servir per parlar amb els seus dos petitons. O la que fa servir Nadal per parlar amb son pare i sa mare. Parlen en català de Manacor, tots. Tal vegada per això han hagut de contractar, els de Netflix, un jove manacorí que els ajudàs amb els subtítols, perquè hi devia haver qualque moment que l’idiolecte del clan no devia ser comprensible a orelles continentals poc cultivades en variació lingüística.
És interessant també la diferència en competència lingüística que mostren els dos matrimonis… Rafel Nadal i Maria Francisca Perelló parlen un espanyol, quan s’adrecen a la càmera, molt correcte i que no deixa entreveure quin és el seu origen lingüístic. També, en les seves converses espontànies, quan no s’adrecen a càmera, incorporen paraules, o de vegades frases completes, dites en espanyol, malgrat que la conversa sigui en català.
Una altra cosa són ‘els vells’. El conco Toni, amb aquell parlar afectat que té, amb aquella veu escanyada calcada a la de son pare, el mestre Rafel Nadal, fa esforços importants per matar l’accent mallorquí, i ho aconsegueix amb solvència. Aina Maria Parera, mare del tennista, també mira de ‘parlar bé’ l’espanyol, també vol dissimular d’on ve… i no se’n surt tan airosa, tot i que ho fa prou dignament.
A qui no li interessa gens renegar de qui és, en canvi, és al patriarca, l’empresari vidrier Sebastià Nadal. No sols li endevinareu que és mallorquí, sinó que en sentir aquell quequeig persistent exclamareu: “Uep, aquest és manacorí!”. Es veu que l’home no sols no dissimula l’accent, sinó que, a més, conserva dins la ment tot el sistema lingüístic i fraseològic del català de Mallorca. “Hasta la última hay conejo”, arriba a dir mirant a càmera. “Fins a la darrera mata hi ha conills”, solem dir i solem pensar, com diu i pensa Sebastià Nadal Homar.
Record una multitudinària roda de premsa a Manacor, deu fer prop de dues decades, amb nombrosos mitjans audiovisuals que havien comparegut a la Sala de l’Ajuntament per prendre imatges de Rafel Nadal, que va començar la seva intervenció en espanyol. Al cap d’una estona, incòmode, digué: “Ho feim en mallorquí, no?”, i sense esperar resposta de ningú, Nadal parlà en català davant els mitjans arribats de la metròpoli madrilenya. El tennista, se’n deu recordar més d’un lector, va ser també qui va obrir el multitudinari i colorista lipdub Mallorca m’agrada promogut per l’Obra Cultural Balear ara fa una quinzena d’anys.
No fa gaires dies, l’algorisme d’Instagram em regalava una conversa entre Paula Badosa, Joan Carles Ferrero i el mateix Rafel Nadal que, a la graderia d’una pista, tenien una trobada tennística pancatalana i parlaven amb total naturalitat en la llengua del país, del nostre país, em referesc. Per això tampoc m’hauria d’haver sorprès que les converses de Nadal amb tot el seu equip tècnic fossin també majoritàriament en català. Amb el fisioterapeuta, també manacorí, Rafel Maymó; amb el seu darrer entrenador, el palmesà Carles Moyà, i amb Carles Costa, l’extennista que també ha acompanyat durant tants d’anys el propietari de la Rafa Nadal Academy.
Netflix tampoc no té inconvenient a incloure fragments d’informatius televisius o radiofònics en català, segurament extrets d’IB3. Les dues llengües hi conviuen amb l’harmonia lingüicida que cerca de manera indissimulada l’estat espanyol i tota la indústria que li va darrere. La llengua dels Nadal és la llengua de la tribu, la llengua del clan, el codi gairebé sicilià en què es comuniquen, la llengua de la família, inestroncable en la seva transmissió, indiscutible en la seva preponderància ‘dins ca nostra’, ‘dins el poble’. En canvi, la llengua de la fama, la dels doblers, la que serveix de vehicle per mostrar-nos com Rafel Nadal ha hagut de lluitar contra el seu cos durant vint anys, la que ha fet servir sempre el tennista internacionalment, és l’espanyol. Se’n diu interposició lingüística. La llengua de la tribu només serveix per a la tribu. Per a la relació amb la resta del món inconegut (el món es divideix en dues parts: Mallorca i fora Mallorca), la que cal que emprem, segons resa en les ments subordinades, ha de ser l’espanyol.
Massa bé que Netflix ens hagi mostrat un esquitet de la vida quotidiana catalanoparlant a cals Guixons. Si fóssim un país normal, hi hauríem pogut veure els quatre capítols íntegrament, en la nostra llengua.
