Cada dia demanem a algú on és. És una pregunta prou comuna quan fem servir el mòbil per parlar amb el fill o per confirmar que el company amb el qual havíem quedat arriba tard. Però difícilment ens aturem a pensar que aquesta pregunta era, fins fa no gaire temps, ben estúpida. Fa quaranta anys i tret d’algun context especial, com un seminari de filosofia o un frenopàtic, ningú demanava a una altra persona que li digués on era. Quan xerràvem amb algú era perquè el teníem davant o a l’altra banda de línia telefònica, la ubicació de la qual era prou coneguda. Tot això ha perdut el sentit amb els telèfons mòbils.
Aquest és un bon exemple de com un artefacte tecnològic no només ens permet fer coses que abans no podíem fer, sinó que també és un estri que ens canvia la nostra manera de pensar i entendre’ns, i d’això no sempre en som prou conscients.
El mòbil és un aparell que ens facilita la comunicació amb els altres, parlada o per escrit, però ho fa prescindint del lloc. Avui ja no hem de quedar amb algú en un indret determinat, el bar de sempre o el vestíbul de l’estació de busos, per poder parlar. Tampoc ens cal esperar que algú arribi a un lloc on hi ha un telèfon fix, sinó que el que és rellevant ara és la disponibilitat. No es tracta de trobar un lloc per parlar, sinó el moment. Això fa que encetem moltes converses amb una pregunta que abans hauria sonat també absurda: pots parlar?
Tot plegat implica un canvi en la manera com ens comuniquem, però també en la forma com es configura la nostra relació amb els altres. Avui tots donem per fet que els altres duen un mòbil a la butxaca i, per tant, que hi ha una disponibilitat potencial, la qual cosa modifica fins i tot les regles de cortesia. Abans, no respondre al telèfon fix només podia indicar absència d’aquella persona en un lloc. Avui, en canvi, aquest motiu es descarta i n’apareixen d’altres amb una càrrega molt més intencional: està ocupat, no vol parlar ara, no vol fer-ho amb mi, no és el moment, etc. No cal dir que això provoca una situació angoixant en l’interlocutor, que espera sempre una certa immediatesa en rebre la resposta de l’altre.
Mai les persones havíem estat tan connectades les unes amb les altres, però això genera, paradoxalment, una situació d’angoixa constant. L’expectativa generada d’haver d’estar sempre disponible fa de l’oblit del mòbil un esdeveniment traumàtic. No saber on és algú genera la necessitat de saber on és quan intuïm que no és al lloc on pensàvem, com ara el fill que el fèiem a la sortida de l’institut. Però, en general, aquesta angoixa ve perquè la corporalitat i la seva ubicació en un lloc formen part de la nostra manera de ser, i haver de prescindir d’això en un món digital ens angoixa. Les persones no som simples emissors interconnectats d’informació, com una xarxa d’ordinadors, sinó éssers de carn i os, cossos que prenen forma també segons el lloc a on són o la gent que els envolta. Per això quan parlem amb algú instintivament necessitem saber on és o qui hi ha devora.
Com dèiem al principi, la tecnologia no només ens canvia la manera de fer les coses, sinó la manera de pensar i sentir. Gràcies al mòbil que la majoria de les persones duu damunt, mai no ha estat tan fàcil parlar amb algú, ni tan habitual desconèixer on és la persona amb la qual estem parlant. Podem estar permanentment connectats amb altra gent i, així i tot, sentir-nos tots sols i perduts.
