Fa unes setmanes vaig sentir, per casualitat, una conversa d'estiu entre infants mallorquins de Primària, d'uns deu anys. Parlaven del curs passat i un d'ells va deixar anar, amb la naturalitat amb què es diuen les coses que un ha sentit a casa, que "el millor dia del curs era el dia de la festa del me". Els altres reien i hi estaven d'acord. No feia falta explicar-ho: és un dia que la majoria dels companys magribins no van a classe. Aquests infants no s'han inventat res. Reprodueixen, com fan sempre els infants, allò que han sentit a dir als adults. I això és, precisament, el que hauria d'inquietar-nos.
La conversa de l’anècdota no tenia lloc en període lectiu, sinó en ple mes d’agost, i per això em va cridar l’atenció. I és que el que ha passat a Ceuta des de finals de juliol –quan en dos dies hi entraren nedant unes 80.000 persones i moltes d’elles s’ofegaven– ha fet visible, i ha fet créixer, un racisme que ja congriàvem. Ceuta és un drama a tres nivells. El primer és humà: més d'un centenar de morts, la majoria ofegats, amb cadàvers no identificats i que ni tan sols el seu país vol repatriar. El segon és humanitari: milers de persones que passaren dies sense aigua ni menjar, ateses primer pels veïns i les entitats i no per l'Estat, i 862 menors tots sols en una ciutat amb 29 places per acollir-los. I el tercer és el de la convivència, que a Ceuta ja s'ha esquerdat –la nit del 27 d'agost un grup va cremar les barraques dels migrants a la platja del Trampolín i va impedir que la Creu Roja hi repartís ajuda– i que, per contagi, s'esquerda també aquí.
Perquè el que passa a Ceuta ens travessa a tots com a societat, per molt que ens pensem que ens queda enfora. Aquest racisme ha connectat sense gaire esforç amb l'espanyolisme més ranci, aquell que ve de lluny, que és nacionalcatòlic de fons i ‘antimoro’ de tota la vida. El sentírem a les consignes de les manifestacions del 2 de setembre, convocades en nom de les ‘fronteres’ i no dels morts, i el sentim a l'aula, al pati, a la conversa de la platja. I el tornarem a sentir el 12 d’octubre, el dia de la ‘Raza’.
I aquí és on entra l'ús partidista, que és tan previsible com irresponsable, especialment a una comunitat amb una important presència magribina i musulmana que, com qualsevol altre col·lectiu, mira de fer feina i surar aquí després d’haver fugit d’un país sense oportunitats ni democràcia. Però molt amic del nostre magnífic Regne, per cert. La presidenta Prohens parla d'"un atac a les nostres fronteres i a la integritat territorial d'Espanya", i el seu portaveu ens avisa que "el que ha passat a Ceuta podria passar a les Balears", i es victimitzen amb les pasteres que arriben a les nostres costes com si fos una invasió quan les entitats i els experts hem dit mil vegades que és migració en trànsit, que ni tan sols queda aquí. Tant se val: la por no necessita dades, necessita repetició. I l'extrema dreta, que és qui posa el marc, ho sap bé. Cada vegada que pot, mira de fragmentar-nos i dividir-nos, i altres, per no perdre vots, li compren el llenguatge i l’imaginari.
L'episodi d'aquests dies amb la camiseta ‘Todos somos caballas’ és més del mateix: una associació d'empresaris valencians (amb negocis amb el Marroc, per a més inri!), amb LaLiga, que impulsa una campanya de ‘solidaritat’ amb Ceuta que parla de ‘cohesió territorial’ i no diu ni una paraula dels morts ni dels menors. Quan Vinícius, Mbappé i Konaté –i abans el Barça– es negaren a lluir el missatge, la resposta no ha estat demanar-se per què, sinó assenyalar-los. Una ‘solidaritat’ que no té ni una paraula per a les persones que han perdut la vida, i que en 24 hores esdevé un linxament de tres futbolistes negres, diu molt del que realment es defensa.
Què cal fer, idò? Primer, la urgència: resoldre el que passa a Ceuta, que és responsabilitat de totes les administracions –l'Estat, la ciutat autònoma, les comunitats que s'han de repartir l'acollida dels menors– i també del Marroc, que ha utilitzat la frontera com a instrument de pressió amb les persones com a moneda de canvi. Aquí no hi ha excuses ni competències que valguin.
La segona tasca és més llarga i és nostra: cohesionar una societat que uns quants s'entesten a trossejar. Això es fa a l'escola, on la festa del me hauria de ser una cosa que s'explica i es coneix i no una celebració per l’absència d’una part de l’alumnat; i es fa als barris, als clubs esportius i a les associacions de veïns, on la convivència no és una consigna sinó una pràctica diària; i també a les institucions, que haurien de tenir clar que governar no és administrar la por dels votants, sinó protegir i tenir cura de tota la ciutadania, independentment d’on hàgim nascut.
Els infants que reien de la festa del me no són racistes. Són el mirall d'una societat que està deixant que li diguin qui és el seu enemic. La resposta la tenim nosaltres, i no admet més ‘situacions d'emergència’.
