Tothom fora

PalmaCada governant o aspirant a governar tria un escenari a l’altura de les seves ambicions. La Seu de Mallorca era el decorat perfecte per a Santiago Abascal, que fa poc més d’una setmana va desembarcar a Palma just davant el portal catedralici. La solemnitat del temple, també, sobretot com a símbol religiós, les ànsies de grandesa dels líders de la ultradreta espanyola, totes les banderes que oneja sempre aquesta gent i l’entusiasme dels assistents dibuixaven una escena grandiloqüent i ridícula. La banda sonora acompanyava: entre mamballetes i crits de “president”, no va estar gaire a incorporar-se al repertori el “Pedro Sánchez, fill de puta” habitual. La grandesa de l’escenari, l’aspiració de grandesa del protagonista i la misèria estaven en sintonia.

La cosa no es va aturar aquí. Acabat el míting, una part dels assistents es va desplaçar fins a la plaça d’Espanya per increpar els acampats pel dret d’accés a l’habitatge. L’extrema dreta té l’insult com a forma de comunicació. Sol passar en les formacions que diuen que s’ha d’imposar l’autoritat, l’ordre i el respecte. Són unes maneres que ja coneixem. Donald Trump també ha sabut congregar multituds entregades; entre els seus seguidors hi havia molts de ciutadans immigrants que varen creure que aquella política de duresa no anava amb ells. Fins que hi va anar. Les deportacions massives i la persecució de migrants han contribuït a fer-li perdre una part d’aquell suport. Les eleccions de mig mandat han estat la demostració que el suport a un governant no té els ulls embenats.

En tot cas, a Palma també tenim una curiosa manera d’entendre l’ordre públic. Al batle Jaime Martínez no li va fer nosa que Abascal i Vox triassin la Seu com a teló de fons de la seva exhibició de força, amb tota aquella expressió del nivell d’educació que l’acompanyava. En canvi, els qui acampaven a la plaça d’Espanya per reclamar un habitatge digne sí que li varen resultar intolerables. A aquests els ha fet fora. Pot semblar que l’espai públic és de tothom, però que no totes les presències hi són igualment benvingudes. Hi ha crits que es toleren i persones amb pancartes de cartó que no; hi ha concentracions que a alguns els fan goig i reivindicacions que els fan nosa.

Tot plegat té un aire de família: l’arrogància, la intimidació, la violència, el menyspreu per qui pensa diferent i la confusió permanent entre autoritat i imposició. És una manera de fer política que necessita adversaris, que s’alimenta de la humiliació de l’altre i que troba en la crispació una forma de comunicació. Després, quan arriba l’hora de governar, les consignes no paguen el lloguer, els insults no resolen els problemes i les promeses de severitat poden acabar ferint els mateixos que les aplaudien. Trump ja ha comprovat que les multituds també es cansen de pagar les conseqüències de les seves polítiques i fins i tot de les seves maneres. No hauríem de necessitar que Abascal i els seus arribassin al poder per descobrir-ho. Ara que encara hi som a temps.