La diversitat desconeguda

Allò que no es coneix no es comprèn, i allò que no s’entén no es pot gestionar. Es dona per fet que tothom coneix a grans trets la religió majoritària en la nostra societat, però no passa el mateix amb les religions minoritàries. La diversitat religiosa és un fet, però més enllà dels costums arrelats en la tradició catòlica, dels altres no en sabem res. No tenim ni idea de què creuen, com viuen i com expressen les seves creences els nostres veïns que —parafrasejant Joan Estruch— són de “les altres religions”.

A l’escola, l’atenció a la diversitat fa temps que és un eix central. Com a mínim, des de l’aprovació de la LOGSE, ja fa 36 anys. No és cap moda, sinó un principi ètic i pedagògic rector de tota la normativa i la pràctica educativa. La diversitat és afirmada com un valor, estudiada per comprendre-la, i classificada per poder-la gestionar. Aquesta evolució de l’escola és un reflex del camí que ha fet el conjunt de la societat cap a la valoració de la diversitat com un principi democràtic que afavoreix la convivència. A la societat i a l’escola hem avançat en l’apreciació i l’atenció de la neurodivergència i la diversitat funcional, la diversitat de gènere i d’orientació sexual, la diversitat cultural i ètnica, la diversitat corporal, la diversitat de models familiars, la diversitat d’estils i formes de vida.

No vull entrar ara a discutir si en el context sociopolític actual aquest consens està en perill. Això seria motiu d’una altra reflexió. Em vull centrar en una altra qüestió: en el pla teòric, el consens sobre la bondat del pluralisme i la diversitat és general, però a l’hora de traslladar aquests principis a l’espai públic (escoles, equipaments, normativa), quan la diversitat no es comprèn s’aborda com una font de resistències, prejudicis i friccions. Quan la realitat diversa que cal gestionar és prou coneguda, quan els professionals i els agents socials que l’han de tractar hi han estat formats, aquesta diversitat es pot gestionar. Però quan la realitat diversa és un món desconegut, o quan ens pensam que en sabem, però no som capaços d’anar més enllà de quatre tòpics, tenim un problema.

Aquest és el cas de la diversitat religiosa. El sociòleg Joan Gómez i Segalà, al llibre Laïcitat, religions i prejudicis (Fragmenta, 2022) sosté que per respectar realment la diversitat no n’hi ha prou amb acceptar-la en la teoria. Cal analitzar els propis prejudicis i identificar quan la ‘normalitat’ de la majoria força l’assimilació de les minories. Sovint sense voler, s’exerceix una pressió sobre les minories perquè s’enquadrin en patrons homogenis més bons de tractar. La diversitat mola, però la diversitat religiosa, com que no en sabem gairebé res, es viu com un problema. A l’escola, i a la societat multicultural i multireligiosa, no hi ha una majoria de gent normal i una minoria amb costums estranys. La normalitat, com diu Gómez, és que Ahmed no menja pernil, Joel no celebra el seu aniversari i Gagan Singh duu dos monyos al cap. Però dels seus perquès no en tenim ni idea. En molts casos ni tan sols sabem com anomenar-los.

Per tot plegat, vaig rebre amb satisfacció la notícia de la publicació del llibre Diversidad religiosa en Menorca y sus reflejos jurídicos, dels juristes Catalina Pons-Estel i Marcos González, resultat d’un treball de recerca becat per l’Institut Menorquí d’Estudis. Si no vaig errat, és el primer estudi sobre diversitat religiosa que es publica a les Illes Balears, més enllà d’alguns articles acadèmics i reportatges de premsa. L’esforç és lloable, però el resultat no està a l’altura de les expectatives. En certs passatges, començant pel text de presentació, el text té un aire naïf, amb tòpics i clixés de màrqueting turístic. Un biaix ideològic clarament conservador es manifesta en arguments que no aporten res a l’anàlisi i que, per contra, en comprometen el rigor. I el conjunt presenta carències respecte dels estàndards d’un assaig acadèmic, amb errades impròpies, com l’atribució dels convenis de les administracions amb les confessions religioses en l’àmbit legislatiu, i no en l’executiu. Sembla, a més, que la recerca s’ha fet bàsicament a partir de cerques per internet i la consulta de documentació. El resultat és una fotografia estàtica. Li manca vida, experiència. No hi consten entrevistes als protagonistes del pluralisme religiós menorquí. La vida de les seves comunitats, les seves inquietuds, la seva relació amb la societat, resten a l’ombra. Paradoxalment, la virtut més grossa d’aquest treball és haver posat damunt la taula tot el que no sabem sobre la diversitat religiosa de Menorca. És precisament allò que el llibre no explica el que caldria explicar. I per això seria desitjable que aquesta mancança esperoni altres investigadors a agafar el testimoni i posar-s’hi.