3.152

La nit del passat 30 de setembre, més de 400 persones sortírem als carrers, polígons i marges d’algunes carreteres arreu de les Illes Balears. No era per anar a fer una copa, sinó per comptar perquè tothom compti, com deia el lema del projecte de ciència ciutadana impulsat per la UIB i la Xarxa per la Inclusió-EAPN. Anàvem a comptar persones que dormien a la intempèrie, a tendes, dins vehicles, a barraques. El resultat d’aquella nit –el I Cens autonòmic de sensellarisme i exclusió residencial– és una xifra que hauria de sacsejar consciències i agendes polítiques: 3.152 persones sense un lloc digne on viure a les nostres Illes.

3.152, però convé deixar-ho clar des del primer moment: no és la magnitud del problema, sinó un mínim. Les persones que vàrem dissenyar el cens érem conscients que les dades de les quals disposàvem fins ara, que parlaven d’unes 600 persones ara fa tres anys, eren insuficients, perquè ni abastaven tot l’Arxipèlag, ni recollien la diversitat de tipologies d’exclusió residencial que recull la categoria Ethos en l’àmbit europeu, que va des del sensellarisme (que sols és la punta de l’iceberg) fins a persones que viuen en situacions d’habitatge insegur o d’habitatge inadequat. La foto després d’aquest recompte científic i ciutadà és una mica més nítida, però continua sent incompleta. És la fotografia que, per exemple, deixa fora totes les persones que han après a fer-se invisibles, especialment davant l’allau de desallotjament d’assentaments a Palma i Eivissa. El que hem comptat és el que hem pogut veure i, per tant, una aproximació a la baixa. La realitat, com sempre, és pitjor.

Les dades desdiuen alguns relats que circulen amb massa comoditat pels discursos polítics i mediàtics. El 45% de les persones entrevistades aquella nit tenia alguna activitat remunerada, i gairebé la meitat feia feina. I malgrat això, havien de pernoctar al carrer, en un vehicle o en un recurs d’urgència. El 95% identificava la barrera econòmica com l’obstacle principal per tenir un habitatge: no és una qüestió de voluntat ni de mèrit, sinó d’uns salaris que no poden seguir el ritme dels preus dels lloguers que han perdut qualsevol connexió amb la vida real de la majoria dels residents a les Illes Balears.

Tanmateix, la situació a cada illa mereix una lectura pròpia. A Eivissa, per exemple, set de cada deu persones dormien a la intempèrie o a barraques; a Menorca, la majoria es concentra en vehicles i edificis abandonats; a Mallorca, el repartiment entre carrer i estructures és gairebé simètric. A cada illa l’exclusió residencial s’expressa de maneres diferents, i cada illa mereix una resposta pròpia. No hi ha una ‘solució’ balear genèrica, però sí que hi ha d’haver l’esforç compartit de totes les administracions.

També m’agradaria parlar de les més de 400 persones que aquella nit varen sortir a fer el recompte, perquè sense elles ara no disposaríem d’aquestes dades tan importants per conèixer la magnitud del problema i perquè qui hagi d’actuar, actuï. Parlam d’estudiants de la UIB, professionals de l’àmbit social i educatiu, treballadores dels serveis socials municipals involucrats i persones de la ciutadania sense cap vincle professional amb el tema. Més de 400 persones que varen deixar el sofà aquell horabaixa-vespre per ajudar-nos a entendre una realitat que sovint queda fora de camp. Va ser, en el sentit més literal del terme, ciència ciutadana. I la resposta va ser magnífica, sincerament emocionant: una comunitat que s’organitza per produir coneixement sobre la seva pròpia realitat.

Tampoc no va ser fàcil… Els desallotjaments continus que s’havien produït a Eivissa i a Palma durant les setmanes prèvies varen fer que sobretot en el primer cas, les persones víctimes de l’exclusió residencial s’haguessin dispersat pel territori, i que no hi hagués gaire predisposició per part d’algunes persones per ser entrevistades, amb la por que la informació que ens donassin servís per desallotjar-los novament. Perquè ens entenguem, comptar exclusió residencial en un context de desallotjaments sistemàtics és com intentar prendre la temperatura d’un pacient mentre algú li treu el termòmetre de la boca.

Començam a tenir dades, però no basten. Per això, en la propera fase volem anar més lluny, i incorporar-ne dels recursos per a dones que fugen de la violència, per a persones refugiades i per a joves en procés d’emancipació, entre d’altres. I, sobretot, aproximar-nos a l’exclusió que no és tan visible als carrers, però que tots i totes coneixem: famílies que viuen en una habitació, habitatges sense llum ni aigua, persones sota l’amenaça de ser desnonades… situacions que no veim, perquè ningú no les vol mirar amb l’atenció que la situació mereix.

Tanta sort que aquestes primeres dades, que com us deia no deixen de ser un trispol, perquè n’hi ha moltes més, siguin la base perquè la majoria, un dia no gaire llunyà, pugui tenir un sostre. I com més digne, millor.