Joves que no volen ser fatxes

Va quedar en silenci. Darrere les ulleres de pasta negra, el cineasta mexicà Guillermo del Toro deixava caure les llàgrimes amb gest contingut. “Em fa molt de mal veure que una, dues o tres generacions han fallat completament a aquesta generació. És a dir, deixam a la generació que ve un món en ruïnes, amb el teixit moral, social i espiritual desintegrat”, en una afirmació que s’elevava com una disculpa generacional, com una súplica de perdó per no haver sabut, pogut, volgut fer de corretja de transmissió, com a generació, d’uns valors que han sostingut les civilitzacions occidentals dels darrers tres quarts de segle.

No és vàcua ni banal, l’emoció de Del Toro. Neix d’una profunda preocupació pels joves d’avui i el món que els deixam per reconstruir. Ni la generació boomer ni tampoc la X han sabut mantenir l’escala de valors en què varen créixer. El món està dividit, desnortat, i els joves d’ahir fixen la seva ira en els adults de demà que ells mateixos no han sabut encaminar.

La fixació pels joves ve d’enrere. Potser del Maig del 68? Potser de les revoltes estudiantils contra les acaballes del règim franquista? Potser de la il·lusió per la democràcia novella? Els vells pretenien el sosteniment d’un statu quo i el respecte obligat per una moral severa amb una repressió directa i indissimulada sobre adolescents i joves, que es presentaven com els abanderats de la llibertat: laboral, ideològica, moral i sexual.

Però no tots, és clar. Record l’escepticisme de l’enyorat Tomeu Ferrer quan li deien que els joves eren qui ho havia de canviar tot. “No confieu en els joves, perquè no són més d’esquerres que la resta de la societat”, deia el vell lluitador manacorí. I potser tenia raó. 

‘Fractura’, és avui la paraula.

La rebel·lia del jovent de fa 60 anys s’enfrontava a un sistema caduc, exhaust i repressor, que, a més, sustentava la seva existència en els privilegis dels qui sempre havien comandat. El jovent rebel de fa 60 anys era radicalment d’esquerres, revolucionari, si voleu.

Ara, en canvi, rebel·lar-se significa voler fer caure un sistema que s’ha construït com a presumpte garant de les llibertats i els drets fonamentals de les persones. Rebel·lar-se, avui, ha esdevingut un ideal fatxa. O ni tan sols això. Pensem en França. Pensem en Barcelona, aquest cap de setmana passat. Joves sense biaix ideològic que tenen només en comú el fet de sentir-se expulsats pel sistema. Condemnats al fracàs escolar i a vagar per un mercat laboral que els posarà totes les traves que podrà per frenar qualsevol opció de progrés personal i econòmic. Aquesta és la fractura amb el sistema que ara s’usa.

La setmana passada publicàvem a la revista Cent per Cent una entrevista amb la portaveu a Mallorca de l’organització juvenil Arran sobre de la convocatòria de vaga general del pròxim 11-N. Denunciava, la portaveu, que avui els joves “no ens podem emancipar, perquè el mercat està controlat per les elits”. Al punt, comparegueren desenes de comentaris: que si no fa feina, que si és molt jove, que no sap res, que si no ha sortit de ca seva, que si és una ingènua… Com ara s’estila, alguns dels escrits eren de perfils anònims, però la majoria tenien un perfil clar: homes granats. Fractura generacional i fractura de gènere. Avui, que una dona jove opini i que ho faci als antípodes de la rebel·lió de moda ha esdevingut un exercici, per a molts, intolerable i un pecat irredimible: ser jove sense ser fatxa.

Però hi ha lloc, dins l’onada reaccionària, per a l’esperança. Mamdami a Nova York, Die Linke a Alemanya, el miracle socialista del vell Lula al Brasil, la Llista d’estudiants de Sèrbia, transversal i sense líders…

Aquesta és la tercera fractura. Dins la mateixa generació, hi conviuen els masclets que votaran Abascal i Alvise en massa mentre idolatren Vito Quiles, els lúmpens desarrelats que es convoquen per les xarxes per saquejar les botigues cares de les grans ciutats i les filles de classe mitjana-alta que clamen desesperadament per un habitatge digne accessible a tot el jovent i a la població en general.

Uns i altres s’assemblen com un ou a una castanya, però els ha encès una mateixa espira: l’esbucament final i la posterior reconstrucció del món en runes que han heretat de part nostra. I d’aquestes revoltes disforges i desorientades haurà de néixer un nou model de civilització que nosaltres, els vells boomers del segle XX, molt probablement no podrem abastar a comprendre. Ens vendrà just, com a Guillermo del Toro, demanar disculpes pel desastre que deixam.