Madò Farta: "Una cosa és identificar-me i una altra és fer-me sentir vigilada i pressionada"

PalmaMadò Farta denuncia que la seva identificació per part de la Policia Local de Santanyí va ser un episodi d’intimidació i assegura que no la farà callar. En aquesta entrevista, parla de la polèmica, de les cancel·lacions d’actes i de la seva lluita contra la massificació turística: "Madò Farta no és el problema. El problema és allò que denuncia".

Com va viure el moment en què la Policia Local de Santanyí la va identificar? Què va passar exactament?

— Feia mitja hora que passejava per la fira, com faig sempre, amb els meus cartells i caminant tranquil·lament. No vaig fer res d’especial, ni vaig provocar ningú. La fira era de gom a gom i, en un moment donat, em vaig trobar el regidor de Turisme cara a cara, pràcticament devora jo. Em va mirar i em va amollar: "Quina manera de perdre el temps, no et pareix?". Jo no li vaig contestar; vaig continuar pel meu camí.

— Mentrestant, la batlessa feia comentaris, reia i repetia que jo era un home, com si hagués descobert la sopa d’all, i que si encara no se n’havien temut, que era un home! També vaig sentir comentaris de la resta de l’equip. Però no vaig entrar en el joc. Vaig continuar fent la meva, perquè jo havia anat a passejar per la fira, no a fer cap espectacle per a ells.

— Quan ja me n’anava, els Xeremiers de Santanyí em varen demanar de fer-se una foto amb jo. I just en aquell moment es va acostar un policia i em va dir que m’havia d’identificar. Jo li vaig fer un gest, com demanant-li per què, i em va contestar: "Això m’han dit...".

— I el detall curiós és que, en aquell mateix moment, passaven dues dones amb nicab i ningú les va aturar. A jo, en canvi, em varen venir a demanar el DNI. No em vaig voler llevar la màscara allà mateix, per raons òbvies, i el policia em va convidar a anar fins al cotxe per fer-ho. Li vaig donar el DNI i em vaig llevar la màscara, sense cap problema.

— Aleshores em va dir que hi havia cartells meus aferrats a una façana protegida. Jo no he aferrat res a cap façana! I aquí s’acabà la història, perquè no va passar res més amb jo. Això sí, la gent va començar a retreure als policies què feien, per què m’aturaven si no estava fent res i com és que, quan realment fan falta, no són allà on toca.

— En aquell moment vaig pensar: "Uffff, una altra vegada! Quina pesadilla!". Perquè, sincerament, arriba un moment que ja estàs cansada d’aquestes situacions. Però va ser després, ja dins el cotxe, quan vaig començar a fermar caps. I llavors sí que em va començar a bullir la sang. Perquè una cosa és que et passi una situació absurda i una altra és que, quan comences a veure com encaixen les peces, et demanis si tot allò era tan casual com semblava. I jo, de casualitats, ja n’he vistes unes quantes!

Vostè nega haver aferrat els cartells. Els agents li varen explicar per què la identificaven? Li varen mostrar cap prova?

— Rotundament! Jo no he aferrat cap cartell enlloc. És com si volguessin culpar el ferrer per haver fet els ganivets. No em varen mostrar cap prova, ni tampoc sé si ho havien de fer en aquell moment. Jo només sé que no estava fent res més que passejar per la fira, tranquil·lament, com qualsevol altra persona. I, mentre jo passejava, també hi havia persones que duien la cara completament tapada i a qui ningú no va aturar. A qui varen aturar va ser a jo. I és això que em fa pensar. I que cadascú en tregui les conclusions que vulgui.

Creu que aquest episodi pot canviar la manera com la gent percep Madò Farta i les seves reivindicacions?

— Això no ho sé, ja ho dirà la gent. Jo crec que la gent veu que l’únic que faig és despertar consciències i deixar de normalitzar situacions vergonyoses que massa vegades hem acabat acceptant com si fossin normals. Estam molt cansats de veure que, segons com, pareix que molts d’estrangers són intocables i poden fer el que volen sense que ningú els demani explicacions, mentre que a d’altres sí que les aturen. Els residents ho veuen i és normal que es generi aquest malestar. Perquè, al final, ens pixen a damunt i encara ens fan creure que plou! Quants de policies veureu a l’Arenal cridant l’atenció a tots aquests borratxos que embruten i degraden els nostres carrers? Quants de polítics veureu dins un cotxe de policia després d’haver robat milions? I quants de multimilionaris que destrossen la muntanya per fer-s’hi un xalet veureu a la portada d’un diari? Aquesta és la meva ràbia, i no faran que calli mai!

Per què és important mantenir l'anonimat? Què li permet fer la màscara que no podria fer sense?

— Una vegada creat el personatge, la màscara ja és part de Madò Farta. Podria fer el mateix sense màscara? Sí, però probablement no generaria la mateixa reacció ni tendria la mateixa força. La màscara forma part de la seva identitat, del misteri i de la provocació. Madò Farta no és només qui hi ha davall la màscara, és tot allò que representa!

Li preocupa què poden fer les autoritats amb les seves dades personals després d'una identificació policial?

— I tant que em preocupa! De fet, ja m’han fet saber que saben qui som. No et pareix que això ja és una forma d’intimidació? Una vegada que la policia comprova que una persona no té cap delicte ni està cercada i que allò que fa no és cap delicte, aquí s’hauria d’acabar tot. La Llei de protecció de dades és per complir-la tothom, també la policia. Una identificació no pot servir per anar més enllà del que toca ni per intimidar ningú. Les meves dades personals han de quedar allà on toca, i punt!

Com s'ha sentit aquests dies? Té la sensació que s'ha qüestionat més la seva persona que no el seu missatge?

— Tenc la sensació que necessiten demostrar que són ells qui tenen la paella pel mànec i que només ells decideixen qui pot pixar fora de test. Pareix que preocupa més qui som jo que no allò que dic. Però Madò Farta continuarà fent renou, perquè el missatge és molt més important que la persona que hi ha davall la màscara.

La polèmica ha provocat la cancel·lació d'alguns actes en què havia de participar. Quines explicacions li han donat? Se sent censurada?

— L’única explicació que hi veig és la por. Hi ha espais públics —biblioteques, PAC, instituts, sales d’actes, escoles o poliesportius— que no s’atreveixen ni tan sols a penjar un cartell d’una pagesa! Què està passant? Tanta de por fa un cartell de Madò Farta? Després veus que la gent et vol i vol que participis en visites a escoles, teatres o concerts, però, quan arriba l’hora, et diuen: "Gràcies per tot el que estàs fent, però no hem arribat a un consens". Per jo, això té un nom: por. I sí, em sent censurada, perquè quan el missatge incomoda, pareix que és més fàcil llevar-te de l’escena que afrontar-lo.

Creu que hi ha una voluntat de deslegitimar Madò Farta i així fer callar les seves denúncies contra la massificació turística?

— Pens que sí, i que moltes vegades la manera més fàcil de deslegitimar un missatge és intentar desacreditar la persona que el transmet. Però, per molt que ho intentin, arriba un moment que les coses són tan evidents que ja no es poden amagar davall la catifa.S’estan fent autèntiques barbaritats amb el nostre territori, i pareix que ens hi haguem d’acostumar. El resident no fa més que fer feina, cada vegada més, per intentar sobreviure dins ca seva, mentre veu com la seva illa es converteix en un negoci per a uns quants. Treballam per servir el turista i el capital que ve de fora a acomodar-se aquí, mentre noltros cada vegada tenim més dificultats per pagar un habitatge, arribar a final de mes o simplement viure dignament a la nostra terra. I això no és normal! No és normal haver de renunciar a viure a ca teva perquè tot s’ha convertit en un negoci. No és normal que el territori tengui un preu, però la qualitat de vida dels residents no en tengui cap. Madò Farta no és el problema. El problema és allò que denuncia. I, quan la gent deixi de normalitzar aquestes barbaritats i comenci a veure que no podem continuar així, haurem fet una passa important. Perquè jo no pens aturar-me perquè qualcú se senti incomodat. Si la realitat molesta, que canviïn la realitat, no que intentin fer callar qui la denuncia!

Li han explicat si les seves dades personals quedaran registrades arran de la identificació? Ha demanat saber quina informació en tenen i per a què la faran servir?

— No em varen explicar res sobre què en farien, de les meves dades personals, ni si quedarien registrades en qualque banda. Varen agafar les dades del DNI i també em varen voler demanar el número de telèfon, però jo els vaig dir que no els el donaria. De fet, un dels policies mateix em va dir que no tenia cap obligació de donar-lo.Jo supòs, i esper, que aquestes dades només les facin servir per saber qui és la persona que hi ha darrere la màscara, i que no vagin més enllà. No voldria pensar que es puguin utilitzar per intimidar-me o fer-me arribar missatges a través de terceres persones. Perquè una cosa és identificar una persona i una altra de ben diferent és fer-la sentir vigilada o pressionada. Aquesta vegada, quan vaig sortir del cotxe policial, vaig fer una fotografia del número de placa de cada un dels agents. La primera vegada que em varen identificar, a l’aeroport, no ho vaig fer, i després vaig haver de fer feina per esbrinar qui m’havia identificat. D’aquella experiència n’he après una cosa: si qualcú m’identifica, jo també vull saber qui és. El dret a saber amb qui tractes ha de ser per tothom, no només per una banda!

Després de tot el que ha passat, continuarà denunciant la massificació turística en actes públics? Ha canviat la manera com pensa fer-ho?

— I tant que sí! Madò Farta continuarà fent la mateixa feina, perquè no estic fent res de mal fet ni tenc cap motiu per sentir-me malament o fer una passa enrere. No he fet més que expressar una realitat que molts residents viuen cada dia i que massa vegades pareix que ningú no vol afrontar. Tot això que ha passat no ha fet més que reforçar les meves ganes de continuar. Això sí, cada vegada estic més documentada i més ben assessorada sobre què puc fer jo i què poden fer les altres parts. Vull conèixer bé els meus drets i també les eines que tenc a l’abast per continuar denunciant allò que consider injust. La manera de fer-ho? Potser cada vegada serà més preparada, més informada i més conscient, però el missatge continuarà essent el mateix. No em faran canviar el discurs ni deixaré de sortir al carrer per dir allò que molts pensen i no s’atreveixen a dir. Madò Farta no ha vengut a demanar permís per existir, ni per dir les coses clares. I, mentre hi hagi motius per denunciar, hi haurà Madò Farta!

Qui hi ha darrere Madò Farta? És un projecte individual o hi ha més persones implicades? Com es prenen les decisions i es trien les accions que duis a terme?

— Darrere Madò Farta no hi ha una sola persona, hi ha molta més gent de la que qualcú es pot imaginar! I, de fet, cada vegada són més les persones que col·laboren, que aporten idees i que donen suport a aquest projecte. Madò Farta va néixer precisament amb aquesta intenció: començar a despertar consciències, posar damunt la taula qüestions que massa vegades s’eviten i aconseguir que, a poc a poc, anassin apareixent més veus disposades a fer el mateix. Perquè Madò Farta no havia de ser mai una persona, havia de ser una manera de fer pensar, de qüestionar i de perdre la por de dir allò que molts senten. Les decisions i les accions neixen d’aquest intercanvi d’idees, de les preocupacions compartides i de les ganes de fer alguna cosa per la nostra terra. I el més important és que cada vegada hi ha més gent que s’hi implica i que dona suport a aquesta iniciativa. Perquè Madò Farta no és una dona amb una màscara: és una consciència que, si tot va bé, cada vegada tendrà més veus!

Es planteja presentar una denúncia o emprendre alguna acció legal per com es va desenvolupar la identificació?

— No, de moment no em planteig presentar cap denúncia ni emprendre cap acció legal. Crec que va quedar ben clar com va succeir tot i que, al final, els fets parlen per si mateixos. De totes maneres, pens que tot aquest episodi ha servit per destapar moltes màscares. Les màscares d’aquells que sempre et diuen que miren pel teu bé, que fan feina per protegir els ciutadans i que defensen els nostres interessos, però que, quan arriba l’hora de la veritat, pareix que tenen altres prioritats.I això és precisament el que em sap més greu. Perquè el que hauria de preocupar és allò que està passant amb la nostra terra, amb els nostres residents i amb el futur de Mallorca, no qui és Madò Farta ni quina cara hi ha davall la màscara. Al final, la màscara me la pos jo, però n’hi ha molts que, sense dur-ne cap, amaguen molt bé la seva vertadera cara!

La polèmica ha arribat al Parlament i ha generat acusacions polítiques creuades. Li sembla bé que el cas s'hagi convertit en un debat polític o creu que això desvia l'atenció del que va passar?

— Per descomptat que desvia l’atenció! Ja està bé de convertir qualsevol cosa en una batalla política per veure qui en treu més rèdit. Que es deixin de beneitures i de tirar-se els plats pel cap, que ja som ben grandets!M’agradaria veure tots aquests polítics dedicant les mateixes energies a coses que realment importen. Que deixin de passejar-se pels pobles, de fer-se la foto i de pavonejar-se davant les càmeres, i que s’arromanguin d’una vegada! Que hinquin els colzes i cerquin solucions per a les milers de famílies que no saben com arribaran a final de mes, que no poden pagar un lloguer o que, directament, no troben un lloc on viure dins ca seva. Perquè mentre ells discuteixen sobre Madò Farta, la realitat continua essent la mateixa: els preus de l’habitatge pels niguls, la massificació que no s’atura i uns residents que cada vegada tenen més difícil viure dignament a la seva pròpia illa. Que deixin de preocupar-se tant per la màscara i comencin a mirar què passa davall el seu nas! Mallorca no necessita més polítics fent teatre, necessita solucions i gent que faci feina de veres!