Madò Farta: "Hem de perdre la por de defensar el nostre territori i la nostra llengua"

PalmaAmb el rostre ocult darrere una màscara de calavera i vestida de pagesa, Madò Farta va començar a fer renou —tot i ser una figura muda i envoltada de misteri— a les xarxes socials el juny d'enguany. Des de llavors, aquesta figura, a mig camí entre una bubota i una dona d'aigua reivindicativa, ha aparegut, tant en solitari com donant suport a altres convocatòries, a la majoria —si no a totes— de les protestes contra la massificació turística celebrades arreu de Mallorca.

Madò Farta ha passat de ser un perfil d'Instagram a convertir-se en un símbol de les protestes. En quin moment us va sorprendre veure que el personatge havia transcendit tant?

— Crec que el moment més clar va ser quan vaig decidir anar a la protesta d'Es Trenc i vaig veure tota aquella resposta de la gent. La manera com em varen rebre, les mostres de suport, d'agraïment i d'afecte em varen deixar completament sorpresa. Record aquell moment perquè vaig sentir una barreja d'emoció i responsabilitat. Per una banda, era molt fort veure que allò que havia començat com una acció simbòlica havia connectat amb tanta gent. Però, per una altra banda, també vaig tenir un moment de vertigen i vaig pensar: "Això se me n'està anant de les mans". No perquè em fes por el missatge, sinó perquè vaig ser conscient que Madò Farta ja no era només una persona darrere d'una màscara, sinó que representava un sentiment que molta gent duia a dins i que potser no havia trobat una manera d'expressar. Això és una responsabilitat molt gran.

Quina és la gota que va fer vessar el tassó perquè nasqués Madò Farta?

— No va ser una única gota. Va ser la suma de moltes petites renúncies que hem anat normalitzant: veure com el territori canvia a una velocitat vertiginosa, comprovar que cada vegada costa més viure a la nostra terra, perdre espais que sentíem nostres i sentir constantment que no hi ha alternativa. Però, si he de ser sincera, crec que això també forma part de la meva manera de ser. A ca meva, des de ben petita, mai no he estat de conformar-me amb un "perquè sí" o un "perquè ho dic jo". Sempre he necessitat entendre les coses, que m'expliquessin el perquè, i, al mateix temps, sentir que jo també podia aportar una proposta o una manera diferent de veure-les.

Com és Madò Farta darrere la careta?

— És una persona absolutament normal. Fa feina, té família, amics, preocupacions i una vida com la de qualsevol altra mallorquina.

Hi ha qui diu que els moviments contra la massificació són "turismofòbia".

— Crec que és una etiqueta molt còmoda perquè evita entrar en el debat de fons. No és turismofòbia demanar que una illa tengui límits. No és turismofòbia defensar que la gent pugui accedir a un habitatge o que el territori no sigui explotat fins al límit. Els turistes no són l'enemic. El problema és un model que durant dècades ha confós créixer amb créixer sense límits.

I també hi ha qui diu que el turisme és intocable perquè és el motor de l'economia de les Illes.

— Ningú nega la importància del turisme. El que qüestionam és que s'hagi convertit en un dogma que impedeix qualsevol debat. Precisament perquè és tan important, hauríem de demanar-nos si és intel·ligent dependre gairebé exclusivament d'un únic sector i dur-lo fins al punt de saturació. Una economia forta no és la que creix sense fre, és la que garanteix qualitat de vida a la gent que hi viu.

Les mobilitzacions contra la massificació han crescut arreu de les Balears. Heu notat un canvi en la percepció social? Ara la gent té menys por a criticar el model? O al contrari?

— Sí. Crec que alguna cosa ha canviat. Fa uns anys molta gent expressava aquestes preocupacions només en privat. Ara cada vegada hi ha més persones que ho fan públicament, i això és molt significatiu. Encara hi ha por. Encara hi ha gent que pensa que parlar d'això et farà quedar malament o et penjaran una etiqueta. Però aquesta por comença a esquerdar-se, i això és saludable per a qualsevol societat democràtica. Ara bé, hi ha una contradicció que em crida molt l'atenció. Cada dia parl amb persones molt diferents i, independentment de la seva edat, professió o manera de pensar, moltes coincideixen en el diagnòstic: la massificació és excessiva, l'habitatge és inaccessible, el territori està al límit i la qualitat de vida ha empitjorat. I, malgrat aquest consens tan ampli, després sembla que costa molt transformar aquesta preocupació compartida en decisions col·lectives. De vegades tenc la sensació que continuam votant per inèrcia, per costum o perquè pensam que les coses no poden ser d'una altra manera. Per això crec que, més que perdre la por a criticar el model, també hem de perdre la por a exigir canvis i a assumir que el nostre vot és una eina per construir la Mallorca que després deim que volem. Si una majoria comparteix un problema, també hauria de ser capaç d'exigir solucions coherents.

Creu que els mallorquins estan perdent la seva identitat?

— Crec que la identitat no desapareix d'un dia per l'altre. Es va debilitant quan deixam de cuidar allò que la sosté. La llengua, el paisatge, els pobles, les tradicions, la manera de relacionar-nos... tot això necessita espai per continuar viu. Si tot acaba subordinat a una economia pensada exclusivament per al consum turístic, és evident que aquesta identitat es ressent. Defensar-la no és mirar enrere amb nostàlgia; és voler tenir futur. El que hauríem de perdre és la por. La por de parlar alt i clar. La por de defensar la nostra llengua, el nostre territori i la nostra manera de viure sense que ens pengin etiquetes o ens facin sentir culpables. Estimar Mallorca no és anar contra ningú. És estimar casa nostra. I una societat que té por d'expressar allò que estima és una societat que corre el risc de deixar que altres decideixin per ella. Per això crec que, si hem de perdre alguna cosa, que sigui la por. La identitat, en canvi, l'hem de cuidar perquè és allò que ens fa ser qui som.

Quina és la mesura més urgent que aplicaríeu si demà poguéssiu decidir sobre la política de les Balears?

— Posaria un sostre real al nombre de visitants. Crec que és la decisió de la qual depenen moltes altres coses. Sense assumir que Mallorca té una capacitat limitada, serà molt difícil abordar amb eficàcia l'habitatge, la mobilitat, el consum d'aigua, la conservació del territori o la qualitat de vida. No podem gestionar bé allò que ja ha superat els seus propis límits.

Si demà poguessis asseure't una hora amb Marga Prohens, què li demanaries?

— Li demanaria que, durant una hora, deixàs de mirar estadístiques i escoltàs la gent. Però, sobretot, li demanaria una cosa encara més difícil: que durant un temps deixàs de ser presidenta i visqués la Mallorca que viuen tants de residents cada dia. Que durant un dia compartís l'angoixa d'una família cercant una casa on poder viure sense haver de destinar-hi gairebé tot el sou. Que durant una setmana fes la feina d'una cambrera de pisos, perquè entengués què significa sostenir una de les indústries més potents de les Illes des de l'esforç físic, sovint invisible. Que durant un any acompanyàs un jove que s'ha vist obligat a partir de Mallorca perquè aquí no ha trobat un futur...

Ara us faré una pregunta real que han fet als concursos de miss: si poguéssiu promulgar una nova llei, quina seria i per què?

— Promulgaria una llei que posàs la qualitat de vida dels residents al centre de qualsevol decisió sobre el territori. Dels residents, siguin de la nacionalitat que siguin, sempre que vulguin formar part d'aquesta comunitat, respectar-la i contribuir-hi. També establiria límits molt clars a l'especulació amb el sòl. Prohibiria noves construccions en primera línia de costa i en espais de gran valor paisatgístic. Hi ha indrets, com la zona de sa Mola d'Andratx, que per a mi simbolitzen fins on hem arribat. Quan contemples una muntanya coberta de grans xalets, molts ocupats només unes setmanes l'any, inevitablement et demanes: aquest era el futur que volíem per Mallorca?