Cristina Oliver i Xavier Peña: "El català és una espècie de contrasenya que uneix un tipus de gent que fa pinya a l’estranger"

ManacorCristina Oliver i Xavier Peña són una parella de Mallorca que viu a Lausana. Ell hi anà a fer un Erasmus i ja hi quedà a viure, fa dinou anys. Ella s'hi traslladà més endavant, després d'haver viscut uns anys a Londres. Tenen dos fills, de set i tres anys, na Júlia i en Leo. A casa seva parlen en català, entre ells i també als fills. Volen que puguin comunicar-se amb la família mallorquina i que se sentin de Mallorca, alhora que creixen en un entorn francòfon i esta en contacte amb altres llengües com el castellà o l'anglès. Parlam amb ells sobre com han viscut la transmissió de la llengua, els recursos que els han ajudat i els neguits que tenen de cara al futur.

Per què vàreu decidir parlar en català amb na Júlia i en Leo? Ho vàreu tenir clar des del principi?

— Cristina Oliver: La llengua materna de tots és el català. És la llengua que sempre hem xerrat a ca nostra i que parla tota la nostra família, així que per jo no hi havia cap altra opció que xerrar-los en català. És la llengua que em surt des cor i de forma més natural. També perquè intentam anar a Mallorca tant com podem i volem que els nins xerrin bé sa llengua, es puguin comunicar amb tothom i se sentin integrats. Record que, un moment donat, abans que nasqués na Júlia, en Xavier em va dir que es plantejava xerrar-li en castellà per facilitar-li l’aprenentatge d’aquesta llengua, i jo ho vaig trobar una barbaritat. Per jo no treia cap enlloc parlar-li a al teu fill o filla en una llengua que no és la teva llengua materna. A més, és una llengua que ha après amb el temps de forma autònoma amb amics nostres (i que segueix aprenent i perfeccionant). Ara que en Leo té 3 anys, ja veim que la comença a xerrar, també.

— Xavier Peña: Per a nosaltres sempre havia estat molt important que els nostres fills poguessin parlar el català. La raó és clara: poder-se comunicar amb la resta de la nostra família, que és 75% catalanoparlant (100% d’allà a on venim, Manacor ... l’altre 25% és de León). Però jo no sempre ho vaig tenir clar xerrar-li jo mateix en català: abans de ella néixer em vaig plantejar jo parlar-li en castellà perquè n’aprengués. Ho vaig desestimar per dues raons: diuen que els pares li han de parlar als fills amb “la llengua del cor”... i per a mi, evidentment, és més fàcil expressar-me en dialecte mallorquí que en castellà (la diferència d’esforç extra no deu ser de més d’un 15% ... però acumulat durant tota una vida, no és negligible); d'altra banda, parlant amb altra gent que havia viscut situacions similars (fills de catalans crescuts a fora) m’asseguraven que el castellà venia sol. A més, s’ha d’afegir que el nostre grup proper d’amics a Lausana parla castellà, amb la qual cosa els nostres fills l’estan aprenent quasi “per osmosi”... un poc com quan nosaltres de petits vàrem aprendre el castellà a través de petites coses com veure la tele.

Quina llengua parlen entre ells? Ha canviat amb el temps?

— C. O. :De moment, parlen entre ells en català. Estam sorpresos, perquè per les mostres estadístiques que veiem al voltant nostre (i Lausana en té moltíssimes perquè és extremadament multicultural) sembla ser que sempre acaba guanyant 'la llengua del pati d’escola'. De vegades jugant sols es parlen a ells mateixos en francès, perquè és el que fan a l’escoleta...és curiós. De totes maneres, suposem que arribarà un moment en que es parlaran entre ells en francès, perquè amb tota probabilitat serà la llengua que acabaran dominant més (després de molts d’anys a l’escola, al pati, etc ...). A més, el vocabulari que poden adquirir dels pares els pot quedar curt quan hagin de parlar de coses 'de joves'. Però com més es posposi aquesta data en que comencin a parlar entre ells, millor.

— X. P. :Per ara segueixen xerrant català entre ells. És la llengua que es parla dins ca nostra i per ara la mantenen. Sabem que, malauradament, això probablement canviarà quan siguin més grans. A través de gent coneguda que també xerra diverses llengües a casa, sabem que els nins, a mesura que creixen, adopten més la llengua de l’escola, dels amics, de les activitats, de la vida social, etc., i els germans acaben xerrant aquesta llengua predominant entre ells. En el nostre cas, és el francès.

Com va ser l’inici de l’escolarització en un entorn francòfon? Com s’hi varen adaptar i quines llengües varen començar a emprar més?

— C. O.: Tant en Leo com na Júlia han nascut a Suïssa i sempre han tengut el francès com a llengua nadiua. Per tant, no han tengut cap dificultat. És vera que potser al principi hi havia algunes diferències de vocabulari respecte d’altres nins i nines purament francòfons, ja que moltes paraules, expressions, etc. que poden emprar els adults del seu voltant no les empram nosaltres, perquè no xerram francès amb ells. A part d’això, tot sense cap problema.

— X. P.: Cap problema. Els dos varen començar l’escoleta en un moment en què, com aquell que diu, 'no parlaven cap llengua'. I han après a compartamentalitzar perfectament l’una o l’altra segons el context. Amb na Júlia, les educadores sempre ens varen dir que zero problemes. Amb en Leo, en un moment donat (quan tenia uns 2 anys i va canviar d’escoleta) ens varen mig dir que anava una mica peix en francès...però molt poc després ja ens varen dir que perfecte, també. Una cosa curiosa sobre la Júlia a l’escoleta és que hi va introduir la paraula “burratxo” i llavors tots els seus companys la deien (“buggatxós”), com si fos la paraula correcta. En francès, la paraula correcta és gribouillage.

Heu notat que el català hagi perdut presència a mesura que han crescut, o que els costi més parlar-lo? Com valorau el domini que tenen de la llengua?

— C. O.: Per ara no ha perdut presència, però, probablement sí que canviarà en algun moment, quan creixin i passin molt menys temps amb nosaltres segurament el francès agafarà més força. Personalment, trob que el domini que tenen del català, sobretot na Júlia, que és més gran, és realment molt bo per no haver viscut mai a Mallorca. El xerra molt bé, coneix moltes expressions i paraules molt locals i pròpies de Mallorca, i té molt de vocabulari. En Leo també el xerra molt bé, però amb les expressions d’un nin de 3 anys, que són bastant més limitades encara. A ca nostra, donam molta importància a sa llengua i, des que han nascut, potenciam les cançons en català, la lectura en català, la relació propera amb sa família mallorquina i les activitats en mallorquí quan som a Mallorca.

— X.O.: La veritat és que ni ha perdut presència ni els costa més, però tenim la gran sort de poder passar temporades llargues a Mallorca, uns dos mesos sencers a l'any, de manera intermitent. I això els ajuda moltíssim. Allà senten que és una llengua viva, perquè tot el nostre entorn el parla. Per ells és completament normal: el senten constantment a casa nostra a Lausana, amb la família i amics a Mallorca... pel que per a ells dins el seu cercle vital és una llengua completament viva i útil. El domini que tenen de la llengua és difícil d'avaluar. De vegades diuen alguna “francesada”: na Júlia diu reniflar, que és una mallorquinització de renifler, que vol dir xuclar els mocs.. Però bé, nosaltres mateixos també hem adoptat moltes paraules franceses com ara doudou (peluix / objecte transitori), calin (abraçada), ça va (una expressió com “pot anar” / “està bé” / “és ok” / “suficientment bo” ... que es diu molt en francès i que ens resulta útil), etc.

Quina llengua empren quan són amb els amics o fan activitats fora de casa? I quan sou amb familiars o altres persones en un entorn on no tothom parla català, quina llengua acabau parlant? Com ho viuen na Júlia i en Leo?

— C. O.: Bé, això crec que ho vivim tots amb molta naturalitat. En tot allò relacionat amb l’entorn escolar, els amics de s’escola o d’activitats extraescolars, els pares des infants, etc., xerram tots en francès. Quan som amb els amics espanyols, es parla en castellà. Na Júlia ja el xerra molt bé (li fallen algunes coses, però, com que l’ha après tota sola només sentint-los a ells, ho fa prou bé!). En Leo ara ja el comença a entendre i també ja el sentim dir coses en castellà. Amb amics que xerren en català, normalment xerram en català si no hi ha gent que no l’entengui. El català estàndard els costa un poc, però poc a poc van entenent més coses. Na Júlia i en Leo ho viuen de forma ben natural. Ells ja veuen que hi ha diferents llengües que poden xerrar i les van xerrant quan toca, segons la gent amb qui estam. Viatjant també han conegut un poc l’anglès i supòs que aviat, sobretot a na Júlia, ja li tocarà començar-lo a aprendre, juntament amb l’alemany, que a Suïssa és obligatori.

— X. P.: Fora de casa pareen en francès amb quasi tothom, però amb els fills dels nostres amics parlen en castellà. El castellà no el dominen 100%, però ça va! El 80% de les vegades els continuo parlant en català a davant l’altra gent si em dirigeixo directament a ells. Si em dirigeixo a ells i és pertinent que algú present ho entengui (o alguna vegada per fer sentir integrat aquesta persona o persones presents), canvio al francès... però clarament la majoria de vegades els parlo en català. Faig un esforç conscient de no sentir cap tipus d'incomoditat, perquè si ells la notessin: kaput. Una altra cosa a mencionar aquí és que na Cristina li explica a na Júlia que el dialecte mallorquí és com una espècie de llengua secreta que fa que ningú ens pugui entendre a Lausana... i és bastant cert, ja que fins i tot els catalanoparlants centrals van bastant perduts si ens senten parlar.

Us heu trobat en situacions en què parlar català us hagi fet sentir diferents, incòmodes o fora de lloc? Com reaccionen els infants en aquests moments?

— C. O.: Bé, no sé què contestarà aquí en Xavier, però jo personalment crec que aquí no m’ha passat això de sentir-me incòmoda xerrant català. Tenim molts amics espanyols i sí que record que, durant tot el que va passar l’1 d’octubre de 2017, hi va haver friccions polítiques al grup pel que fa a temes d’independentisme. Hi havia gent que hi estava en contra, gent més de dretes, etc. Hi va haver brou! Però amb la llengua, la veritat és que no. Els nostres amics ja fa molts d'anys que ens coneixen i estan molt acostumats a sentir que parlam en mallorquí entre nosaltres i amb els nins. Quan som amb aquests amics, mai no canviam la llengua per parlar entre nosaltres o amb els infants, encara que no ens entenguin. Tenim altres amics que, per exemple, parlen als seus fills en alemany, suís alemany o indonesi i a tothom li sembla ben natural i normal que ho facin. Els nostres fills mai no han viscut cap situació incòmoda en aquest sentit, que jo recordi. Ells a nosaltres sempre ens parlen en català, peti qui peti i sugui qui sigui que hi ha a davant. De vegades, en el meu cas, som jo qui canvia al francès amb ells si veig que hi ha gent que no sap què em diuen.

— X. P.: No, jo diria que no ens ha succeït mai. Com deia, Lausana és extremadament multicultural, i la gent està completament acostumada a sentir moltes llengües d'arreu del món pel carrer. El que més incòmode m'ha fet sentir és quan na Júliia era una mica més petita, i els parlava en castellà a uns amics catalans nostres perquè no entenia el dialecte central.

Quins neguits o pors teníeu quan vàreu decidir transmetre’ls el català? N’hi ha cap que encara tengueu? Per exemple, us preocupa que el perdin, que no el dominin prou o que els suposi una dificultat en el seu entorn?

— C. O.: Jo, cap por ni una: un bon orgull. Vull que el xerrin bé, que el dominin tant com jo, que el sentin seu, que se sentin de Mallorca, a part de Suïssa, que l’estimin i, si fos possible, que un dia decideixin xerrar-lo amb als seus fills, també. Que un dia el perdin o el deixin de xerrar sí que em preocupa; me sabria un bon greu. Però no crec que mai els suposi cap dificultat. Una llengua és riquesa, en xerren d’altres i, com més en xerrin, millor per a ells.

— X. P.: El tema del català standard versus dialecte crec que és la meva angoixa major: l’aprendran a escriure correctament? Entendran els llibres i pel·lícules del dialecte central, o en tot cas: serà fàcil per ells gaudir-ne? Els entendran a ells? Per exemple: un amic mallorquí ha apuntat als seus fills als Centre Català, i la professora els diu que certes paraules dialectals estan malament, i ell ha de corregir la professora. El fet de ser un dialecte minoritari dins una llengua minoritària a nivell global, a un país estranger ... és una matrioska de dificultats d’aprenentatge formal de la llengua.

Heu cercat maneres de reforçar el català: llibres, pel·lícules, activitats, contacte amb altres famílies catalanoparlants o estades a Mallorca? Què us ha funcionat més?

— C. O.: Sí! Molts de contes i música en català. Ara, llibres per na Júlia. Sempre que podem anam a Mallorca i aquí també tenim amics catalans. Aquests darrers anys també ens hem fet bastant amb una família en què el pare és mallorquí i la mare és paraguaiana, que tenen dos bessons de l’edat de na Júlia. Sa mare xerra mallorquí molt bé, i això que va arribar a Mallorca amb 30 anys! El pare és un des pocs mallorquins que coneixem per aquí!

— X. P.: Llibres, sobretot. El contacte amb els altres no es pot forçar. Com deia abans, les estades a Mallorca han estat clarament el factor determinant, tant per al seu domini de la llengua com per percebre-la com útil. També fem xerrades regulars per videotrucada amb els padrins, per exemple. Més endavant potser nosaltres també els apuntarem al Centre Català de Lausanne perquè l’aprenguin formalment.

Com responen na Júlia i en Leo quan els parlau en català? Hi ha moments o temes en què els surt més natural, o en què us contesten en una altra llengua?

— C. O.: El català és la seva llengua materna, així que ho viuen de forma completament natural. Sempre passa que hi ha paraules o expressions que els surten més en francès, perquè les empren molt jugant o a l'’ambient escolar, però no va més enllà d’això.

— X. P: Potser en algun moment ens han contestat en francès, i els hem dit clarament que de cap manera. Però és un missatge que ha calat molt fàcilment, no ha estat en absolut una lluita constant, sinó algun episodi extremadament infreqüent. Tampoc no els hem hagut de dir que parlin en català entre lls, sinó que ho han fet de manera natural. Hi ha hagut normalitat total en aquest aspecte. El fet de que tant na Cristina com jo el xerrem, ho fa tot molt més fàcil. Moltes altres parelles amb fills del nostre entorn no tenen aquesta homogeneïtzació lingüística a casa, i es nota... la llengua de la mare és la que acaba guanyant, però així i tot no la dominen 100%.

Quins beneficis pensau que els aporta parlar català? Què significa per a vosaltres que el mantenguin?

— C.O.: Com més llengües parli una persona, millor. A més, jo me sent molt mallorquina i enyor bastant la terra, la gent i les amistats, i tenc molt bons records de la meva infantesa allà. Sempre pens que m'agradaria que ells tenguessin aquesta relació especial amb Mallorca, i parlar la llengua és primordial. A més, com deia, tota la nostra família parla en mallorquí, així que per comunicar-se amb ells és necessari.

— X. P.: Difícil de definir en paraules, però estic convençut de que és extremadament beneficiós per a ells. El fet de que el dialecte mallorquí sigui minoritari a nivell global és irrellevant, si parlessin una llengua morta de forma perfectament fluïda seria també molt bo per a ells...però a més a més el català no és una llengua morta, i a més a més és una espècia de contrassenya que uneix un tipus de gent que fa pinya a l’estranger. Un dels beneficis és que ells se senten com a casa a dos llocs: a Lausana i a Mallorca. Si no parlessin la llengua de Mallorca, s’hi sentirien estrangers. Un altre benefici és que com més llengües saps, més fàcil és aprendre’n de noves. D’aquí a dos anys na Júlia ha de començar a aprendre l’alemany a l’escola (obligatori a Suïssa) i després vendrà també l’anglès. Un altre benefici és la facilitat de canviar de context, que el fet de dominar varies llengües facilita. En el context laboral actual, l’adaptabilitat i el canvi de context és extremadament important. Finalment els dona una riquesa cultural d’empatia cap a altres cultures i altres llengües.

Com imaginau que serà la relació que tendran amb el català quan siguin més grans? Què esperau que els quedi de la llengua i de la cultura de Mallorca?

— C.O.: Jo, si som pessimista, crec que entre ells xerraran en francès i potser en un moment donat intentaran xerrar-nos a nosaltres també en francès. I si som optimista, m’imagin que el català serà sempre la llengua que es parli dins ca nostra i amb tota la família i que ells el xerraran de manera completament natural, fluïda i nadiua. Esper que estimin Mallorca com si haguessin nascut allà i que, per què no, algun dia hi vagin a passar temporades, a estudiar o a viure.

— X. P: Si es queden a Suïssa, el més probable és que tinguin una parella que no parli el català i els serà molt difícil transmetre'l als seus fills. Potser amb esforç ho aconseguiran, però llavors aquesta nova generació si que ja pràcticament segur que seria la darrera que parlés català i ja no la transmetria als seus fills. Així és com ho preveig jo, i també em baso en mostres estadístiques d’aquests tipus de casos que he vist a Lausana. Ells, la llengua i la cultura de Mallorca la portaran sempre al cor, igual que jo hi tinc Tremor de Arriba del Bierzo, on hi passava un mes cada any... però igual que em va passar a mi amb Tremor, quan les velles generacions desapareguin d’allà, serà difícil per a ells guardar el contacte. Al menys Mallorca és molt més accessible que Tremor, i més atractiva en molts altres sentits.

Hi ha alguna cosa de la vostra experiència que us agradaria que altres famílies en una situació semblant sabessin?

— C. O.: Cada família i cada nin és un món, però el que sí que trob és que la gent no ha de desistir mai de parlar als infants en la seva llengua, encara que l'infant de vegades pareixi que no vulgui o que no ho accepti. Molta de gent desisteix, canvia de llengua i l'infant acaba sense xerrar-la. S'ha d'insistir i tenir paciència i, en un moment donat, quan l'infant sigui més gran, fins i tot exigir que et contesti en la llengua amb què li parles. Això és el que faria jo si els meus fills no em volguessin xerrar en català.

— X. P.: Una cosa que he vist d’algunes persones migrants és que els parlen als fills en francès, amb molt d'accent perquè no el dominen. Les raons no les conec, però sospito que és una barreja 'd'angoixa que els meus fills no aprendran bé la llengua i no estaran ben integrats'. Pens que això és una sobirana bajanada. Els nins i nines (al menys a Suïssa, no sé als altres llocs) aprenen perfectament el francès, i no estan marginats per ser multiculturals. Però això potser pot variar segons el lloc, no ho sé.Jo diria que si els dos pares tenen les coses clares i no tenen inseguretats, aconseguir parlar el català a casa és fàcil. I les petites dificultats que hi pugui haver, es compensen pel fet de quan s’aconsegueix que funcioni tothom es pot comunicar amb fluïdesa. Els meus fills dominaran el francès molt més que jo que porto 19 anys vivint a Suïssa, i no voldria per res del món que la meva comunicació amb ells estigués desequilibrada en el seu favor...També hi ha el tema de l’arrelament cultural: els fills d’immigrants tenen tendència a sentir-se estrangers tant al lloc que els acull com al lloc d’origen dels seus pares. El meu objectiu és que se sentin 100% dels dos llocs, i crec que és perfectament possible. Se sol dir que a Madrid tothom és de Madrid i de “el pueblo”, on van a passar els caps de setmanes i les festes. I se senten dels dos llocs. Doncs per als meus fills, idealment, voldria el mateix.