Lara Magrinyà (L’arannà): “Un dia provant vàrem dir: què passaria si mesclàssim el cant redoblat d’Eivissa amb Daft Punk?”

EivissaTur i Marí són dos dels llinatges més abundants a Eivissa, n’hi ha una escampadissa que els fa quasi inevitables al camp; com els pins, el romaní o com (abans) les sargantanes. La fusió dels dos llinatges ha servit per titular el segon disc del duo L’arannà, integrat per la catalana Anna Sala i l’eivissenca Lara Magrinyà. Turmarí es va publicar el passat 30 d’octubre i és un homenatge a Eivissa, a la seva tradició musical, però també al present i a totes “les Eivisses” que conviuen a l’illa. Els sintetitzadors i la tradició folklòrica eivissenca s’hi mesclen amb una naturalitat sorprenent, en un experiment pop carregat d’intenció i de sensibilitat. Ignor com es deu rebre el disc si no ets eivissenc o formenterer, però, si resulta que ho ets, Turmarí constitueix un viatge molt emocionant. L’arannà, després de la presentació de l’àlbum el dissabte 7 de novembre a l’Auditori de Barcelona, serà el divendres 13 a Can Balaguer, a Palma, dins el festival Open House. No us ho perdeu: Turmarí és al segle XXI el que Cançons d’Eivissa –el primer disc d’UC– va ser al segle XX.

A Turmarí parlau de l’extinció de la sargantana i dels preus de l’habitatge.

— Sí, en el moment que dius “faré un disc sobre Eivissa”, aquests són temes que te trobes de seguida; sense anar a buscar si volem reivindicar això o allò altre, esquivar-ho hauria estat estrany.

O de la llegenda dels ovnis del Vedrà: a la cançó ‘Manises 1979’ –amb Albert Pla de col·laborador– jugau a imaginar que els extraterrestres han abduït l’illot.

— Aquesta cançó té diverses capes. Una és imaginar el forat que deixaria el Vedrà si desaparegués; és una metàfora de tot allò que podem arribar a perdre com a cultura. El fet que el Vedrà hagi adquirit aquesta fama, la massificació del mirador, que n’hagin de limitar-hi l’accés... Al final és com si l’illot desaparegués per als eivissencs. També hem volgut fer una referència a una cançó d’Albert Pla que passa en un avió i on el cantautor acaba follant amb una passatgera que es diu Antònia Font.

Com es va gestar la col·laboració amb Albert Pla?

— N’estam molt contentes, no ens ho creiem! Havíem coincidit amb ell en un parell d’ocasions, vàrem participar com a cantants a la sèrie dels Javis La mesías; per això el coneixíem. Pla n’era un dels actors principals. Quan vàrem començar a escriure Manises 1979, vàrem tenir la idea de vincular la cançó d’Albert Pla amb la nostra; vàrem contactar-hi, el vàrem convidar a un concert, li vàrem passar la maqueta del disc..., i un temps després ens va dir que volia col·laborar a la cançó.

L’arannà sou un duo mig eivissenc mig català, però la veritat és que Turmarí us ha quedat eivissenc al 100%.

— És així. Hi ha el cant redoblat, els instruments eivissencs tradicionals... Turmarí és electrònica, però hem intentat que sigui molt orgànic. Moltes tonades són tonades eivissenques; hem agafat aquestes melodies i les hem incorporat; la gent d’Eivissa o Formentera ho detecta de seguida, però des de fora es veu diferent. La nostra idea era que Turmarí fos molt eivissenc i a la vegada projectar la mirada cap a tantes Eivisses que hi ha. Des de dins tens una tradició, però des de fora pareix que s’ha fet una altra tradició d’Eivissa: tota aquesta onada dels 60 i 70... Hem intentat fer un viatge per les diferents cultures que estan lligades a Eivissa i Formentera.

A la meitat catalana de L’arannà també li ha tocat aprendre a redoblar? Totes dues sou pianistes clàssiques de formació.

— Sí, sí, la part catalana també redobla. És veritat que jo som més la veu cantant, però ella també n’ha hagut d’aprendre; això vol dir que és igual d’on vinguis, si en vols aprendre. La veritat és que és una manera de cantar molt diferent de la nostra tradició europea, vàrem haver d’entrenar la musculatura; al principi fa por perquè pareix que t’has de fer mal a la gola. El cant redoblat consisteix a menjar-se una de les síl·labes del vers i transformar-lo en una mena de trino gutural: té la seva dificultat.

Després de Barcelona i Palma, la gira us portarà a llocs tan diversos com Rabat, Santiago de Compostel·la i Nàpols. Com es rep fora de les Pitiüses una proposta tan eivissenca?

— La recepció canvia molt, però no tant com t’esperes: com més lluny hem anat, i com més diferent era el lloc, més ens hem sorprès de com ho rebien; d’una manera molt emocional, a vegades. Òbviament, després, a Eivissa i a Formentera, la gent té una complicitat total amb el que estàs fent.

No sabria dir si Turmarí és més folk o més pop. Com va néixer, la idea de fer un disc així?

— Va néixer un cop vàrem descobrir el cant redoblat; jo com a eivissenca no l’havia sentit mai en directe, sabíem que feia dècades que estava pràcticament desaparegut. Va ser una mica a l’entorn acadèmic, que el vàrem descobrir; algú ens va parlar de les Caramelles de Nadal i del cant redoblat, i vaig dir, ‘que bèstia haver nascut a Eivissa i no haver conegut això!’. I amb la nostra curiositat vàrem investigar. És una expressió molt distintiva i molt diferent del que havíem sentit. Un dia, així, provant, vàrem dir: què passaria si mesclàssim cant redoblat amb Daft Punk? I així, jugant amb els sintetitzadors, vàrem arribar a la concepció del disc. En aquell moment jo no sabia redoblar, hi havia aquell component de desxifrar tot allò. Si és més pop o més folk? No ho sabria dir. Turmarí l’hem produït nosaltres dues, sense una referència externa; ha estat un exercici de recórrer moltes vies. Supòs que és folk, és pop i és electrònica.