El 'Rèquiem' al Liceum

PalmaImpossible trobar l’adjectiu idoni per qualificar el monumental espectacle que va oferir el Gran Teatre del Liceu amb tan espectacular Rèquiem de Verdi. Veure la gran orquestra i el cor a sobre de l’escenari ja era un clar presagi de les dimensions del que vindria a continuació. Una impressió que va augmentar exponencialment quan varen aparèixer Lise Davidsen, Aigual Akhmetshina, Freddie de Tomasso i Christian Van Horn, juntament amb el conductor d’aquesta gran i exquisida multitud, Nicola Luissoti, un especialista verdià que d'alguna manera i sens dubte es va convertir en un altre dels grans protagonistes de l’apoteòsica vetlada. Control absolut, tempos mil·limètrics, precisió en cada indicació, però, sobretot, passió, la que va encomanar des del primer moment i mantenir al llarg de tan explosiva i gegantesca partitura, aquesta “òpera amb vestidures eclesiàstiques”, com la definia Hans von Büllow, no precisament com un afalac, tot i que avui sí que ho és.

La constatació que tot allò que es pressuposava va tenir lloc tot just escoltar les assossegades primeres notes de l’orquestra, però que tot seria molt millor que qualsevol altra conjectura anterior es va fer evident amb la primera intervenció del cor, el Kyrie introductori, d’una transparència infinita. No era tot. El Rèquiem de Verdi va anar guanyant enters a cada nova intervenció de qualsevol dels protagonistes, que foren tots i al mateix nivell. Cor i orquestra es convertien en l’embolcall perfecte per a quatre solistes d’una solvència i prestigi incontestables, que exhibiren des del Kyrie eleison, Christe eleison, amb què iniciaren la seva intervenció. Una intervenció que donava pas a l’aclaparador Dies irae, i a partir d’aquí tot cap amunt i fins a l’infinit, com per exemple i a continuació amb el poderós Tuba mirum

Lise Davidsen, en tot moment, mostrà totes i cada una de les seves virtuts, que encara que sembli impossible milloren a cada nova actuació. Així els filati sonaven com han de ser, com un fil estirat i sense el més petit entrebanc, d’una pulcritud excelsa i una durada que quedava clar que podia ser encara més extensa. Pel seu fraseig o potència, tampoc no hi ha adjectius. Freddie de Tomasso va brillar amb l’exigent Ingemisco, mentre que la mezzo Aigul Akhmetshina, de veu opaca, però subtil i poderosa, sense tenir-ho fàcil, mostrà delicadesa en cadascuna de les seves intervencions. Christian Van Horn, el baix que mai no decep, sinó tot al contrari, va complir amb escreix i amb la facilitat que sempre sembla cantar. Per arrodonir tan majúscula funció, què millor que un Libera me sense màcula, a càrrec de Lisa Davidsen i el cor que tampoc mai no oblidarem.