Créixer en català a Suïssa: "És la llengua que em surt del cor"

PalmaJúlia té set anys, va néixer a Lausana i parla català, francès i castellà. Els seus pares són mallorquins i, quan va néixer, a casa varen continuar parlant català, de manera natural. “La llengua materna de la meva parella i la meva és el català. És la que sempre hem parlat a ca nostra i que parla tota la nostra família, així que per a mi no hi havia cap altra opció: és la llengua que em surt del cor i de forma més natural”, explica sa mare, Cristina Oliver.

La llengua d’herència és la llengua que es parla a casa, quan no és la llengua majoritària de la societat. És la que parlen les persones que han emigrat i que fan servir amb família o amb la seva comunitat, mentre que en altres àmbits predomina la llengua de l’entorn. “Basta que hi hagi almenys una persona a casa amb qui l’infant la parli”, expliquen Mariia Pronina, doctora i investigadora de Lingüística de la UIB, i Maria del Mar Vanrell, professora del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la mateixa universitat.

En el cas de les famílies mixtes, un infant també pot créixer adquirint la llengua d’herència d’un sol progenitor. Les trajectòries, però, són diverses. Alguns infants la fan servir molt; d’altres, menys. N’hi ha que només l’entenen, mentre que d’altres la parlen i la comprenen. Així mateix, també es pot arribar a perdre, sovint després d’un procés d’erosió lingüística, és a dir, de pèrdua gradual de domini.

Germans en català, entorn en francès

Júlia té un germà petit, Leo, de tres anys i mig. Tots dos estan escolaritzats en francès, la llengua de la societat on viuen, però actualment parlen català entre ells. “És la llengua que es xerra a dins ca nostra i per ara la mantenen”, diu Cristina. Amb tot, la mare creu que, a mesura que creixin i passin més temps amb els amics, l’escola i les activitats, el francès podria guanyar pes.

En el seu cas, l’inici de l’escolarització no els va plantejar dificultats importants, tot i que al principi podien tenir diferències de vocabulari respecte d’altres infants francòfons. A casa, en canvi, el català continua present. “Per ara no ha perdut presència”, explica. Considera que Júlia el parla molt bé i que coneix expressions i paraules pròpies de Mallorca; Leo també el parla, amb el vocabulari esperable per a la seva edat.

En el cas d’aquesta família, els usos canvien segons el context. Amb els amics de l’escola i de les activitats, la família sol parlar francès; amb els amics espanyols, castellà; i amb els catalanoparlants, català. I els infants passen d’una llengua a l’altra amb naturalitat.

Xavier Peña, el pare, explica que abans del naixement de Júlia es va plantejar parlar-li castellà perquè també l’aprengués. Finalment, ho va descartar: li era més fàcil expressar-se en català i confiava que el castellà els arribaria per altres vies, com ha acabat succeint.

La família reforça el català amb contes, música, videotrucades amb els padrins i, sobretot, les estades a Mallorca, on passen dos mesos l’any. Xavier considera que aquest contacte és determinant perquè els infants percebin que el català és una llengua viva i útil, no sols la llengua dels pares. També parla amb ells en català davant altres persones bona part del temps, tot i que de vegades canvia al francès si és important que tothom entengui la conversa.

Cristina diu que no ha sentit incomoditat per parlar català a Lausana. Veu important que els fills se sentin mallorquins, a més de suïssos, i que puguin comunicar-se amb la família extensa; el seu neguit és que un dia deixin de parlar-lo. Per a Xavier, mantenir el català també és una manera que els fills se sentin a casa, tant a Lausana com a Mallorca, mentre es planteja que més endavant aprenguin a escriure’l al Centre Català de Lausana.

El contacte entre llengües

Pronina i Vanrell expliquen què passa quan la llengua de casa és minoritària dins l’entorn social. La seva recerca estudia infants russòfons que viuen a les Illes Balears i a Catalunya. En aquest cas, apunten que fer servir una llengua familiar minoritària pot restringir el vocabulari de la llengua d’herència a situacions familiars i deixar menys espai per als registres abstractes i especialitzats.

L’estudi ha observat, també, que alguns infants russòfons incorporen trets de l’entonació del català quan parlen rus. El contacte entre llengües pot deixar empremta en la pronunciació, però també en la morfologia i la sintaxi. L’accent, a més, pot influir en la confiança dels infants. Una llengua apresa a casa pot sonar “estrangera” a alguns parlants nadius, encara que sigui una llengua familiar per a l’infant. És aquí quan les burles i els comentaris desagradables poden fer que s’inhibeixi a l’hora de parlar-la. Per això, les investigadores recomanen no corregir constantment els infants: és millor oferir-los models correctes de manera natural, sense fer-los sentir jutjats. També demanen que docents i logopedes tinguin formació en multilingüisme, perquè les diferències pròpies d’una trajectòria bilingüe no es confonguin amb mancances.

Les Balears babilòniques

Les Illes Balears tenen 1,26 milions d’habitants, dels quals prop de 279.400 (el 22%) tenen nacionalitat estrangera, i més de 376.000 (el 29,7%) han nascut fora d’Espanya. Tots dos són els percentatges més elevats de l’Estat.

A aquesta realitat s’afegeixen els infants que han nascut a les Illes en famílies migrades i que tenen una llengua familiar diferent del català. El 2024, la mare d’un de cada tres infants nascuts a les Illes era de nacionalitat estrangera. Aquesta dada no permet saber quina llengua parlen a casa ni inclou tots els infants amb progenitors d’origen estranger, però assenyala que una part important de les noves generacions creix amb altres llengües familiars.

Ela té set anys, va néixer a l’Argentina i al març farà dos anys que viu a Mallorca. Va a una escola pública amb el català com a llengua vehicular i sa mare, Cecilia Nori, començà a habituar l’oïda amb Duolingo i cançons. “El primer mes va ser dur, a l’escola, però dos mesos després ja la vaig sentir parlar-lo a la plaça: va ser rapidíssim”, explica. Ara és la traductora de casa i juga en català amb els amics i, de vegades, el parla amb el seu germà petit, que tenia un any i mig quan arribaren. Va ser començar a l’escoleta i no parlar més, fins ara, “que s’ha amollat tant en català com en castellà”.

La convivència de moltes llengües a Mallorca se suma a la situació de minorització lingüística del català respecte del castellà. Segons Pronina i Vanrell, aquesta situació pot fer que el castellà es converteixi en la llengua compartida per defecte entre persones de procedències lingüístiques diverses. També hi poden contribuir les pràctiques d’acomodació dels catalanoparlants, quan canvien de llengua d’acord amb l’origen imaginat de l’interlocutor i redueixen les ocasions perquè els nouvinguts aprenguin i emprin el català.

Alhora, les investigadores parlen d’un possible “efecte mirall”: trobar-se en una societat amb una llengua minoritzada pot dur les famílies nouvingudes a reflexionar sobre el valor de les pròpies llengües i sobre la importància de transmetre-les. Promoure el català com a llengua de l’escola, de cohesió i de participació social, afegeixen, no ha d’implicar renunciar a les llengües familiars. “Promoure el català i valorar les llengües d’origen no són objectius contradictoris”, sinó que poden ser complementaris. Perquè el català passi de l’aula a la vida quotidiana, però, cal que els infants tinguin ocasions de fer-lo servir i espais on sigui una llengua viva sense perjudici que les famílies, al seu torn, mantinguin la llengua d’herència.