'Esport' i 'deport': quina diferència hi ha entre les dues paraules?

La Fira de l’Esport i l’Oci que se celebra a Inca és una bona ocasió per parlar d’activitat física, de salut i de les diferents maneres de gaudir del temps lliure, i també és una bona excusa per aturar-nos en dues paraules que s’assemblen molt però que tenen històries diferents: ‘esport’ i ‘deport’. Segurament la primera ens resulta familiar i l’altra ens sembla treta d’un document antic, però totes dues estan relacionades amb una activitat tan humana com passar una bona estona.

Quan parlam d’esport, ens poden venir al cap un partit de waterpolo, una cursa de muntanya o una competició de natació en aigües obertes, però també una excursió de cap de setmana o una estona nedant a la piscina. En moltes d’aquestes activitats, el rellotge intel·ligent ja és gairebé un company més: ens compta les passes, calcula les distàncies, registra el ritme i ens informa de si hem assolit els objectius marcats.

Evidentment, no hi ha res de dolent a voler tenir cura de la salut o a gaudir de la satisfacció de superar una marca. Ara bé, aquestes eines també ens conviden a observar-nos amb ulls d’entrenador: sempre hi ha una xifra a millorar o una fita a completar. De vegades, sembla que caminar no basta si no feim prou passes, ni tampoc descansar si no ho feim de manera òptima. En aquest punt, la història de les paraules ens pot ajudar a mirar el present amb una mica de distància.

Orígen medieval

‘Deport’ és una paraula patrimonial del català, documentada des de l’edat mitjana i relacionada amb la recreació i l’esbarjo. Té l’origen en el llatí ‘deportare’, que significava ‘transportar’. En les llengües romàniques, el verb va adquirir un sentit figurat relacionat amb entretenir-se o distreure’s. D’aquí sorgiren formes com ‘deport’ en català o ‘desport’ en francès antic, associades al lleure i al plaer.

Tal com expliquen Xavier Torrebadella i Alexandre Planas a l’article Del deport a l’esport i de l’esport al deport: més que una discussió terminològica, la paraula ‘deport’ ja apareix, per exemple, en una carta escrita l’any 1408 per Bernat Metge, secretari del rei Martí I. Hi explica que s’ha adquirit una torre per a “sanitat, plaer e deport de nostra persona”. La frase associa el deport amb la salut i el plaer, i ens mostra que aquesta idea d’esbarjo ja formava part del vocabulari català medieval.

Naturalment, no ens hem d’imaginar l’edat mitjana com una època idíl·lica de passejades i temps lliure. Les condicions de vida eren molt diferents de les actuals, i les possibilitats de gaudir de l’oci depenien de la posició social i de les circumstàncies de cadascú (com, de fet, també passa avui). El que ens interessa aquí és la història de la paraula i el significat que va adquirir.

‘Esport’, en canvi, ens va arribar per una altra via. Prové de l’anglès ‘sport’, que deriva del francès antic ‘desport’. Per tant, totes dues formes comparteixen un origen llunyà, però han arribat al català per camins diferents. En anglès, el significat va evolucionar des de la idea d’entreteniment cap a les activitats físiques regulades i competitives que associam a l’esport modern. Aquestes pràctiques es varen estendre des de la Gran Bretanya al llarg del segle XIX i varen fer que també es difongués la paraula per anomenar-les.

A principis del segle XX, el català va adoptar ‘esport’, i Pompeu Fabra en va fixar la forma al Diccionari ortogràfic de 1917. Mentrestant, ‘deport’ havia quedat pràcticament en desús, com havia passat amb formes emparentades en altres llengües romàniques.

Quin significat tenen avui aquestes dues paraules? El Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans defineix ‘esport’ com un ‘exercici corporal d’agilitat, destresa o força que es practica individualment o en grup, amb finalitat lúdica o competitiva i seguint unes regles establertes’. La definició, per tant, inclou tant la dimensió competitiva com la lúdica.

El TERMCAT, per la seva banda, proposa una distinció terminològica més específica. Considera adequades totes dues formes, però diferencia l’esport, entès com una activitat corporal reglamentada i institucionalitzada que requereix un entrenament físic específic i metòdic, del deport, una activitat no reglamentada que es fa per plaer, generalment a l’aire lliure. Passejar per un camí o anar una estona amb bicicleta en serien exemples. El mateix organisme assenyala, però, que actualment ‘deport’ té un ús molt reduït.

Una història pròpia

No es tracta, doncs, que una paraula sigui ‘correcta’ i l’altra no, sinó que totes dues tenen una història pròpia i poden designar matisos diferents segons el context. El DIEC recull un significat general d’‘esport’ que inclou el vessant lúdic, mentre que el TERMCAT estableix una distinció més precisa entre les activitats reglamentades i les que es fan per plaer.

Aquesta distinció també ens ajuda a entendre la varietat de pràctiques que avui associam amb l’activitat física. Podem sortir amb bicicleta per entrenar-nos o per descobrir camins, i podem anar a nedar per millorar la tècnica amb l’objectiu de competir o simplement passar una estona a la piscina.

En qualsevol cas, la història de les paraules ‘deport’ i ‘esport’ ens permet observar com les paraules evolucionen al mateix temps que ho fan les activitats que designen. Una, d’arrel patrimonial, ha quedat relegada a usos molt minoritaris; l’altra, incorporada de l’anglès, ha ampliat el seu significat i avui abraça tant la dimensió lúdica com la competitiva. Són dues paraules amb un origen compartit i recorreguts diferents que ens expliquen una petita part de la història de la llengua i de la manera com hem anomenat una activitat tan humana com moure’ns, jugar o sortir a caminar.